Març és el mes en què habitualment els centres educatius, públics i concertats, fan les jornades de portes obertes per a les famílies que busquen escola per al proper curs. Març és també el mes en què les pors, les esperances, les ansietats, les recerques de mesos enrere –de vegades, fins i tot, anys– es plasmen en la configuració d’una llista de prioritats i en l’elecció d’una escola específica per als fills i filles. Març és també el mes en què sovint es publiquen rànquings d’escoles i en què nombrosos centres educatius despleguen les seves estratègies comercials.
Comercials, sí. Perquè en un context de quasi-mercat educatiu com el que caracteritza el context català, el joc d’oferta, demanda i elecció de centre es converteix en una estratègia comercial com qualsevol altra. Com aquell que es compra unes sabates. Ni més ni menys. Els consumidors de sabates busquen, comparen i compren en funció de l’oferta disponible –no tothom té la mateixa oferta a l’abast–, del seu capital econòmic –no totes les sabates costen el mateix–, dels seus gustos –no a tothom li agrada el mateix model–, de les seves necessitats específiques –alguns les necessiten planes, d’altres altes, alguns amb plantilles…– i així successivament. Al seu torn, els venedors de sabates llancen ofertes, fan campanyes de màrqueting, baixen preus quan és necessari i anar fent. Així funciona el mercat.
Sorprenentment, l’exemple de les sabates funciona perfectament per entendre el procés d’elecció escolar. Encara que triar una escola no té les mateixes implicacions personals ni socials que comprar-se unes sabates, el marc regulador de l’elecció escolar al nostre país sembla convertir aquesta qüestió –fonamental no només per al benestar individual sinó també i sobretot per la cohesió social– en una qüestió mercantil més. I és que un context de mercat comporta i fomenta processos de competència i competició entre famílies i escoles. Les escoles lluiten per mostrar-se millors que les altres, per ressaltar el seu valor afegit, sigui en termes de projectes, instal·lacions, resultats acadèmics, adquisició de valors, etc. I les famílies lluiten per accedir a aquelles escoles considerades millors.
El joc de mercat està servit. Perquè efectivament les famílies –sobretot aquelles amb més capital cultural– saben que no escullen entre escoles diferents sinó entre escoles eminentment desiguals. Desiguals en oportunitats i condicions per a l’aprenentatge i el desenvolupament integral dels seus fills i filles. I aquí és on rau el parany de nombrosos discursos públics i privats en aquest camp. En tractar com a sinònims diferència i desigualtat quan són conceptes intrínsecament diferents, amb implicacions personals i socials claus. Parlem d’escoles desiguals perquè unes són gratuïtes i d’altres cobren quotes tot i rebre subvencions públiques; perquè unes concentren tota la matrícula viva que arriba durant el curs –és a dir, l’alumnat que per qüestions migratòries –siguin internes o externes-–arriba un cop començat el curs–, mentre altres tenen el privilegi de gaudir d’un alumnat pràcticament idèntic durant tota l’etapa escolar; perquè unes tenen pantalles digitals a totes les aules i les altres no en tenen ni tan sols una; perquè unes tenen un professorat estable i cohesionat, mentre les altres tenen una plantilla docent que no deixa de canviar any rere any. Aquesta és la realitat de les escoles del nostre país. Una realitat que genera fractures clau entre el sector públic i el privat-concertat, però també dins el mateix sector públic. Una realitat que marca tot el procés d’elecció escolar.
D’aquesta manera, els discursos que emfatitzen les virtuts de la competència per augmentar la qualitat, els que defensen les virtuts d’una autonomia escolar que permeti reforçar l’especificitat i, per tant, la diferència entre els centres i els que enalteixen el dret il·limitat de les famílies d’escollir el centre educatiu que volen per als seus fills i filles obliden almenys una qüestió fonamental: l’educació no és només un bé privat sinó que és fonamentalment un bé públic i, com a tal, ha d’estar a l’abast de tots els ciutadans en les mateixes condicions. Utilitzant les paraules de Joan Manuel Escudero, si no volem que el dret a la diferència es converteixi en una diferència de drets és fonamental equiparar les condicions d’escolarització dels centres educatius –instal·lacions, preus, projectes, professorat, composició social– perquè tothom tingui dret a una bona educació. Perquè la cooperació, i no la competició, sigui el que marca les relacions entre escoles i famílies en el joc de l’elecció escolar.
No es tracta de fer centres idèntics com si es tractés d’una cadena de muntatge. No es tracta de prohibir a les famílies l’elecció escolar. Es tracta de crear un context en què totes les escoles siguin equiparables en termes de qualitat i equitat i en el qual, per tant, totes les famílies puguin exercir el seu dret a l’elecció amb les mateixes condicions i oportunitats. Un context en què la lluita contra la desigualtat sigui la base per garantir un veritable dret a la diferència que no entri en contradicció amb la pròpia lògica del dret a l’educació, de tots i per a tots, centres, famílies i sobretot alumnat.
