Pedagogia King Kong o per què no hi ha dones candidates al ‘Nobel’ d’educació

Només quan el 50% dels professionals que fan xerrades, guanyen premis, dirigeixen escoles i escriuen llibres sobre educació siguem les dones que estem al peu del canó educant podrem començar a parlar d'innovació educativa

María Acaso
 
 
 

Virginie Despestes. Autora de ‘Tría King Kong’.

Al seu llibre autobiogràfic Teoria King Kong, Virginie Despentes afirma que el que realment l’ha fet ser masculina no és anar vestida amb pantalons i camisa, sinó no tenir por, haver-se atrevit a sortir de casa i fer determinades coses socialment prohibides o considerades poc femenines, per dur a terme els seus projectes, els seus desitjos, per organitzar-se la vida.

Maria Montessori, creadora del ‘mètode Montessori’

Rellegir el seu text, coincidint amb la Marxa de les Dones del passat 22 de gener en protesta per les polítiques de gènere de Donald Trump, m’han convidat a repensar per quina raó, quan s’ha convocat el Global Teacher Prize 2017 –considerat pels mitjans com el Premi Nobel d’Educació–, en un país on el 80% de les professionals de l’educació Primària són dones, un any més el nominat ha estat un home. Un home que serà visibilitzat, que anirà de programa en programa, de xerrada en xerrada… Mentrestant, milers de dones mestres que podrien estar en aquest terreny de la visibilitat romanen a casa paralitzades per la por.

Heike Freire, creadora del moviment Pedagogía Verde

Sí, admetem que tenim por, perquè tenir por és una condició estructuralment femenina; una por que ens assetja des que som nenes, que ens manté callades, mentre que els nostres germans, els nostres nòvios i els nostres amics demanen augments de sou o es presenten a un premi dins la seva categoria professional.

Amaia Antero. Directora d’Innovació d’Arizmendi Ikastola

En les dones està ben vist «no fer-se notar», tapar amb una falsa modèstia absurda els nostres èxits i les nostres propostes. Una falsa modèstia que el patriarcat ens ha fet creure que és molt femenina i honrada. Proclamar, mostrar i exhibir són aspectes que la societat valora positivament en els homes, i negativament en les dones.

Inés Sanguinetti. Ballarina i fundadora de Crear Vale la Pena

Quan un professional jove té ambició, és un valent; quan una professional jove té aquesta mateixa ambició, és una trepa. Quan un nen exerceix el poder en el seu grup, és un líder; quan una nena exerceix aquest mateix poder, és una manaire (i aquí em ve al cap un enfadadíssim Xavier Trias dient manaire a Ada Colau quan aquesta li va prendre el lloc a l’alcaldia de Barcelona).

Mar Romera. Coordinadora a TuInnovas d’Intel·ligència Emocional

Por. La societat ens insta a tenir por. Por a fer el doble esforç que exigeix ​​la visibilitat; perquè ser visible suposa no només fer bé la teva feina, sinó també dedicar molta energia a que aquesta feina es vegi perquè els altres sàpiguen el que fas: tenir el teu propi blog, gestionar les xarxes socials, estar a primera fila, viatjar, sortir, entrar. Por a que ens preguntin com aconseguim ser visibles i, alhora, tenir cura dels nostres fills. Por a haver de contestar preguntes que no els fan als homes. Quantes vegades els pregunten a ells com s’ho fan per compatibilitzar feina i criança?

Elisabet Elsworth. Professora d’Estudis de Cinema i Mitjans de Comunicació de Masses al New School for Social Research. NY

En el sector de l’educació passa exactament el mateix que en altres sectors majoritàriament femenins a la base, però dels quals les dones anem desapareixent a mesura pugem d’escala, com passa en la gastronomia o la moda, per posar els dos primers exemples que em venen al cap. Dones com Virginie Despentes o Sheryl Sandberg (número dos de Facebook) ens insten a no quedar-nos en silenci a les taules d’administració, ni als consells de departament ni als claustres: és summament important que s’escolti la nostra veu, perquè, si no, la veu serà sempre masculina.

Rosan Bosch. Fundadora i Directora Creativa de Rosan Bosch Studio

Necessitem una teoria King Kong per l’educació. De la mateixa manera que Despentes desdramatitza en el seu llibre qüestions tan centrals en l’experiència femenina com la violació, la prostitució o el porno, hem de desdramatitzar i donar-li la volta al que està passant en l’educació. Necessitem deixar de queixar-nos, deixar de tenir por, aquesta por que ens obliga a quedar-nos a casa, assegudes a la cadira, veient les pedagogies passar, sent nosaltres –i no altres– les professores d’universitat, les mestres, les rectores, les directores de centre.

Tiscar Lara. Directora de Comunicació de l’EOI

Només quan el 50% dels professionals que fan xerrades, guanyen premis, dirigeixen centres i escriuen llibres sobre educació siguem les dones que estem al peu del canó educant podrem començar a parlar d’innovació educativa. Mentre això no passi, només podem parlar del passat.

Lucía Miranda. Fundadora i Directora de The Cross Border Project

No pot existir innovació sense la visibilització –als congressos, a les llibreries, als diaris– de les dones professionals de l’educació: el canvi de paradigma passa irremeiablement perquè les dones que estan dia a dia a les aules també estiguin als llocs on aquestes aules es representen. Llocs que, estranyament, continuen poblats únicament per homes.

Rosa Liarte. Professora Titular a l’ESO