Olga Espinàs

Acabo de saber que s’ha mort Olga Espinàs, filla de l’escriptor Josep Maria Espinàs. I m'ha vingut al cap l'impacte que em va causar fa molt de temps 'El teu nom és Olga', el llibre on recollia les cartes que l’escriptor adreçava a la seva filla amb síndrome de Down.

Jaume Cela
 
 

En aquells dies que em semblen tan llunyans treballava a Rosa Sensat i havia fet una ressenya per a la revista Perspectiva Escolar d’aquest llibre. Era el primer que llegia sobre aquest tema i ho feia en uns moments que començava a haver-hi consciència d’això que ara en diem “diversitat” i “escoles especials” i “models inclusius”. Recordo que estava impressionat per la tendresa d’algunes de les cartes escrites per Espinàs i la denuncia que es feia de la paraula “subnormal”, paraula que s’utilitzava com un insult.

En Josep Maria Espinàs havia fet algun curs sobre tècniques d’escriptura i jo vaig demanar-li una trobada perquè pogués fer un curs d’aquesta mena a l’Escola d’Estiu. Ens vam citar a un cafè del carrer Tuset. Jo estava  molt emocionat pel fet de conèixer un escriptor de qui llegia cada dia  i devotament les seves columnes periodístiques –encara n’escriu– i els seus llibres, i d’una manera especial el que dedicava a la seva filla. Vam mantenir una llarga conversa sobre l’ofici d’escriptor i sobre el curs que li demanava, però no va voler fer-lo de cap manera. Deia que ho havia fet anteriorment però que ara no s’hi veia en cor. Però va acceptar fer la conferència que s’organitzava cada curs per a tot el professorat de l’Escola d’Estiu. Era el tret de sortida d’aquesta important activitat de formació. Crec que la vam celebrar al Quatre Gats i el tema va girar al voltant de les possibles interpretacions de la paraula diversitat.

El llibre sobre l’Olga m’ha fet sempre companyia. De tant en tant hi torno, l’afago i a l’atzar en llegeixo alguns fragments que mantenen la mateixa frescor que els dies de la seva publicació. Espinàs relata una experiència, l’experiència de ser pare d’una filla amb síndrome de Down i de tot el que aprenem d’aquestes persones. Són llibres que tenen l’immens valor de descriure una relació humana que et marca profundament.

Després n’he llegit d’altres. Recordo, per exemple, el Quiet de Màrius Serra, que ara es pot veure als escenaris; Donde habita el corazón. Todos somos niños… niños distintos, de Puri Biniés, amb un pròleg breu de Josep M. Jarque, un dels màxims defensors de l’escola inclusiva i al qual enyorem cada dia els que el vam estimar i aprendre al seu costat; Elogi de la feblesa, d’Alexandre Jollien, un llibre que faria llegir a totes les persones interessades en la singularitat humana i en l’educació; Nascut dues vegades, de Giuseppe Pontiggia; o El meu germà persegueix dinosaures, de Giacomo Mazzariol.

Tots aquests llibres comparteixen un mateix tret: són relats que et canvien la mirada, que et retornen una imatge que t’enriqueix, que et fa ser més bona persona i, francament, només per aquest motiu ja val la pena llegir-los.

Des d’aquestes modestes línies faig arribar el condol a la família Espinàs i li dono les gràcies per tot el que hem rebut a partir de la lectura d’aquesta història.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*