Pedagogies emergents en educació de persones adultes

De totes les pedagogies emergents al segle XXI, l’educació de persones adultes hauria de fer la seva tria particular i optar per totes aquelles que es vertebren al voltant de dos eixos: l’ètica i la democràcia, i que tenen com a finalitat l’assoliment d’una major justícia i equitat

Maximiliano Alcañiz
 
 
 

(c) Acistock

El terme innovació ha estat buidat de contingut en els últims temps. I tanmateix, som molts els qui pensem que caldria deixar clar que la innovació no és una marca, tampoc un a priori associat a una nova eina tecnològica o a una metodologia més o menys original. En aquest sentit, Ramon Paraíso resumeix perfectament l’estat de la qüestió  quan diu que:

Su uso se ha pervertido hasta tal punto que, en mi opinión, ha polarizado de una manera simplista el debate educativo: aquí, los innovadores; allá, los tradicionalistas. Segundo, porque, a menudo también, ha ido asociada a una necesidad imperiosa de convertir todo lo innovador en tecnológico, obviando la capacidad de transformación e innovación que existe también en la realidad 1.0, en nuestro entorno inmediato. Y, tercero, porque el debate sobre la innovación quizás relega a un segundo plano cuestiones de vital trascendencia estrechamente relacionadas con la justicia y la equidad del sistema educativo en su conjunto, léase: recursos, formación, segregación, conciertos, inestabilidad, ratios, desigualdades varias, etc.

Al nostre parer, la veritable innovació és aquella que busca més i millors aprenentatges per a tots, combat les desigualtats educatives, empodera els seus participants i transforma l’entorn. Entesa així, la innovació formaria part de l’ADN de l’educació de persones adultes (EPA), si no fos pels intents d’implementar un model pedagògic orientat cap a l’aprenentatge merament instrumental i cada cop més academicista i “secundaritzat”, tal i com denuncia Jaume Carbonell. Sortosament, cada vegada comptem en l’àmbit de l’EPA amb més experiències valuoses, altament innovadores, i que ens il·luminen el camí.

Així doncs, la nostra proposta deixa de banda les modes que hi ha sobre l’escola i recupera el paper central de la Pedagogia (per cert, tan criticat darrerament). Només des de marcs teòrics de sentit i des de pràctiques educatives d’èxit, avalats tots dos per la comunitat científica internacional, podrem construir sistemes educatius de qualitat. En conseqüència, ens proposem recórrer algunes d’aquelles pedagogies emergents al segle XXI i que aporten més significat afegit a l’EPA.

Pedagogies emergents al segle XXI

Però, de què parlem quan parlem de pedagogies emergents al segle XXI? Fernando Trujillo apunta tres elements que han canviat en els darrers anys el nostre sistema educatiu i que han experimentat una millora considerable: els continguts, la metodologia i la tecnologia. A més, il·lustra cadascuna d’aquestes categories amb exemples:

Aquest seria el grau de concreció màxim d’allò que anomenem innovació. També seria la part visible de l’iceberg educatiu. De la part amagada, la més gran i important, ens parlarà Jaume Carbonell a “Pedagogías del siglo XXI. Alternativas para la innovación educativa” (Octaedro, 2015). Així, aquest autor farà un exhaustiu repàs per totes aquelles pedagogies que estan marcant aquest començament de segle:

Els debats educatius sobre innovació molt sovint se’ns presenten mancats de direcció i de sentit. La física ens diu que la direcció és la recta sobre la qual descansa un vector i sentit és cap a on va dirigida aquesta recta. De la direcció que està prenent la innovació educativa, se n’han fet ressò els autors de “Pedagogías emergentes. 14 preguntas para el debate”. Pel que fa al sentit, podem recórrer a les paraules de Carlos Magro quan diu que:

La educación pertenece al universo de la ética, la justicia social, la democracia y la equidad, que es todo lo contrario a la lógica de los méritos, la rentabilidad y la eficiencia que a veces predomina en el debate educativo.

I és que la pedagogia, tal i com ens recorda Carlos Magro citant UNICEF, pot ser un dels aspectes que contribueix a l’exclusió educativa. Per evitar-ho, l’escola necessita un canvi profund mitjançant:

un proceso de re-escolarización, caracterizado por una nueva cultura del aprendizaje basada en el fomento del diálogo, la atención al desarrollo personal, la confianza, en la cooperación, las emociones, el aprender haciendo y el aprendizaje continuo, y por una cultura organizacional caracterizada por la colaboración, la innovación, la autonomía, el reconocimiento y la atención a la diversidad y la apertura y la vinculación con las familias, la comunidad y el entorno… Urge educar para la esperanza y la utopía. Urge que pensemos y miremos a nuestros alumnos, como decía Freire, como sujetos de esperanza.

 Concreció de les pedagogies emergents al món de l’EPA

De totes les pedagogies emergents al segle XXI, l’EPA hauria de fer la seva tria particular i optar per totes aquelles que es vertebren al voltant de dos eixos: l’ètica i la democràcia, i que tenen com a finalitat l’assoliment d’una major justícia i equitat. En un altre article, ho expressàvem així:

[hauríem de crear] escoles orientades a la transformació social i on poder fer realitat la ciutadania activa, l’equitat i la cohesió social. És a dir, parlem de tornar als orígens i recuperar d’alguna manera l’esperit d’aquelles primeres escoles de persones adultes… Un esperit, això sí, actualitzat també pels nous desafiaments als quals hem de fer front al segle XXI, com a individus i com a societat.

La nostra tria particular, parcial i incompleta, com no podia ser d’una altra manera, recull algunes de les aportacions de les pedagogies no institucionals, les pedagogies crítiques, les pedagogies i escoles lliures, i les pedagogies de la inclusió i la cooperació.

Quan el món de l’escola i l’escola del món es creuen, apareixen les pedagogies no institucionals. Des de fa temps sabem que els aprenentatges també es produeixen fora de l’escola i que tant l’educació no formal com la informal juguen un paper fonamental en la construcció dels nostres entorns personals d’aprenentatge. Als centres d’educació de persones adultes sabem a bastament el que és portar l’escola fora dels seus murs. En aquest sentit, aquest 2018 declarat Any Europeu del Patrimoni Cultural ens recorda la importància que l’educació cultural té per a l’alumnat adult, dins i fora de les aules:

La educación cultural amplía los horizontes de los estudiantes adultos. Enriquece sus vidas y les ayuda a pensar de forma creativa y crítica. La educación cultural ayuda a las personas a desarrollar una mente abierta y perceptiva, agudizar los sentidos y apoyar la creatividad. También puede  servir como una herramienta poderosa para la inclusión social cuando se trabaja con inmigrantes, minorías y otros grupos vulnerables (EPALE).

A més a més, si entenem que els aprenentatges ocorren també fora de l’escola, el bagatge i l’experiència dels participants pren un valor remarcable, com demostra el blog Talaia del CEPA Pitiüses d’Eivissa. També destaquem experiències com les  aportades per les ciutats educadores i les universitats populars, l’aprenentatge servei (serveixi d’exemple el fantàstic projecte “Fes-te donant” del CFA Dolors Paul de Cunit) o ​​els bancs comuns de coneixement (com el del CFP d’Osona Sud).

Quan l’escola es rebel·la contra la lògica de la reproducció emergeixen les pedagogies crítiques, i l’educació de persones adultes n’és deutora, d’aquestes pedagogies. La gran depressió econòmica i les seves repercussions socials, els importants moviments migratoris que dibuixen cada vegada societats més multiculturals o els efectes demolidors del patriarcat sobre la societat, han tornat a les pedagogies crítiques a la primera línia de guerra del discurs, en contra del pensament únic i a favor de relats emancipadors en relació amb la classe social, l’origen i el gènere. Recuperar tot aquest patrimoni, sepultat per dècades d’academicisme i tecnificació, i actualitzar-lo per adequar-lo a la realitat d’aquest principi del segle XXI són alguns dels reptes als quals s’enfronta l’EPA avui. En aquest sentit, comptem amb l’experiència del CFA “La Verneda” de Barcelona amb les seves tertúlies dialògiques.

Quan la llibertat es converteix en el valor central de la institució escolar, tot es transforma. Per aconseguir aquest propòsit, resultaria imprescindible: un flexibilitat organitzativa pel que fa a espais i a temps; i un canvi en el rol del professorat i en la gestió dels centres. Les pedagogies i escoles lliures donen compte d’això. Una experiència molt propera a aquests plantejaments és la que representa l’Escola de Formació Comunitària “La Troca”. Al seu manifest, podem llegir:

[Volem crear una escola comunitària] amb un model participatiu, col·laboratiu, cogestionat per l’Administració, les entitats del territori i les persones que participin en el projecte.

Volem aprofitar el ric bagatge comunitari i l’actiu teixit social dels barris de Sants i sumar el suport i la participació de les entitats a l’hora de diagnosticar les principals necessitats formatives dels nostres barris, així com en la concreció de la proposta formativa del projecte.

L’Ajuntament de Barcelona, com totes les administracions locals, per ser les més properes a la ciutadania, ha d’apostar per la creació d’un espai de formació permanent de gestió comunitària a Sants. Aprofundint en generar nous projectes socials i educatius transformadors, i creant processos participatius reals amb una ciutadania formada, activa, crítica i implicada.

Quan concebem com a desitjable la diversitat humana per sobre de la diferència (de tracte, d’oportunitats …) construïm societats més justes i cohesionades. Des de l’àmbit educatiu, les pedagogies de la inclusió i la cooperació aborden les maneres que tenim d’encarar la diversitat. D’una manera objectiva, els centres d’EPA afegeixen diversitats que no estan presents, de la mateixa manera, en altres etapes educatives. Dels dos possibles models per encarar la diversitat, hauríem d’optar pel de la diferència inclusiva, en paraules de Jaume Carbonell:

Els alumnes, en funció dels seus ritmes d’aprenentatge, de les seves necessitats i interessos, requereixen un tracte diferent per respectar la més àmplia singularitat i diversitat.

Els centres de persones adultes, malgrat la manca de recursos, són espais idonis per a experimentar la inclusió i la cooperació entre persones de diferent edat, origen, bagatge… Els seus projectes educatius haurien de contemplar aquest potencial i convertir-lo en un dels seus eixos i senyes d’identitat, com des de fa anys fa l’EPA Vicent Ventura de València. Un dels seus objectius principals és la creació d’un espai de convivència i d’exercici de ciutadania, amb una especial atenció al col·lectiu de les persones migrants i al dels treballadors.

Queda demostrat, doncs, com la innovació educativa troba un terra ben fèrtil al camp de l’EPA, amb la condició de no perdre de vista un horitzó ètic i democràtic, de justícia i equitat. En alguns casos, aquestes pràctiques innovadores reben el reconeixement institucional. Aquest és el cas del CEPA Sierra Norte de Madrid que ha rebut el 2017 el Premi Miguel Hernández pel seu projecte Mejora del Aprendizaje a través de las TIC en un Centro Comarcal de Educación para Adultos. O el IX Premi Nacional Vicente Ferrer atorgat al CEPA Paulo Freire de Fuenlabrada (Madrid) pel seu projecte Jornadas culturales por los derechos humanos. Ara bé, moltes de les pràctiques d’èxit que trobem al món de l’EPA no traspassen aquest àmbit. Dels professionals que ens hi dediquem depèn el fer-les visibles!

 

Referències:

PARAÍSO, Ramon. Abierto por reformas http://www.xarxatic.com/abierto-por-reformas/

CARBONELL, Jaume. Pedagogías del siglo XXI. Alternativas para la innovación educativa. Octaedro, 2015.

TRUJILLO, Fernando. La evaluación desde la perspectiva de las Pedagogías Emergentes. http://fernandotrujillo.es/la-evaluacion-desde-la-perspectiva-de-las-pedagogias-emergentes/

FORÉS, A. y SUBIAS, E. (eds.). Pedagogías emergentes.14 preguntas para el debate. Octaedro, 2017.

MAGRO, C. Sujetos de esperanza. https://carlosmagro.wordpress.com/2018/01/12/sujetos-de-esperanza/

ALCAÑIZ, M. Tot reforçant el caràcter públic de l’educació d’adults. http://diarieducacio.cat/reforcant-caracter-public-leducacio-dadults/

EPALE. Arte y educación cultural. https://ec.europa.eu/epale/es/blog/epale-focus-art-and-cultural-education

Talaia. El blog de la comunitat educativa del CEPA Pitiüses. http://cepatalaia.blogspot.com.es/

Projecte Fes-te donant. CFA Dolors Paul de Cunit. http://www.cunit.cat/noticies/25012017_-comen-ccedila-el-projecte-fes-te-donant-al-cfa-dolors-paul

Banc comú de coneixements. CFP Osona Sud. https://www.didactik.cat/2017/04/30/142-7-maneres-de-millorar-el-banc-comu-de-coneixements/

[137] Com va el Banc Comú de Coneixements? Una revisió fugaç dels projectes de GES 1 (2 de 2)

CFA “La Verneda”. http://agora.xtec.cat/cfalaverneda/

Escola Comunitària de Formació “La Troca”. https://latrocasants.org/presentacio/

Escola de Persones Adultes “Vicent Ventura”. https://enredrat2.wordpress.com/

CEPA Sierra Norte. Mejora del aprendizaje a través de las tic en un centro comarcal de educación para adultos.  https://sede.educacion.gob.es/publiventa/premios-miguel-hernandez-2017/ensenanza-formacion/22217

Maximiliano Alcañiz
Sobre Maximiliano Alcañiz

Llicenciat en Filologia i professor de l'àmbit de la comunicació al CEPA Pitiüses d'Eivssa. També ha treballat a les escoles de persones adultes de Paterna i a la Vicent Ventura de València. És membre de la "Comunidad de docentes de educación de personas adultas". Contacte: Twitter | Més articles