No és natural

Les coses de l'escola, com les coses de la vida, poden haver estat, han estat, són i m'inclino a pensar que podran ser d'una altra manera

Jaume Martínez Bonafé
 
 

‘No és natural’ va ser el títol d’un provocador i suggeridor llibre escrit pel meu recordat amic Josep Vicent Marquès. En un acostament crític a la sociologia de la vida quotidiana, Marquès intentava desnaturalitzar allò que un pensament de sentit comú conservador havia naturalitzat, convertint en “normal” el que era una construcció social intervinguda per significats diversos. Des de la publicació d’aquell llibre han passat ja molts anys, però en evocar-ho em pregunto, ara, per les formes de naturalització de les pràctiques socials en l’àmbit de l’educació.

Posaré algun exemple. En els últims anys s’ha reforçat la idea que l’educació ha de conrear un individu esforçat i competent, amb una integral capacitat per intervenir i desenvolupar-se al món del treball. L’argument ve acompanyat d’una crítica a l’obsolescència d’un sistema educatiu ineficaç per a la producció d’aquest subjecte competent i adaptable a la creixent flexibilitat laboral –Escolti! Doncs aquest és un argument de sentit comú, ens diria un tal Mariano Rajoy, el del sentit comú (conservador)–.

La idea de la individualització del subjecte pedagògic –l’educació centrada en l’autogestió de l’aprenentatge, l’esforç individual, el subjecte responsable, la utilitat productiva de les competències adquirides, l’èxit o mèrit mesurat en acreditacions individuals…– té arrels antigues, però el discurs neoliberal des de finals del passat segle la va convertir en hegemònica, que és una altra manera de dir que va ser naturalitzada, amb una solidària contribució del discurs mediàtic i acadèmic.

Acompanyats d’aquesta idea és natural, aleshores, que l’escola s’ocupi d’aprenentatges rellevants i s’oblidi de romanços curriculars com per exemple la filosofia? És natural que un pare o una mare aconselli al seu fill deixar-se de ximpleries i esforçar-se en el que més li convé per ser algú el dia de demà. És natural que a l’escola es professionalitzi la Direcció i ens oblidem d’aquells projectes col·legiats amb una forta càrrega ideològica cap al canvi. És natural que les famílies renunciïn a la participació comunitària en el projecte de l’escola, al cap i a la fi, els llaços socials tenen a veure exclusivament amb el que a cadascú li convé com a client o consumidor del projecte educatiu. És natural que a l’escola no ens fiquem en política, el que li passi a cadascú, sigui socialment just o injust, no s’arreglarà allà. És natural que ens passem la major part del temps asseguts dins d’una aula, és natural la tarima del professor, la disposició de les taules i la distribució de l’espai, és natural l’examen, la forma d’avaluació, el mesurament i jerarquització de l’aprenentatge, la fragmentació del coneixement, l’ús del llibre de text… És natural que hi hagi escoles de rics i de pobres, públics i privats, és natural que determinats nens i nenes, de determinades classes socials, ètnies o cultures, mai entrin per la porta d’una escola concertada, subvencionada amb diners públics.

En fi, el llistat del procés de naturalització de les pràctiques socials a l’escola pot ser molt llarg. Deixin-me que ho tanqui amb una anècdota de la meva pròpia història de vida. Vaig ser un jove mestre d’una escola primària molt influenciat en la meva formació per la pedagogia de Célestine Freinet. Jo era feliç a l’aula i crec que els nens i nenes que m’acompanyaven també ho eren: un dia que els vaig anunciar que l’endemà era festiu es van posar a protestar. Les famílies estaven contentes amb mi. No obstant això, quan tenia alguna entrevista amb una mare o un pare mai em van preguntar si els seus fills eren feliços a l’escola. La seva pregunta habitual, la més important o significativa de l’entrevista sempre era: “Com va el meu fill en Llengua i Matemàtiques?”. És natural.

Clar que si ara penso en les Facultats d’Educació, mai vaig escoltar a un degà presumir que a la seva facultat els estudiants que es formaven com a professors cantaven, ballaven i tocaven un instrument musical amb habilitat suficient per passar-s’ho bé i fer que s’ho passin bé els qui estiguin al seu costat. No obstant això, en analitzar els currículums de formació de mestre sembla que la pregunta fonamental que es fan aquests degans –és una forma de dir-ho– sigui la mateixa que la d’aquell pare: “Com va aquest futur mestre en Llengua i Matemàtiques?”.

Les coses de l’escola, com les coses de la vida, poden haver estat, han estat, són i m’inclino a pensar que podran ser d’una altra manera. Això també és de sentit comú. Boaventura de Sousa ho anomena sentit comú emancipador i ho vincula a una batalla cultural per la transformació del significat. Podem recuperar experiències històriques, fer visibles pràctiques actuals i pensar futures pràctiques educatives no determinades per les lògiques del mercat. L’escola i l’educació no són, ni necessàriament ni naturalment, com ens la pinta el discurs de poder sobre el significat, ja sigui mediàtic, acadèmic o institucional –Marquès afegiria capitalista i patriarcal, però allò era el 1980–. Pensar sobre aquesta qüestió no és una banalitat, perquè als senyors als quals els agraden com estan les coses i ens diuen que són naturals i de sentit comú, els podrem dir que el seu sentit comú és diferent del nostre i, per descomptat, de natural no tenen res.