Entrevista

Najat Driouech: “Es confón integració amb assimilació”

Najat Driouech Ben Moussa, integradora social del Masnou exposa les contradiccions a les quals encara avui s’han d’enfrontar els immigrants de segona generació.

Carolina Clemente
 
 

La integradora social Najat Driouech / Robert Bonet

L’endemà dels atemptats de Barcelona, la societat no només buscava respostes a la desraó del terrorisme. També s’interpel·lava sobre què havia fallat perquè un grup de joves aparentment normal fossin els autors de la barbàrie. La masnovina d’origen marroquí, Najat Driouech Ben Moussa, exposa les contradiccions a les quals encara avui s’han d’enfrontar els immigrants de segona generació. Fruit de les seves investigacions, alerta sobre el racisme latent a la societat, la discriminació i la difícil gestió dels processos de construcció de la identitat que això comporta per al jovent musulmà. Per això, reclama que els diferents actors socials comptin amb les eines necessàries per tractar una realitat diversa i desconeguda.

Sovint s’ha citat com a causa del problema de la radicalització la manca d’integració dels terroristes. En el cas de la cèl·lula de Ripoll, però, va sorprendre que aquests joves parlessin català, que no havien aixecat cap mena de sospita, que se’ls considerava integrats en el seu poble… ¿Quina pot ser, doncs, l’arrel del problema?

L’arrel del problema en sí encara no la tenim, perquè hem anat sobre la marxa. Cada vegada que hi havia un atemptat, hem seguit la trajectòria, la situació social i hem creat un prototip. Però no ens hem posat a analitzar de manera més seriosa quin és el problema. ¿Per què uns joves de Ripoll en un any viuen una radicalització que té com a objectiu final atemptar? Jo em preguntaria, ¿realment estaven integrats? ¿La societat els considerava integrats o ells es consideraven integrats? Segurament si em poso en la situació d’aquests joves et puc assegurar que ells se senten molt ferits, molt atacats socialment per l’opinió pública, els mitjans de comunicació, senten que estan sent jutjats.

Aquests judicis tenen a veure amb la seva identitat?

Tots els joves en algun moment passen per diferents processos de construcció identitària. Aquests joves són fills de pares marroquins, però que no parlen l’àrab en la seva majoria, són marroquins però berebers. Dins de la comunitat marroquina no hi ha una cohesió amb la resta del grup, sinó amb el seu propi grup. En no compartir l’idioma amb la resta de la comunitat penso que són molt més fàcils de manipular, perquè si no domines la llengua materna, l’àrab, amb la qual pots entendre l’Alcorà… No tenen prou eines lingüístiques per comprendre correctament el que pugui dir. L’imam pot dir “l’Alcorà diu que matis” i tu t’ho creus perquè no pots anar a les fonts per comprovar que no ho diu. A França, si ho comparem, també va ser similar. Eren nens que havien perdut la llengua materna i la seva llengua vehicular era el francès.

I tornant al tema de la integració, per mi la gran pregunta és: quines mancances tenien aquests joves? Aquesta és la gran pregunta. Perquè la situació econòmica d’aquests nanos també canvia en un any. Tenien una mancança econòmica, i si sumem això al que busca l’Estat Islàmic són l’element perfecte. L’Estat Islàmic, a través d’aquest imam, troba un grup bastant cohesionat, que es coneix entre sí, que no domina l’idioma àrab perquè són fills de berebers. Segurament comencen a tenir aquest odi contra la societat occidental perquè veuen que s’està atacant la seva religió i la dels seus pares… Però és que a més a més tenen una necessitat econòmica que segurament aquest grup ja s’ha encarregat que durant aquest any visquin a lo grande. Hi ha un finançament, un líder que els domina i els indueix cap a un objectiu que és atemptar i guanyar un paradís en un temps relativament molt curt. Tot i que hauríem de saber si va ser un any o més.

Abans parlaves de que a Ripoll potser pensaven que estaven integrats, però realment no era així…

Aquí a Catalunya i en general a qualsevol país europeu tenim un problema molt greu: no tenim ben entesa la paraula integració. Veiem una persona amb mocador i diem que no està integrada… Per la societat estar integrat és deixar tot allò seu i formar part de la majoria. Llavors, jo quan vaig a treballar, que treballo sense el vel, sóc una persona integrada, i al carrer, que sí que el porto, no estic integrada… El concepte integració, des del meu punt de vista, està mal entès. S’està confonent integració amb assimilació. El que vol la societat és que agafis els valors, els codis de comunicació i comportament catalans, i deixis els teus. I això no és integració.

Creus que la societat reclama escollir entre alguna de les dues identitats?

Perquè hi hagi una bona integració, tu com a persona has de tenir una bona base i has d’estar orgullós i de conèixer les teves arrels. De la mateixa manera que has d’estar orgullós de la cultura i la societat de la qual formes part. Què es el que vol la societat europea en general? Perquè aquest discurs l’he sentit a Brussel·les i l’he sentit aquí. He anat al Parlament Europeu a fer una conferència i una eurodiputada irlandesa m’ha dit que ella estava fascinada pel meu discurs però que estava molt dolguda perquè no entenia que dintre del Parlament Europeu jo anés amb el vel. I aleshores em vaig enfadar tant que li vaig dir: “No sabia que aquest tros de tela tan arcaic, com vostè diu, tingués una capacitat brutal que és anul·lar la comprensió del discurs. Jo em sento orgullosa de portar-lo. Si vostè com a eurodiputada em diu això imagini’s al carrer el que jo he de sentir….” I vaig sortir molt buida.

Jo estic molt més integrada que moltes persones que es diuen Anna o Maria. Per molt que jo em digui Najat, hagi nascut al Marroc i estigui orgullosa de parlar l’àrab, no deixo de ser masnovina! Tu em preguntes d’on ets i des de ben petita jo et dic que sóc d’El Masnou; i tornen a preguntar-m’ho, la gent continua preguntant-m’ho deu anys més tard. Per això quan parlo dic que el concepte integració s’hauria d’anul·lar perquè no està en línia amb el que espera la societat.

En qualsevol jove, els processos de construcció de la identitat són complicats. En el cas de persones que vénen de fora i, segons la teva experiència personal, creus que hi ha prou eines per gestionar-ho?

Des dels 15 fins als 21 anys és molt complicat, tant si ets nena com nen. Perquè a casa tens una cultura i quan obres la porta, n’hi ha una altra. A més, la cultura de casa no està reconeguda a fora. Jo en aquell moment no portava vel, vaig començar a portar-lo el 2009. Era allò de “ai, que mona, i parles català i tot!”, “Ah, ja, però la teva mare no, oi? I encara porta aquelles robes?”. Imagina’t els missatges contradictoris que has d’anar gestionant. Has de ser una persona prou equilibrada, que no tinguis cap mancança i que, d’alguna manera, tinguis una capacitat molt gran de gestionar aquest conflicte interior.

Si no el gestiones bé, hi ha tres opcions diferents –vaig arribar a aquesta conclusió quan vaig fer la meva tesina sobre noies que havien decidit portar el vel–. N’hi havia unes que deien que “la cultura dels meus pares és una merda, no em sento identificada” i arribaven a la conclusió de que parlaven català perfectament, volien ser catalanes i no volien que se’ls relacionés amb la cultura marroquina.

L’altre grup seria aquelles joves que se senten orgulloses de ser musulmanes. I es pregunten com és possible que en el moment que han decidit posar-se el mocador, la gent ja no els tracta igual, no els saluda, gent que consideraven amics deixen de ser-ho. Llavors poden pensar que no volen formar part d’aquesta cultura hipòcrita. Prefereixen tornar als orígens, a la cultura dels pares, aprofundir en el tema religiós i posar-se fins i tot la jiba, fins els peus, que no és ni típica marroquina. És un retrocés: noies que han fet un procés d’integració normalitzat i en el moment en què elles comencen a reafirmar la seva identitat es troben que hi ha molt rebuig cap a la cultura dels seus pares i no volen formar part d’aquesta societat. Aquests a mi em preocupen, són els que la majoria d’ells acaben radicalitzats.

Portem dos grups, queda el tercer.

El tercer grup és el més nombrós. Són els joves que se senten orgullosos de la cultura dels pares i de la cultura catalana de la qual formen part. Intenten sobreviure amb el millor d’una i el millor de l’altra. Normalment són les experiències d’èxit, tenen reconeixement dins de la comunitat, els consideren exemples. I per la cultura catalana també són un exemple a seguir. D’aquests es diu que tenen una identitat mixta o dual, juguen amb les dues cultures.

I després n’hi ha uns altres que són els catalans o espanyols autòctons conversos. Que per diversos motius comencen a introduir-se a l’islam i és un procés molt complex en què al principi no se sap si entren en una secta, comencen a anomenar-se germans…Són joves que en un moment de construcció identitària es troben amb una religió, en aquest cas musulmana. M’està preocupant molt aquesta conversió massiva de joves de Mataró, de Premià, de Molins, alguna cosa està fallant a la societat. Hi ha una mancança de valors en els joves en general, de sentit a la vida, d’objectius, i no estem posant mitjans.

Najat Driouech / Robert Bonet

Com a persona experta en gestió de la diversitat, quines causes porten a aquestes persones a sentir-se malament?

En una conferència que vaig fer al IEMED el 2013, on hi havia el director general d’Immigració, Xavier Bosch, vaig advertir-li que teníem un problema amb la radicalització de joves catalans d’origen marroquí, que no s’estava controlant. La resposta va ser que estava tot molt bé i molt controlat. No em van escoltar. Quan volem parlar del tema, tothom em treu xifres de la integració dels marroquins… Però jo l’estava avisant d’una altra cosa, en aquell moment no parlava de radicalització però sí d’una captació via xarxes, d’un malestar per part d’aquests joves, perquè treballo amb joves i és el que percebo, hauríem de fer alguna cosa.

Un altre lloc on es podrien advertir signes de radicalització és a les aules

A l’octubre de l’any passat vam participar en unes jornades de la Generalitat sobre la radicalització i es va presentar el pla sobre la detecció de la radicalització.

I com ho valores? Alguns experts ho consideren contraproduent. 
I tant que és contraproduent! Tu imagina’t el meu fill, que és nascut aquí, que va a l’institut amb companys que ha tingut des de P-3 i els hi passen un material. Les imatges són sobre el col·lectiu marroquí, que és el més present, aquí. El dolent és el musulmà, allà. El meu fill sortiria pensant “mare meva, com em veuen!”, perquè realment et posen com a dolent i a la resta del grup li posen el focus de la diferència sobre tu. Si els nens anaven junts a l’escola des de P-3, en aquell moment, el company pensarà que el meu fill és diferent. Perquè li acaben de dir!

Però creus que a nivell educatiu s’hauria de treballar aquest tema? 

S’ha de formar més els docents. Ells no en tenen cap culpa, no els han ensenyat a gestionar una aula diversa. Si fa 20 anys que estan fent classes i la realitat social de l’aula va canviant, i no se’ls explica d’on venen els nouvinguts, no tenen per què anar a casa i estudiar-ho. Primer de tot s’ha de preparar aquest material. O ens hi posem i comencem a fer seminaris i formacions en el seu horari laboral perquè coneguin la realitat de l’aula, que aprenguin a interpretar-la, o… No serveix que hi vagi un mediador i faci una xerrada perquè no aporta cap eina pedagògica, cap contingut.

Qui s’ha de formar també són els policies, conèixer quina és la realitat que atenen, les seves característiques, diferenciar quin paper juga l’imam, quin rol té la comunitat en general…

I el tercer grup que s’hauria de formar són els equips de serveis socials, educadors i treballadors socials i psicòlegs. És bàsic. Si no, caiem en errors reals com un exemple que va passar en un institut on el 75% de l’alumnat és musulmà, en un barri de Santa Coloma, on una professora amb un percentatge molt elevat de noies marroquines a l’aula, i on moltes d’elles porten el vel, li va dir a una nena: “Els vostres pares, els vostres germans i el vostre Alà no us veuen, us podeu treure el mocador que fa molta calor”. Aquests comentaris no es poden permetre. O un altre cas que m’ha passat a mi, anar a denunciar a una comissaria que m’han robat el bolso i el policia contestar-me “segur que entre vosaltres ho arregleu, quan vegin el DNI ja li tornaran perquè segur que ha estat un paisà seu”. Vaig sortir abatuda. Aquests comentaris són els que acaben fent és generar encara més odi.

Creus que ens hauríem de replantejar el model de convivència?

En realitat ens hauríem de replantejar moltes coses. Primer de tot, hauríem de fer una anàlisi d’autocrítica. No podem pensar que som una societat que ho fa tot perfecte. Per tant, primer analitzar la situació dels joves de manera global, i en concret d’aquest col·lectiu. En segon lloc, revisar els protocols si no han funcionat. Hem de ser prou honestos perquè ens estem jugant la integritat i la seguretat de tot un país. I una altra cosa que jo reivindico és que ens utilitzin. Jo em considero una experta en alguns temes de gestió de la diversitat. Que creïn comissions per poder treballar aquests temes. No tenim cap problema en participar, però que se’ns escolti. Sempre hem estat allà quan se’ns ha demanat la nostra opinió, però no hem obtingut cap reconeixement. I per nosaltres és molt important, no tant per la societat catalana sinó per la comunitat marroquina. El fet de veure que estan participant persones expertes en el tema de la pròpia comunitat els dóna certa confiança i segurament arribaríem a certa informació que avui en dia no tenim. Hauríem de començar a treballar amb experts que dominen el tema i donar-los el valor que tenen.

Tornant als processos de construcció de la identitat. Segur que és molt diferent el procés que van passar els teus pares, al teu i ara el dels teus fills. Què vol dir ser ara immigrant de segona generació?

La societat ja no hauria de considerar els meus fills immigrants, han nascut aquí. La primera generació tenia un objectiu molt clar: venir, fer diners i tornar. Però no van tornar. Llavors focalitzen l’esforç en què els fills tinguin un futur millor. La nostra generació veu que hem prosperat i continuem lluitant per seguir millorant i sobretot perquè els nostres fills no pateixin ni un 0,5% de la discriminació que hem patit nosaltres. I que per fi es considerin com a masnovins.

Ens llegeixen molts mestres i professors. Quines recomanacions i consells els donaries per gestionar la diversitat a l’aula de manera més eficient?

En aquest moment, el que necessita escoltar l’equip docent és que la culpa no és seva. Penso que són qui forma el nostre futur, els nostres professors, els nostres metges, alcaldes, etc… Si aquests professionals no tenen un reconeixement, un recolzament, les eines necessàries… Ells poden formar-se, però crec que els manquen equips de professionals que en moments donats els puguin ajudar. I no necessiten un pla perquè passin un protocol que els doni quatre recomanacions per detectar un jove que s’està radicalitzant. Això no hagués funcionat amb els joves de Ripoll: el seu comportament era el mateix, no havien canviat físicament… Aquí hi ha alguna cosa més que la resta de la societat no veu, alguna cosa molt més gran i potent, alimentada per una gran potència que no sabem, se’ns escapa. Aquests nois han estat l’últim esglaó.

Najat Driouech / Robert Bonet