Nasreen, la nena que va fugir del treball infantil per lluitar pels drets de les dones al Nepal

Nasreen Sheikh, víctima d'explotació laboral quan era una nena en una fàbrica tèxtil de Katmandú, ha posat en marxa un projecte d'artesania que ha tret de la pobresa a desenes de dones

Icíar Gutiérrez
 
 

Nasreen Sheikh, a la porta del local de la seva botiga d’artesania. Foto: Imatge cedida.

Nasreen Sheikh només es prenia un descans al taller clandestí de Katmandú pel que treballava amb només onze anys. Cada mat, treia el cap uns minuts per observar els nens que anaven a l’escola. Llavors es preguntava per què no podia dur els seus uniformes i les seves sabates. Per què, per ser una nena i venir d’una família sense recursos, no podia anar a l’escola com ells. “M’agradava observar-los, els veia feliços”, recorda.

Amb aquest pensament al cap, tornava a l’habitació d’una mica més d’un metre quadrat on hi confeccionava samarretes durant 12 i 15 hores per no més de cinc euros al dia, segons explica. En aquest habitacle també hi menjava i dormia. “No teníem llit. Dormia sobre un munt de samarretes. Tampoc teníem aigua potable per beure ni cuina. Recordo respirar en tot moment el fum tòxic”, relata en una conversa amb eldiario.es.

Avui, la jove lidera diversos projectes amb un objectiu: que les dones nepaleses més empobrides tinguin unes condicions laborals dignes que els permetin viure sense dependre d’un home.

“He vist dones suïcidar-se per falta de llibertat

La Nasreen té 25 anys. O això creu. “Al meu poble no registràvem la data dels naixements ni de les morts, així que no n’estic segura”, diu. És allà, al seu petit poble, situat a la frontera amb l’Índia, on la jove va començar a ser des de molt petita conscient del “control que s’exercia” sobre les dones. “És una societat completament dominada pels homes. Abans no hi havia electricitat, ni cotxes, ni hospitals. Totes les dones donaven a llum a casa seva”, explica.

“Recordo el meu oncle pegant la meva tia si cometia algun error. He vist com dones s’han suïcidat per no tenir llibertat”, afegeix. Nasreen enumera amb indignació tota una llista de situacions masclistes de les quals ha estat víctima o testimoni, però en destaca dues. La primera, no haver pogut anar a l’escola. “Com vaig néixer nena, he rebut sempre un tracte diferent”, assegura. La segona, el dia en què els seus pares van concertar el matrimoni de la seva germana gran, quan aquesta tenia 12 anys.

“La meva germana va lluitar molt. Deia que no volia casar-se, que volia estudiar. Als 16 es va casar amb un desconegut. Va tenir un fill, després un altre. En total, quatre. I va començar a perdre poc a poc la confiança en si mateixa. Va deixar de parlar amb la gent. Veure-la a ella va ser molt trist per a mi, també va ser trist pensar que a mi em passaria el mateix”, sosté.

Víctima d’explotació laboral

La Nasreen va decidir abandonar el seu poble per visitar un cosí seu que vivia a Katmandú. A la ciutat va venir el canvi de mentalitat. Va començar a qüestionar-se el que al món rural era vist com “una vergonya”: dones que treballen, condueixen o van a l’escola. Llavors, va començar a treballar a la mateixa fàbrica tèxtil que el seu cosí per poder quedar-se a viure a la capital.

“Vaig aprendre a cosir ràpidament i treballava molt dur”, recorda. “Feia moltes samarretes per a nadons i unes faldilles precioses. No sé exactament on anaven, crec que gairebé totes al Regne Unit. Ara sé l’empresa. Ho sé tot. I és molt difícil veure-ho. I trist. Són marques molt cares, a més” , assegura. La Nasreen rebutja revelar el nom de la companyia. Es fa un silenci i la seva veu titubeja. “No.  M’impressiona molt. Potser algun dia, quan em senti més forta. Primer vull entendre per què ho fan”, sentencia.

Un dia, mentre mirava els nens que anaven a l’escola, un gos se li va acostar. “El seu amo em va dir que no tingués por. Va ser la primera vegada que vaig sentir que algú em deia alguna cosa així amb afecte. Així que li vaig preguntar, ‘si us plau, pots ensenyar-me?”. Commogut, als tres dies, segons la Nasreen, ell va acceptar convertir-se en seu professor. “Em va portar per primera vegada a una llibreria i va començar a ensenyar-me coses entre una i tres hores al dia”, recorda. La jove, per aquella època, no sabia llegir.

Un projecte per donar poder a les dones pobres

A poc a poc, va decidir que no volia tornar a treballar a la fàbrica. El punt d’inflexió? “Un dels caps per als quals treballava no em va pagar. Va agafar els diners i se’n va anar”. Va començar a confeccionar peces al costat del seu cosí i a vendre-les, pel seu compte, a botigues locals. Cada vegada, explica, tenien més feina i necessitaven més mans. Va ser, sense voler-ho, l’inici del seu projecte Local Women’s Handicraft.

Nasreen ensenyant a una dona que participa en el projecte social. Foto: Imatge cedida.

“Veia moltes dones demanant al carrer. Un dia, una es va acostar per demanar-me diners. La meva mare solia dir-me que demanar és un mal hàbit, així que li vaig dir ‘No puc donar-te diners, però tinc molta feina. Així que per què no véns i treballes amb mi?’. va començar a guanyar-se la vida, va sortir del carrer, va aconseguir ser lliure”, relata. “I jo em vaig adonar que volia treballar amb aquestes dones perquè eren molt amables, treballaven bé, volien canviar i, a més, podia contribuir a disminuir la pobresa. Així que vaig començar a treballar amb una dona, aquella va portar-ne una altra, i una altra a una altra…”

I així, desenes. Ara té 35 companyes. Aprenen costura, teixit, brodat, fabricació de joies o patronatge. I fabriquen productes de manera artesanal i materials naturals i reciclats que es venen en comerç just. La Nasreen s’ha plantejat la fita de formar 10.000 dones de cara a l’any 2020. 

Es tracta de dones dels estrats socials més baixos, la majoria no ha rebut educació i algunes són supervivents de violència de gènere. Al taller de Local Women’s hi treballa la Narayni Aryal, de 26 anys. La Narayni, segons la Nasreen, pateix epilèpsia i està soltera. El seu marit la va abandonar després que durant atac epilèptic mentre cuinava se li cremés mig cos.

La vaig conèixer quan estava ajudant com a voluntària després del terratrèmol del Nepal. La seva casa es va destruir i demanava almoina per a medicines. Va venir al centre. Va aprendre en sis mesos, guanya 10.000 rupies al mes, tothom la respecta i és independent”, comenta l’activista. “No només es tracta dels diners, es tracta de poder prendre decisions. És qüestió de dignitat. No dependre del teu pare, del teu germà o el teu marit”, afegeix.

A aquest projecte s’hi suma un altre per enviar a l’escola nens víctimes d’explotació laboral i un nou centre, que està gairebé finalitzat, que funcionarà amb energia solar i biogàs. “M’agradaria construir-lo en més punts del Nepal i ajudar a més dones i nens”, assenyala. 

La gent pensa que estic boja per no voler casar-me”

Les crítiques a la seva tasca no s’han fet esperar. Les primeres vénen de la seva família, que insisteixen que ha de seguir els mateixos passos que la seva germana i contreure matrimoni. “Quan tenia 18 anys, la meva mare, que no entén per què faig el que faig, em va dir que ja no era una nena i havia de buscar un bon marit i casar-me. Jo li vaig demanar que em donés un parell d’anys per acabar la meva educació”.

Fa dos anys van concertar el seu matrimoni. Ella en tenia 23. “Els vaig dir que no em casaria amb un home que no conec. Va ser molt dur, vaig plorar molt i al principi no l’hi explicava a ningú. Pensava en aquest home i només podia plorar. Estava molt espantada, com me n’havia d’anar a la casa d’un home que no conec? Me’n recordava de la meva germana. El divorci tampoc és possible”, recorda.

La Nasreen va començar a explicar la seva situació i va rebre el suport dels seus amics. “Vaig trigar sis mesos en dir que no i després vaig haver d’amagar-me, literalment, perquè en la nostra cultura encara segueix havent-hi crims d’honor, és una qüestió de reputació de la família. Va ser molt dur. Quan ho penso, em resulta increïble haver escapat de això”, sosté. “La meva mare mai ha fet un petó al meu pare. Això no és amor. Jo estic treballant perquè hi hagi més amor al món. I quan em casi, vull sentir amor”, confessa.

Les dones de Local Women ‘s. Foto: Imatge cedida

Els seus pares, a dia d’avui, segueixen insistint que ha de casar-se. És, diuen, el seu deure com a dona. “La gent pensa que estic boja, allà on vaig m’infravaloren, no volen que els seus fills em mirin”, afirma. A les males mirades i els comentaris se li suma la incomprensió cap a la seva feina. “Al Nepal només el 0,1% de les dones són emprenedores. Si camines per Kàtmandu, gairebé totes les botigues les porten homes. Hi ha molt estigma i més si ets una dona soltera i del món rural”, explica. “Pensen que és una bogeria. A més, hi ha els problemes financers i la falta d’educació de les dones, que és un impediment”, prossegueix.

Però, malgrat tot, la Nasreen no s’acovardeix. Apunta a les estrelles. En el sentit figurat, però també en el literal. Vol estudiar Astronomia. La passió li ve des que era petita, quan mirava el cel estrellat amb la mateixa admiració que als nens que podien anar a l’escola. I promet que seguirà amb la seva lluita. “Cada dia, ser dona és un desafiament. Cada nou pas, és una gran porta que he de travessar. Però també hi ha moltes dones que aconsegueixen canviar les seves vides i em fan creure que allò pel que lluito és real. Em donen esperança i força. La vida és molt curta i tothom té dret a viure-la. i si estrenys a una dona, estrenys a totes”, conclou.

Aquest és un article publicat a eldiario.es