Nicholas Carlisle: “Amb el càstig només aconsegueixes que l’assetjament sigui deu vegades pitjor”

Entrevista a Nicholas Carlisle, advocat i psicoterapeuta, que després d'haver patit 'bullying' a l'institut dedica la seva vida a combatre'l a través de l'organització No Bully.

Pau Rodríguez
 
 
 

Nicholas Carlisle, impulsor de No Bully. / P. R.

Nicholas Carlisle, impulsor de No Bully. / P. R.

Nicholas Carlisle és d’aquelles persones que ha decidir consagrar la seva vida a combatre una situació que per a ell ha estat traumàtica. L’assetjament escolar. Víctima de maltractaments en la seva etapa a l’institut, el que popularment es coneix com bullying, Carlisle, advocat i psicoterapeuta, va decidir un bon dia, ara fa uns quinze anys, que dedicaria el seu temps a eradicar l’assetjment dels centres educatius. Va posar en marxa l’organització No Bully (cap assetjament), i ara recorre escoles i també mitjans de comunicació dels Estats Units assessorant sobre la prevenció i resolució de situacions d’aquest tipus. Aquests dies està participant al TEDxBarcelonaEducation.

Què és No Bully?

Som una organització sense ànim de lucre amb seu a Califòrnia. Defensem i treballem perquè les escoles tinguin un sistema de prevenció i resposta a l’assetjament escolar, el que nosaltres anomenem bullying.

De quines eines disposa una escola per prevenir aquestes situacions?

En primer lloc les escoles necessiten reconèixer què és l’assetjament. Porto uns dies a Barcelona i, per exemple, tothom em diu que no hi ha ni un pòster a les aules i passadissos que ho expliqui. No hi ha res que indiqui als estudiants en què consisteix. Als Estats Units o Anglaterra n’hi ha a tot arreu: cartells que proclamen les escoles lliures d’assetjament, que expliquen en què consisteix, quines eines tenen els estudiants per aturar-lo…

Quines eines tenim, per aturar-ho?

D’entrada hem d’apostar per una cultura inclusiva: que tots i cadascun dels alumnes se sentin part de l’aula o el centre, reforçant a la vegada la xarxa invisible de relacions que conformen els mestres, els pares i mares, els propis alumnes i altres líders escolars. Per altra banda, cal crear un sistema de resposta que permeti a l’estudiant que està sent víctima comunicar que necessita ajuda.

Però sovint no ho fa…

És molt important que l’alumne tingui la sensació que pot dipositar la seva confiança en un adult. El 85% dels nois i noies mai confiaria en un adult, perquè pensa que aquest no pot fer res per ajudar-los. I és ben comprensible, perquè realment fins ara els adults no han fet feina per ajudar les víctimes. Fins ara el que han fet els adults és donar lliçons i castigar els assetjadors, i amb això només aconsegueixes fer passar molta vergonya als assetjats i multiplicar el nivell d’assetjament, el fas deu vegades pitjor.

Vostè lluita contra el càstig com a solució.

El castig no canvia la situació, sovint intensifica la vejança contra la mateixa víctima per haver parlat. Nosaltres intentem que les escoles descartin el càstig de l’equació, però mantenint els estudiants com a responsables de la solució. El que fem és agrupar els alumnes, alguns dels assetjadors i d’altres que ho consenteixen, en grups de vuit, i els diem que ells són la solució. Els posem en la pell del noi o noia a qui estan atacant, els fem veure com pateixen, i al final els preguntem si són capaços d’aturar-ho. Amb solucions d’equip hem acabat amb el 90% dels casos en la majoria de centres. I la part més engrescadora és que com més treballes aquest mètode, més confien els alumnes en els adults, i més predisposats estan a anar a explicar-los situacions d’assetjament en el futur.

Posi’m un exemple concret.

L’Álvaro té 16 anys i pateix asstejament al seu institut de Califòrnia. Per ser gai. Així que agrupem els estudiants que el molesten, així com uns quants més que ho toleren, i els expliquem que l’Álvaro odia venir a l’escola, perquè cada dia rep comentaris de que és molt gai, que la seva roba és tan gai, que si es vesteix com una nena… I que diu que no vol viure més. Llavors els fem veure que ells també han viscut situacions en les quals s’han sentit fora de lloc, on ningú ha volgut passar temps amb ells. Tothom és capaç d’entendre com de trist és això.

I reaccionen?

L’Álvaro és una persona real, amb sentiments, i els nois i noies ho comprenen. En alguns casos fins i tot es posen a plorar, i confessen que no sabien que li estaven fent mal d’aquesta manera, que per ells eren bromes. I a vegades fins i tot no només han abandonat l’assetjament sinó que han iniciat campanyes per acabar amb aquestes pràctiques contra nois i noies gais.

Com s’explica que, a més dels qui assetgen, hi hagi també alguns alumnes que potser sense estar-hi d’acord ho consenteixen o s’hi sumen?

Segons hem vist, són els que sovint voldrien sortir en defensa de l’assetjat, però els fa por perquè no volen ser els següents.

Eradicar l’assetjament té a veure amb saber educar en la diferencia?

S’ha d’anar en compte, aquí. Perquè té molts motius. No només la diferència, que també, sinó que es pot patir assetjament per ser més o menys atractiu, més o menys intel·ligent, i inclús a vegades perquè un està gelós de que l’altre li va robar la parella. A moltes noies els passa que els titllen de meuques, pel que sigui, i ho passen fatal. El veritable problema són els prejudicis i la intolerància. Hem d’aconseguir treballar-ho de manera exitosa a les escoles.

Vostè porta uns dies a Catalunya. Sap si aquí es produeix amb més o menys intensitat l’assetjament?

Espanya té un problema, i és que a diferència d’altres països europeus aquí els alumnes confien menys en els adults per explicar-los aquestes pràctiques. Hi ha estudis que evidencien que és dels països on els alumnes informen menys de casos d’assetjament, mentre que per altra banda és dels països on amb més freqüència els nois i noies s’han vist involucrats en baralles o maltractaments.

Què ens caldria d’entrada? Una campanya?

Seria una gran idea, sí.

Quins elements hauria de tenir?

Hauria d’intentar aglutinar al màxim de gent: escoles, famílies, nens, i posar-se com a objectiu assolir escoles lliures d’assetjament. Treballar en coalició amb altres centres, que siguin els nens els qui creïn la campanya a internet -això ha funcionat molt-. Que siguin els nens els qui debatin i expliquin fins a quin punt volen eradicar l’assetjament. I que l’Administració es prengui seriosament que calen diners per a formació dels mestres.

No és només una qüestió de sensibilització, doncs.

Bé, els mestres necessiten formació per saber com intervenir i interrompre els casos. L’Estat hi hauria d’invertir. Catalunya, en aquest cas, no pot dir a les escoles que aturin aquestes situacions sense posar-hi diners.

També cal canviar lleis?

La intervenció legal no és massa útil. No volem criminalitzar els nois o noies que assetgen. El que hem de fer és ajudar les escoles a afavorir el desenvolupament emocional i social dels infants i joves. No és una qüestió legal sino de recursos.

Ho dic perquè a vegades sorgeix aquest debat, sobretot arran de casos extrems que apareixen als mitjans de comunicació.

En aquests casos es tracta de propostes interessades i poc útils. I ara que ho diu, cal agrair als mitjans de comunicació que hagin contribuit a trencar, cap als anys 2000, la negació com a societat de que existia l’assetjament. Han aportat llum a un problema que estava a l’ombra. Ara hi hem posat nom i podem explicar-ho.

Fins ara per què ho negàvem? Pensàvem que era cosa de nens?

Exactament. Es deia molt que és cosa de nens, que forma part de fer-se gran, de la formació del caràcter… I no. Cap nen o nena hauria d’estar exposat a situacions així.

Vostè va ser durant la seva infància víctima d’assetjaments. Com es viu a nivell personal?

Amb un sentiment profund de soledat. No tens ningú amb qui parlar, pateixes perquè no ets acceptat, i això fa molt mal al cor. Tenia mals de cap, un símptoma clàssic, i cap ganes d’anar a l’escola, tot i que m’hi forçava. Però molts alumnes pateixen símptomes més intensos: desordres alimentaris, ansietat, depressió, pensaments suicides… Són efectes que d’entrada es podrien comparar amb el del maltractament infantil.

I a llarg termini?

Problemes d’inseguretat en les relacions, alts nivells de vergonya, cosa que costa molt de superar… Potser mai no assoliran el potencial real que tindrien en societat. A banda de que en moltes ocasions va associat a l’absentisme escolar.

Què el va ajudar a vostè a superar-ho?

Sabia que els meus pares m’estimaven, això és important. I excel·lia en l’àmbit acadèmic, també clau perquè la gent que se sent realitzada en algun àmbit, ja sigui aquest o un esport, pot superar més fàcilment no tenir amics o ser assetjat. Tens on agafar-te. I després vaig tenir una molt bona experiència quan anava apropant-me a la universitat.

I en quin moment va decidir que es volia dedicar a combatre aquesta xacra?

Quan vaig estar estudiant els efectes a llarg termini de l’assetjament en els adults. Vaig adonar-me que havia tingut molta sort. També perquè em vaig adonar que és un problema que es pateix amb percentatges molt elevats arreu del món, i que les escoles en aquell moment no hi feien gaire.

En el cas de les famílies amb fills que ho pateixen, què els aconsella?

Que insisteixin a l’escola que es prenguin la situació seriosament.

A vegades veuen una solució en canviar el nen o nena d’escola.

Ho puc entendre, però és senyal de que no s’està fent una bona feina a l’escola. Perquè al final estàs castigant el teu propi fill, que ja és víctima. Han d’insistir.

Hi ha altres àmbits de la vida on es pateixi assetjament?

Passa molt als esports. Els entrenadors poden arribar a destrossar un nen humiliant-lo per haver fallat un gol o haver-se’l marcat en pròpia porteria.