Passin a declarar davant el jutge, senyors professors

Hem de seguir parlant de política si el context ens hi convida, hem de seguir desenvolupant ciutadans i ciutadanes encara que incomodi, seguir ingovernables en la defensa del pensament lliure i el diàleg des de l'escola.

Dolores Amudéver
 
 
 

Professora / Foto: Enric Català

Fa unes setmanes, desconcertada davant el panorama polític que s’està vivint a casa nostra –i que segueixo des de l’estranger–, vaig escriure un article que vaig titular Jo adoctrino. L’afirmació es repetia diverses vegades dins el text i pretenia ser una reivindicació en clau irònica contra les acusacions de manipulació ideològica cap a l’escola catalana. Un primer lector de la meu esborrany, amb més criteri periodístic i polític que jo, em va recomanar que suavitzés el to de l’article, no fos cas que acabés sent utilitzat com una confessió oberta de culpabilitat.

Em vaig autocensurar, no sense sentir certa estranyesa o traïció a mi mateixa –¿és coherent amb la llibertat d’expressió que vull representar quan faig classe, quan escric sobre la professió?–. Alhora, vaig assumir que no estava entenent íntegrament el clima de crispació i amenaça de les llibertats que s’està vivint en els últims mesos –obvio les actuacions violentes explícites; aquestes no deixen lloc a subtileses i ja en vaig parlar en el seu dia–.

És cert, però, que el 27 de setembre passat vaig advertir que el perill apuntava a l’àmbit educatiu. Aquell dia, la Fiscalia General de l’Estat va advertir la conselleria d’Ensenyament que la participació de menors d’edat en concentracions en “període d’ensenyament obligatori” estava sobre la seva taula. El fiscal instava la conselleria a recordar als centres la seva obligació de custodiar els joves durant l’horari lectiu. L’avís anava dirigit a progenitors, tutors i centres: l’autorització familiar per assistir a aquestes manifestacions no els eximia de la responsabilitat civil pels danys materials o personals que poguessin causar –o causar-se– els menors.

En els dies previs, l’Estat havia alertat de les conseqüències dels seus actes a cossos policials, polítics, associacions ciutadanes, voluntaris i manifestants per la seva implicació en l’anomenat Procés. Entre tanta advertència, semblava que s’havien oblidat d’un gremi: el dels professionals de l’educació. Però no.

Aquest cap de setmana, el que per mi havia estat fa dues setmanes un risc imprecís es va tornar real. L’Associació de Mestres Rosa Sensat va difondre la notícia a través de les xarxes socials: vuit professors de tres centres han estat citats a declarar per un jutjat de la Seu d’Urgell, acusats de portar a les aules el debat polític de l’1-O, des del que s’ha jutjat com una visió catalanista i antiespanyolista. Aquí els tenim: seran els primers mestres que passaran a donar explicacions pel sistema judicial, sembla que a causa de les denúncies presentades per diverses famílies.

Els docents estan en el punt de mira. Una cosa és que el currículum oficial parli de competència social i cívica, així, en abstracte, com a discurs eteri i ben intencionat, una oda al civisme i a la democràcia, emblemes tan europeus –com les tanques i els paradisos fiscals, per exemple–; i una altra cosa molt diferent, sembla ser, és que ens atrevim a obrir l’espai de l’aula a la política present, que baixem aquesta consciència ciutadana i el pensament crític al terreny de l’actualitat i permetem als nostres alumnes qüestionar, discutir, pensar la nostra realitat més immediata.

En una societat narcotitzada i desbordada per estímuls de tota mena –la majoria, encoratjant-nos a pensar poc, a córrer molt i a consumir més–, on papers secrets i no tan secrets ens demostren que ens movem en una xarxa invisible de poder que perpetua un sistema fundat en el benefici econòmic i en el privilegi d’uns pocs, em sembla cada vegada més clar que l’escola es converteix –s’ha de convertir– en un insubornable refugi de reflexió profunda i resistència intel·lectual. No encaixem en els plans de certs interessos polítics, per això ens han retallat i precaritzat (“un atac polític a les formes de vida”, en paraules de Juan José Millás). I ara a Catalunya, a més, ens criden a declarar.

El 2005 em vaig mudar per primera vegada als Estats Units –que no és que sigui exemplar en matèria educativa, però el seu sistema té punts positius– per estudiar Segon de Batxillerat. Va ser l’experiència educativa més impactant que he tingut. Cada dia, a segona hora, s’encenia el televisor de l’aula i tots els estudiants vèiem un informatiu de 10 minuts, seguit d’un debat sobre què ens havia cridat l’atenció, connexions amb altres informacions, preguntes d’ampliació. No sé qui produïa el telenotícies, si estava manipulat o no, però el que és innegable és que aconseguia apropar els joves a l’actualitat mundial.

Quan en el meu cinquè any com a docent em van assignar les classes de Llengua i Literatura de Tercer i Quart d’ESO, no vaig dubtar: durant aquell curs, vaig començar cada sessió amb l’informatiu de 4 minuts de la televisió pública. No va ser fàcil portar certs debats, però es va obrir una porta a la informació i al pensament crític que, d’una altra manera, hauria estat tancada. Davant d’un currículum no casualment ancorat en l’ortodòxia i la tradició –el que no treu, per exemple, que es pugui aprofitar la lectura del Lazarillo de Tormes com a retrat fidedigne del nostre segle XXI–, educar els nostres joves ha de passar per despertar la seva consciència social i política a molts nivells. Especialment per als que pertanyen a certs entorns susceptibles de patir les injustícies d’un sistema que juga en contra seva.

Una altra sorpresa d’aquell any com a estudiant d’intercanvi van ser les assignatures que vaig poder escollir. Jo necessitava convalidar el temari espanyol: filosofia, història, història de l’art, llatí, comentari de text. Però resulta que a Michigan aquelles matèries no existien o es feien d’una altra forma. Així va ser com vaig cursar Qüestions d’Actualitat, Govern i Política, Sociologia, Arts i lletres, Escriptura Creativa. En totes, el focus estava posat en el despertar de les nostres habilitats cognitives com a ciutadans actius o creadors de noves realitats socials, polítiques, artístiques. Vaig prendre perspectiva, vaig reflexionar sobre la injustícia i les càrregues històriques –record especialment una unitat dedicada al masclisme i la violència contra la dona–, vaig començar a formar la meva veu com a part d’una comunitat d’éssers polítics. (Anys després, vaig comprendre que en un país on el sistema et deixa a la teva mercè si no nedes en l’opulència o si no passes per la pedra, saber organitzar-se al marge dels poders és crucial per sobreviure com a grup).

Recentment, a l’infodata Joves i participació, de l’Observatori Social de “la Caixa”, es revelava que només un 8% de joves d’entre 19 i 29 anys participa en activitats polítiques. L’estadística no em va sorprendre. ¿On s’ensenya a pensar i a buscar eines per escrutar i qüestionar la realitat en què habitem durant l’adolescència, moment en què es comença a conformar el nostre sistema de valors i la nostra identitat? ¿Quins espais s’ofereixen a la infància i la joventut que convidin al compromís social i polític abans de l’entrada a la Universitat? ¿Amb quins líders d’opinió compten els nostres joves (per raons òbvies, excluiré de la possible llista a la majoria dels tronistes, influencers i instagramers)? ¿Com es tracta als mitjans de comunicació als qui s’acosten a l’activisme des dels marges del sistema? ¿Qui es beneficia d’aquesta manca d’implicació en la res publica per part de la població més jove?

Els debats oberts per les professores i professors a les aules són tan incòmodes com necessaris. Ara resulta que, a més, poden resultar arriscats des d’un punt de vista legal. És possible que una de les claus sigui formar-nos també en aquesta àrea –molts ja han començat a adquirir destreses com a mediadors–, per a futures cruïlles i per seguir donant-nos suport i donant suport a tot el nostre alumnat. En tot cas, hem de seguir parlant de política si el context ens hi convida, hem de seguir desenvolupant ciutadans i ciutadanes encara que incomodi, seguir ingovernables en la defensa del pensament lliure i el diàleg des de l’escola. Entre tertúlies a crits, confusos bombardejos d’informació i milers d’oïdes sordes, tant de bo que quedi l’educació.

Dolores Amudéver
Sobre Dolores Amudéver

Mestra Contacte: Twitter | Més articles