Nou curs, amb quina política educativa?

Fa falta un potent moviment social que recuperi l'acció política i pedagògica, el pensament polític i pedagògic, la creació de conceptes i procediments per fer més pública l'escola pública.

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Tornada a l’escola. /Edu Bayer

Els últims anys, llargs, molt llargs, els passarem qüestionant les polítiques educatives de la dreta, per injustes, ineficaces, burocratitzants, descaradament afavoridores del negoci de l’educació. He vist inventar innovacions amb una ignorància supina del saber acumulat per la recerca i la reflexió de molts mestres i moltes mestres, venent acreditacions com qui ven llaminadures en el quiosc. I s’ha mirat a la infància com un objecte a modelar segons determinats interessos i cultures i no com un subjecte de drets pels quals l’educació hauria de ser la garantia d’un creixement emancipador. No oblido aquell intent de creació d’un estatut jurídic superior per al mestre, estúpida forma de reivindicar la seva autoritat, acompanyada per la recuperació de la tarima. Com no oblido els múltiples informes que venen denunciant els estereotips eurocèntrics, sexistes, heteropatriarcals, antiecològics, en el contingut dels llibres de text, mentre els governs –progressistes o no progressistes– els regalen sense cap mirament, és a dir, menyspreant aquests informes. I no se sap de cap conseller d’Educació que s’hagi reunit amb els editors del llibre de text per negociar que la compra estarà relacionada amb la millora de la qualitat del producte.

No oblido tampoc les protestes que van inundar els carrers de verd en moltes ciutats, una autèntica marea enfront de les múltiples retallades a l’educació pública. Van arribar també aquells representants polítics a actuar en una subcomissió per pactar polítiques educatives manejant conceptes com la universalitat per emmascarar privatització i manteniment de l’statu quo. I així els va anar. Tampoc oblido els processos judicials oberts contra mestres per obrir el debat a l’aula sobre els conflictes al carrer i la repressió policial. I finalment, en algunes comunitats autònomes es van convocar oposicions per contractar milers de mestres que tindran a les seves mans la responsabilitat de l’educació de les futures generacions durant les properes dècades, i els criteris per al disseny de les proves, la selecció de tribunals i barems d’avaluació són més del mateix, amb el pecat afegit en el cas del País Valencià, que qui té la responsabilitat d’aquesta gestió és un govern autonòmic considerat progressista. Pervers exemple de laxitud conceptual i de desimplicació política de qui té la responsabilitat de la política.

Serà el nou curs una reproducció de l’anterior com el va ser l’anterior reproducció de l’anterior? Doncs si així pintés la cosa caldria fer el possible per evitar-ho. I em sembla que hi ha dos conceptes que estan a la base de la resposta i el qüestionament polític de la continuïtat. El primer té a veure amb el moviment social i el segon amb l’hegemonia. Em sembla que el saludable i potent procés social que articulà i va unificar múltiples actors compromesos amb l’acció col·lectiva de defensa de l’escola pública, perfectament simbolitzats en les samarretes verdes, no hauria de tenir aquestes samarretes guardades en l’armari, doncs el conflicte polític que ha vingut posant a l’escola pública sobre les cordes no ha desaparegut. El públic, en general, i l’escola pública, en particular, seguim amenaçats per la lògica neoliberal de la individualització i el campi qui pugui. El moviment social que va encapçalar la reivindicació de la dignificació de l’educació pública té encara molta tasca fins a fer realitat aquest canvi personal, cultural i polític a l’escola.

Hauria de ser tasca dels qui tenen la responsabilitat d’una gestió progressista de l’educació pública, ajudar-nos a pensar d’una manera més crítica quin curriculum implementem, amb quina formació desenvolupem la professió, com qualificar i aprofundir en els processos participatius, de quina manera s’avança en la democràcia escolar, amb quins referents pedagògics i polítics ha anat conreant-se el saber de renovació pedagògica, en fi, com fer del quotidià escolar un camp de reflexió i experimentació de noves i millors possibilitats per facilitar el creixement humà amb sabers emancipadors. No obstant això, no sembla que aquests nous conceptes, que aquesta nova i nodrida caixa d’eines amb les quals pensar estratègies de canvi i millora de l’escola, vagin a venir d’aquests espais de l’administració educativa. Tal vegada se’ls mengi el temps la burocràcia, tal vegada. És com si la vida de l’escola hagi deixat de ser un concepte polític i cadascú pugui inventar el seu moment com millor li convinga. Per això fa falta un potent moviment social que recuperi l’acció política i pedagògica, el pensament polític i pedagògic, la creació de conceptes i procediments per fer més pública l’escola pública.

Recorde que al primer govern del PSOE aquell ministre d’educació anomenat José María Maravall ens confessava en una reunió amb els Moviments de Renovació Pedagògica la seva necessitat que caminarem per davant, creant una consciència crítica que faciliti l’avanç i el canvi pedagògic. Era una lúcida petició de qui sabia que al territori de l’educació es lliura una permanent disputa per la direcció intel·lectual i moral del sentit d’aquesta educació, i fa falta, llavors, un potent moviment social que generi altres explicacions, que busqui altres estratègies, que faciliti altres comprensions sobre el que és o no possible. No és una qüestió de coerció, és una qüestió de convenciment.

En aquell immens 8 de març del curs passat una mestra li va dir a una altra que anunciava en el claustre la seva voluntat d’anar a la vaga, que no estava d’acord i que li semblava injust i insolidari haver de quedar-se amb els nens i nenes de la seva classe. Ja em diran vostès si no seria una bona gimnàstica començar el curs amb una mica més de treball ideològic. I no oblidin que l’absència d’ideologia és la ideologia de la dreta.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*