No sé si 5 anys són molts o pocs, però han estat imprescindibles

A la celebració del cinquè aniversari del Diari vaig poder copsar que ha promogut una comunitat educativa real, entre iguals, de gent que col·labora, aporta, comenta i viu aquesta experiència amb la generositat i l’interès comú com a bandera.

Jordi Plana
 
 

iStock

“Un periodisme que, sense renunciar a la urgència, transformi la informació en experiència” (Albert Lladó. La mirada lúcida)

El 15 de gener de 2014 va néixer El Diari de l’Educació amb el lema “l’educació és cosa de tots”. A diferència de la premsa tradicional, va venir al món amb un exclusiu caràcter digital. Tot i això, recordo entrar al web a fullejar-lo. Els diaris sempre s’han fullejat, i això els dóna un aire que els fa diferents de les revistes. Amb l’acte de fullejar vas d’un lloc a l’altre, llegeixes els titulars i t’atures allà on t’interessa més. El Diari de l’Educació, malgrat ser electrònic, el pots fullejar, perquè manté la perspectiva fresca i amplia de la premsa, aborda temes d’interès molt diversos, de manera clara i sintètica, i ofereix punts de vista diversos i amb un nombre significatiu de signatures.

Al Diari de l’Educació no hi busques teoria, malgrat que també hi és, hi busques sobretot actualitat i reflexió sobre temes de fons. Sense voler fer-ne un panegíric, crec que hi ha seriositat en el tractament, diversitat de pensament i postulats, crítica i també reconeixement als bons projectes i a la bona tasca de molts centres educatius i de molts docents. Però no només això, és un mitjà que ofereix una mirada polièdrica de l’educació. El Diari ha ocupat un espai que maldava per tenir una veu. Més enllà de tractar el que passa a l’escola, ha posat en valor l’Educació en majúscules, posant en relació allò que passa, preocupa i ocupa al sistema educatiu amb els interessos, valors i tendències de la societat.

També recordo que no vaig trigar gaire a pensar que el Diari havia de parlar dels ajuntaments i de les coses que passen als municipis en relació amb l’educació, que són moltes. I així vaig contactar amb el Pau. Asseguts en un bar amb dos cafès al davant va néixer el Blog de l’Educació Local, amb el compromís per part meva de no instrumentalitzar-lo en favor de la institució per la qual treballo. Es tractava de posar en valor la feina dels ajuntaments i promoure reflexió, reconeixement i esperit crític sobre la política educativa local. Mirant-ho amb perspectiva, crec que ho hem acomplert.

Fa una setmana vaig tenir la satisfacció d’assistir a la celebració del cinquè aniversari del Diari i de copsar, tal com em passa quan el llegeixo cada dia, que ha promogut una comunitat educativa real, entre iguals, de gent que col·labora, que aporta, que comenta i que viu aquesta experiència amb la generositat i l’interès comú com a bandera. Mestres, investigadors, directius, alumnes, professionals del lleure, pares i mares que creiem que l’educació és un bé comú i que, com a tal, es mereix tot el nostre respecte i tot l’esforç que hi puguem dedicar. L’Educació, així en majúscules, no pot tenir una altra finalitat que no sigui oferir oportunitats de futur a tots aquells que ho necessiten.

El Diari de l’Educació feia falta, però també cal reconèixer que feia falta valentia per tirar-lo endavant. Per això és de justícia tancar aquestes notes amb un agraïment a la Fundació Periodisme Plural i al Josep Carles, Jaume, Pau, João, Víctor, Sandra, Victòria, Juan, Pablo i totes i tots els que d’una manera o altra heu estat bufant les brases. Han passat cinc anys i ha quedat palès que, efectivament, era i segueix sent “cosa de tots”.

Jordi Plana
About Jordi Plana

Gerent de serveis d'educació de la Diputació de Barcelona More Posts

1 Comment on No sé si 5 anys són molts o pocs, però han estat imprescindibles

  1. Mercè Anguera // 16/05/2019 a les 15:32 // Respon

    Una aportació ben sòlida, una eina de reflexió important. Gràcies i per molts anys!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*