Pedagogies inútils a les xarxes?

Alguns intel·lectuals donen respostes simplistes a problemes educatius complexos, i de vegades es converteixen en referències del debat educatiu per la seva influència a les xarxes socials o pel càrrec polític o social que ocupen.

Francesc Imbernón
 
 
 

iStock

Aquest estiu, llegint l’interessant  llibre del professor Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intelectural[1], no parava de pensar en el camp de l’educació. Encara que l’autor parla poc d’educació, ja que tracta, predominantment, sobre les ximpleries i la pobresa analítica i empírica dels diagnòstics que fan actualment alguns intel·lectuals sobre els assumptes públics. Però no podia evitar pensar que l’educació és un important assumpte públic i que també passa una mica el mateix que analitza el llibre. També en educació alguns intel·lectuals donen respostes simplistes a problemes complexos educatius i que, a vegades, es converteixen en referències del debat educatiu per la seva influència en les xarxes socials, els diaris de caràcter general o el càrrec polític o social que tenen.

Fa anys, quan no hi havia els mitjans digitals, per saber aspectes sobre el canvi educatiu o qualsevol tema pedagògic, un tenia els articles i els llibres i no tot era publicable. Ara, qualsevol pot mirar a les xarxes socials i trobar moltes coses d’opinió, experiències o debats sobre temes educatius predominantment d’innovació. Hi ha molta dispersió, molts temes, molts pamflets, i molta fragmentació que permet picotejar aleatòriament. I es pot escriure i opinar sobre tot amb opinions personalistes, de vegades massa personalistes o intencionades, poc analitzades i contrastades. I apareix un gran trencaclosques de temes i intuïcions poc validades i, per tant, d’augment de la confusió.

És cert que tothom té dret a participar i donar la seva opinió, només faltaria. Però alguns personatges i col·lectius (per exemple, sindicats, fundacions, associacions, partits polítics…) ho haurien de fer amb una mica més de rigor sense tenir en compte el nombre de seguidors en una xarxa social o en articles de divulgació en els diaris que els publiquen per ser qui són o el que representen. No tot és vàlid en educació i menys certes ocurrències, pràctiques  inviables o intuïcions que poden aparèixer en alguns il·luminats espontanis.

I això porta que ens trobem amb algunes propostes de polítiques i pràctiques educatives inútils, poc revisades o més de màrqueting que d’una veritable intenció de millora de l’educació. Però el perill és que  creen opinió i credulitat en un determinat sector educatiu i social.

Sempre he pensat que a l’educació una qüestió és l’opinió, legítima i individualista, i altra el treball col·lectiu pausat, on existeix un compromís de treball conjunt, una certa prudència en l’experiència en l’educació i el coneixement que desenvolupa amb arguments i coherència en el canvi educatiu. I aquest és el que s’hauria de pregonar.

Ja sé que és difícil posar cert ordre en aquest marasme d’informació educativa que existeix, però s’haurien d’establir certs compromisos col·lectius sobre què funciona i què no amb rigor, recerca i experimentació. I és veritat que ja comencen a aparèixer crítiques a aquesta opinionitis  però no és suficient. El camp educatiu és fàcil que s’aboni de personatges o intel·lectuals que des de camps educatius, no educatius o col·laterals  tenen blogs o vídeos a youtube on, amb una metodologia expressament comunicativa, opinen sobre com hauria de ser l’educació, i alguns acaben el vídeo amb la marca de la seva empresa, institució o associació. Millora de l’educació o augment de seguidors?

És una nova època d’informació i coneixement dispers, i això ens hauria de portar a una altra manera de veure el que es diu i es fa. S’haurien d’analitzar, amb molta cura, aquestes possibles pedagogies inútils, no validades, ni experimentades i establir més criteris de rigor i crítica col·lectiva. I no donar privilegis ni altaveus a aquells que no coneixen prou del que parlen o és la seva intuïció i opinió, de vegades de caràcter elemental, intencional, impossible i superficial.


[1] Sánchez-Cuenca, I. (2017). La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política. Madrid: Los libros de la catarata. Séptima edición ampliada.

Francesc Imbernón
About Francesc Imbernón

Catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*