Pare nostre que estàs al currículum… i al BOE

L'ensenyament de Religió ha aconseguit que molta, però molta gent, hagi abandonat la religió. I no només la religió, també la dimensió espiritual que podria ser un benefici per a cadascú de nosaltres. En definitiva, tot el contrari del que pretenien.

Francesc Imbernón i Gregorio Casamayor
 
 

Francesc Imbernon i Gregorio Casamayor. Professors de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.

Ens resistíem a escriure sobre el currículum de religió publicat aquest proppassat mes al BOE. I això que en teníem ganes! Però s’han publicat ja tants articles sobre la temàtica i tan encertats que no calia insistir en el despropòsit que significa introduir l’estudi de la religió catòlica a les escoles, a totes les escoles. No hi ha una escola concertada? No hi ha una escola concertada religiosa? Doncs qui vulgui educar als seus fills dins de la fe catòlica tenia ja dues opcions: aquest tipus d’escola i el servei de catequesi de la seva parròquia.

És evident que l’església catòlica és una institució jeràrquica i paquidèrmica, és mou massa lentament, triga anys i panys a incorporar a la seva pràctica quotidiana la nova línia que intenta introduir el nou vaticà. I quan es va fer una reforma de la llei d’educació (LOMCE) l’entranyable monsenyor Rouco Varela i la seva junta de portaveus, imposàvem el seu criteri als governs. Amb aquest equip d’entusiastes de majoria única, propietats de la veritat única, la religió catòlica s’havia d’imposar sí o sí.

Tots els papes i bisbes s’han lamentat, sempre, del generalitzat abandó de la religió als països occidentals, no només de la catòlica, assenyalant que el centre del cristianisme s’està allunyant de la fe. I creuen que Occident s’ha anat avorrint de la seva pròpia història i cultura. És obvi que la informació, a l’estèsia, tampoc no flueix àgilment d’abaix a dalt, ja que en cas contrari l’experiència del ranci catolicisme espanyol hauria pogut servir a les altes esferes vaticanes per saber què és el que no cal fer. De cap de les maneres. Per exemple, és un error convertir la religió en una assignatura, i encara més en una assignatura avaluable. Els que la vam cursar, juntament amb la increïble Formación del Espíritu Nacional, en podríem donar carretades d’arguments.

Des de l’acabament de la Guerra Civil fins a la transició van passar diverses generacions amb molta religió, amb creus a les parets envoltats de dictadors i assassins, amb rosaris interminables, amb “visites al senyor”, amb cants religiosos, amb la necessitat de fer apostasia per casar-se pel civil… I el que cadascú de vosaltres vulgui afegir de la seva pròpia experiència personal. I què han aconseguit? Que molta, però molta gent, hagi abandonat la religió. I no només la religió, també la dimensió espiritual que podria ser un benefici per a cadascú de nosaltres. En definitiva, tot el contrari del que pretenien. I això és el que tornarà a passar.

La cúpula de l’Església s’equivoca. No aprenen del passat. Durant molts anys, la religió era obligatòria a tot arreu. Recordem la religió com quelcom omnipresent, a la societat i a les aules, condicionant la nostra manera de viure.

Diuen que es tracta d’una assignatura optativa, però el fet de que sigui avaluable la converteix en un problema. Ara tindrem nois i noies educats com a creacionistes, que pensaran que no poden arribar a ser feliços per sí mateixos, que hi ha una força superior que tot ho condiciona i determina, que han heretat el pecat (?), que hauran de pregar a classe per demanar que algú faci allò que per a ells és impossible… I estem a l’any 2015, en un segle que produirà més canvis que tots els anteriors junts. De què servirà aquesta assignatura: segurament serà la vacuna que farà més gent atea en els propers anys (com ho va ser també en la nostra època: seixanta/setanta del segle passat).

I finalment hem caigut en la temptació i ens trobem escrivint l’article que no volíem escriure. Però no és la nostra intenció extreure continguts del currículum, o fer una valoració sobre tantes barbaritats de caire acientífic com presenta, sinó aportar un gra de sorra a la reflexió sobre les conseqüències d’aplicar aquest currículum-catequesis. La nostra hipòtesi és òbvia, oi?, gràcies a aquest gir cap al passat, a aquest moviment de l’església oficial per intentar assegurar la seva influència i el seu poder econòmic a les nostres latituds, d’aquí uns anys hi hauran menys catòlics a les esglésies, menys gent intentant explorar la seva dimensió espiritual, més i més allunyats d’una jerarquia convertida en nomenclatura, i la majoria oblidarà tots aquests conceptes absurds i és penedirà del temps invertit per aprendre aquestes barbaritats.

Poca gent creurà que la llibertat i la felicitat radica en un Déu personal. I qui encara conservi una mica de fe la derivarà cap a una religió més alliberadora, més social i més dedicada a la humanitat. Hem trigat segles en col·locar la religió allà on li pertoca, en l’esfera del que és privat; i un cop més, gent interessada, la vol col·locar regnant sobre la nostra llibertat i sobre la nostra voluntat.