Parlem de la no violència contra les dones

No hauríem de plantejar seriosament que "una altra educació per a una altra masculinitat" no només és possible sinó urgent i desitjable?

Elena Simón
 
 

En el mes que té reservat un dia per a la denúncia i reivindicació de totes les dones d’aquest món respecte a la violència que s’exerceix contra nosaltres, tinc especial interès a parlar de l’educació i socialització masculina i masculinitzant que no cessa, sinó que s’exacerba.

Tenim una certa saturació de xifres i dades de dones assassinades. Xifres i dades buides de contingut i de reflexió, que ens conviden a prendre’ns-les a la lleugera, a banalitzar-les i a escoltar-les amb certa sospita d’exageracions.

No obstant això, gairebé mai es vinculen aquestes xifres i dades amb la socialització masculina i amb la banalització del masclisme i de la misogínia. Fins i tot es fan acudits i es publiquen, es riuen les gràcies misògines, no es corregeixen els insults específics cap a les nenes i dones, no s’analitza l’assumpte ni s’indaga en les seves arrels per destapar-les i aixafar-les, per tal que no donin més lloc al creixement de l’arbre de la violència contra les nenes i les dones.

Amb aquesta expressió ens referirem aquí no només al concepte de violència de gènere que apareix a la Llei integral 1/2004, restringit el concepte, únicament, als agressors que són parella de les agredides o ho van ser en algun moment.

Hem de parlar d’una enorme ferida infectada, d’un mal profund que no es cura amb tiretes, sinó extirpant l’arrel que causa la infecció i el contagi. Hem de parlar del germen que creix dins molts homes des de la seva més tendra infància i per això ens preguntem:

Com s’arriba a fer home un nen?

Quines pautes de conducta li són aplaudides?

Amb què s’entreté i juga?

Quines paraules escolta referides a ell en positiu i en negatiu?

El procés de socialització masculina és implacable i cruel per aconseguir que molts homes arribin a ser també implacables i cruels.

Els nens homes reben missatges i mandats socials, sempre referits a la seva “superació”, al seu guany, a les seves victòries i són incentivats en aquest sentit. L’ambició de més i més. Amb aquest bagatge no només arrisquen les seves vides i les perden o malmeten durant tota la seva existència. Quan no poden en el màxim ho intenten en el mínim. Per això tenim molts més episodis de violència escolar masculina que femenina. Ells, a la guerra, a la lluita, a la batalla, pretenent ser l’únic o el primer, derrotar els altres, manar sobre una colla d’amics, dominar les dones de les seves vides, dominant-les o ningunejant-les.

Gran part dels nens i joves homes desenvolupen una identitat de gènere masculina lligada als quatre rols fonamentals reservats per a ells, en tot temps i lloc, fins al present. Aquests rols –metafòricament parlant– són el de guerrer, rei, amant sexual i mag o savi, rols dominants que necessiten dels rols complementaris que s’inculquen a les nenes i dones i que una gran majoria fa seus.

Aquests serien: per al guerrer, vençuda (per l’amor, per la pobresa, per l’estatus); per al rei, súbdita (del desig, de les necessitats, de les ordres); per a l’amant sexual, estimada (complaent, desitjada i complaguda), i per al mag-savi, deixeble-admiradora (de les seves paraules, de la seva importància, del seu enginy…)

Amb aquests ingredients, està servit el plat de la violència de gènere en tota la seva extensió: assetjament sexual, menyspreu, manca de reconeixement com a iguals, violacions, prostitució, abús del treball no pagat de les dones, abús dels seus cossos, del seu amor, dels seus temps…

No hauríem de plantejar seriosament que “una altra educació per a una altra masculinitat” no només és possible sinó urgent i desitjable?

No acaba aquí la proposta. Seguirem…