No són els nostres menors

L'augment en l'arribada de menors no acompanyats es veia venir feia anys, però no es va preveure més recursos perquè mai no els hem considerat el nostre problema. No són els nostres menors. Per molt que la llei els protegeix, per molt que ens omplim la boca d’humanitat i solidaritat. Què passaria si tinguéssim abandonats al carrer 50 menors 'catalans'?

Enric Canet
 
 
 

Joves en un centre d’acollida de Barcelona | Foto: Sandra Vicente

Dimecres, 26 de setembre, sortia de la seu social del Casal dels Infants, al Raval de Barcelona i anava a la compareixença en comissió parlamentària del Conseller de Treball, Afers Socials i Família, El Homrani, sobre els menors sense família arribats en els darrers temps. Al portal del davant, dues persones desconegudes dormien arraulides. Vaig recordar aquells menors que des del 1999 acollíem durant el dia, en el projecte Marhaba, en el Casal. I que, de nit, havien d’espavilar-se tirats pel carrer. Una mesura d’urgència, de vegades eterna. Van passar els anys fins que l’administració va fer-se’n càrrec. Hi vam col·laborar, com altres entitats, com a responsabilitat social.

Fa quasi vint anys i han passat molts anys i molts governs. Les arribades han estat constants, tot i que aquests dos darrers anys han estat molt nombroses. S’han anat fent passes amb recursos molt limitats i amb una alta pressió per als professionals que hi treballen. Han estat molts els nois de llavors que formen part i treballen en el nostre país. D’altres van tornar, sobretot durant la crisi de treball. Però aquesta arribada exponencial es veia venir: la situació econòmica i social a l’altra riba de la mediterrània que afecta fonamentalment menors i dones, els conflictes geopolítics que generen mort i dolor i l’atracció del Nord on la crisi s’ha superat externament, impulsa molts menors a fer l’aventura europea, desitjant una vida millor per a ells i llurs famílies.

Es veia venir des de fa anys, però no es va projectar tenir més recursos, perquè mai no els hem considerat el nostre problema. No són els nostres menors. Per molt que la llei els protegeix, per molt que ens omplim la boca d’humanitat i solidaritat universal. Què hauria passat si una nit haguessin estat abandonats al carrer cinquanta menors “catalans”? no s’hauria declarat estat d’emergència, a la qual hauríem exigit tots els recursos disponibles i hauríem posat, tots, el crit al cel?

Ara tothom vol solucions ràpides reduint la situació a simples factors temporals per apartar el problema. Això és molt perillós, ja que només després d’aplicar petites accions, ens quedarem tan amples, però les conseqüències futures seran molt més greus. El problema és enormement complex. En primer lloc, els perfils dels menors són molt variats i exigeixen mesures diferents. Alguns precisen d’atenció molt especialitzada perquè provenen de llargues situacions personals molt dures en els seus països d’origen. Altres tenen clar que Catalunya és solament un punt del seu projecte i volen seguir amunt perquè tenen una gran mobilitat. La major part tenen una gran empenta i motivació, esperen ser protegits i poder iniciar camins més dignes dels que han viscut fins ara. És dolorós que els països d’origen perdin un capital humà tant potent: joves i amb una emprenedoria fins jugar-se la vida. I és de poca vista perdre’ls nosaltres.

En segon lloc, perquè, com va insistir el Conseller, no solament cal entomar les necessitats vitals, sinó que cal generar projectes globals i personalitzats que els facilitin l’autonomia futura. Que és el que voldríem per qualsevol dels nostres menors.

El benestar del menor, sigui qui sigui, és un deure de l’administració. Però la seva dignitat és responsabilitat de tothom. Perquè és un dret humà, que ens exigeix. Per la humanitat que ens impulsa. Per l’ètica que ens compromet. Per això, no perdem l’esperança que els partits polítics ho prioritzin, la societat s’impliqui, els professionals aportin l’expertesa i l’ètica professional. I tots plegats trobem solucions globals per generar oportunitats per a ells i per a la societat. És molt complex, però amb recursos, bones polítiques i amb ganes, hi podem arribar.

Mentre, les dues persones arraulides al portal del davant o per molts llocs de la ciutat i del país, seguiran dormint a terra, mentre es van construint noves cases de luxe en el barri. Mentre la desigualtat se segueixi incrementant desbocadament, hi haurà més persones expulsades del benestar i la dignitat a la qual tenen dret. Mundialment, si no fem res, el dolor es va apropiant de més població desesperada que busca viure i fuig dels països, dels poders, dels canvis climàtics. És el que faríem nosaltres, és el que farien els nostres menors si s’hi trobessin.

Enric Canet
About Enric Canet

Enric Canet és educador, biòleg i escolapi, membre del Casal dels Infants Contact: Twitter | More Posts

1 Comment on No són els nostres menors

  1. Lluís Casas Casals // 06/10/2018 a les 17:20 // Respon

    Absolutament d’acord amb Enric Canet. El problema dels Menors No Acompanyats que arriben depassa la responsabilitat de l’Administració i cal apelar a la pròpia consciència col·lectiva i d’una vegada com a societat benestant sortir d’una zona de confort utòpica ja que és un sistema social injust i sense igualtat d’oportunitats que farà inviable també…el nostre confort…tard o d’hora… cal pressionar l’administració, i actuar amb iniciatives també civils i privades en l’àmbit comunitari per donar resposta a un problema de tots i totes… els que hem tingut la sort de néixer en una època i una zona geogràfica “rica”…hem de ser conscients que el temps del luxe s’ha acabat….per cert que tampoc amb aquest confort es pot dir que haguem aconseguit ser més feliços d’esperit…per tant…a arremangar-se per treballar per un món millor que depèn de nosaltres…

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*