Pediatria a l’era de les supermares i els superpares

Els pediatres són els únics especialistes que poques vegades atenen només al seu veritable pacient. En un món amb accés il·limitat a la informació, això suposa que molts dels nous pares i mares van a la consulta dels seus fills amb més respostes que preguntes

Agència SINC
 
 
 

Un doctor posa una vacuna a una nena / Fotolia

Els pares i mares del segle XXI s’involucren en el benestar de les seves criatures tant com els de la generació anterior, però la seva relació amb els pediatres ha canviat molt. No és estrany, tenint en compte que només amb un clic accedeixen a ingents quantitats d’informació sobre salut infantil.

“Avui venen a la consulta amb molt més coneixement que abans, el que és positiu”, explica Roi Piñeiro, cap associat del Servei de Pediatria de l’Hospital General de Villalba. “La dificultat rau a filtrar, en seleccionar què és correcte i què no. És una cosa que s’aprèn amb el temps”.

La confiança en el pediatre resulta avui fonamental, opina Piñeiro. Una nova tasca de l’especialista és corroborar o corregir el que els pares han llegit a internet; fins i tot repassar la informació que, tot i ser correcta, pot haver-se mal interpretat. Però què fer quan uns pares qüestionen el diagnòstic o la medicació? En la seva opinió i la d’altres companys de professió, cal argumentar amb evidències científiques perquè no interfereixin en les indicacions terapèutiques als seus fills.

“Cal escoltar sempre als pares, perquè moltes vegades tenen la clau del diagnòstic del nen. El problema són els que estan equivocats”, afirma Consol Pedrón, veterana pediatra a la secció de Gastroenterologia i Nutrició de l’Hospital Infantil Universitari Infant Jesús. “Primer cal preguntar-los on s’han informat i després explicar-los quins són els riscos de seguir pautes incorrectes”.

Traient els casos provinents de trastorns clínics, les situacions més greus a què s’ha enfrontat l’especialista tenen a veure amb nens ingressats per alts dèficits de vitamina B12 generats per una lactància materna exclusiva massa perllongada o vegetarianisme imposat pels pares sense els suplements adequats.

L’especialista en nutrició infantil sosté que, llevat de casos extrems, els familiars sempre pensen que estan fent el millor per als seus fills. “No se’ls pot acusar de negligència o de mals cures, cal procurar llevar-los la sensació de culpa i millorar la situació”, apunta.

Existeixen poques dades sobre l’efecte beneficiós o distorsionador de les recerques a internet relacionades amb la salut infantil, encara que la veritat és que hi ha milers de blocs, webs i fòrums dedicats a la cura dels fills, i no tots són fiables.

“Ens pot generar inseguretat haver perdut l’exclusivitat com a font d’informació sobre salut i que es pugui qüestionar el nostre criteri amb arguments més o menys encertats”, explica el pediatre Aser García Rada. “Hauríem d’acceptar aquestes circumstàncies -continua- i guanyar en humilitat i empatia per resoldre sense recel ni condescendència els dubtes de pares que generalment tindran més informació que abans per contrastar”.

Conflictes amb els pares 2.0

Els professionals s’han d’adaptar a les noves tecnologies, tot i que no han rebut formació sobre com afrontar aquest excés d’informació. “Tampoc sobre com comunicar-nos efectivament amb els pacients, és una assignatura pendent que a poc a poc anem afrontant”, subratlla Cristina Calvo, cap del Servei de Pediatria, Malalties Infeccioses i Tropicals de l’Hospital Universitari La Pau.

A més, en les últimes dècades la pràctica de la medicina ha canviat. Avui la ciutadania coneix cada vegada millor els seus drets, el que suposa la possibilitat d’acceptar una prescripció clínica o no fer-ho.

En l’actualitat es treballa per assolir decisions consensuades amb els mateixos pacients. “Els temps de la medicina paternalista, en què només parlava i decidia el metge, han d’acabar”, subratlla Piñeiro.

Opina igual Aser García Rada. “En general se subestima a la població pensant que la majoria no tindrà criteri per valorar la fiabilitat d’una font. En el meu cas, i llevat de casos concrets, l’experiència m’ha demostrat el contrari”.

És innegable que hi ha una nova generació de pares i mares àmpliament informats sobre la salut dels seus fills. “Sí, però alguns no saben treure molt partit d’aquests detalls”, subratlla Pedrón. “L’augment de l’educació no es tradueix en menys consultes mèdiques. Tot el contrari, perquè hi van tres i quatre vegades per la mateixa causa”.

Acabar amb l’homeopatia per als nens

Els pediatres de primària veuen moltíssims pacients cada dia, pel que tenen a les mans una difícil tasca educativa i de promoció de la salut. Però, i si els pares es decideixen per opcions no validades científicament? “No cal tractar-los amb arrogància o displicència. És poc professional i contraproduent perquè posem a la defensiva a aquells als quals pretenem canviar les pràctiques”, indica García Rada.

Sobre l’ús de l’homeopatia en nens hi ha poques xifres, ja que la venda és lliure i és difícil comprovar quina quantitat es ven realment, i si s’administra als nens o no. Les dades de l’última Enquesta de Percepció Social de la Ciència, realitzada per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt), apunten que més de la meitat dels espanyols (el 53%) creu en les bondats de l’homeopatia.

Un estudi publicat el 2013 sobre l’ús de medicina complementària i alternativa en nens de 20 països europeus -entre ells Espanya- va extrapolar que el 56% de la població en general l’havia utilitzat almenys una vegada en l’últim any, un percentatge que a penes baixava fins el 52% en el cas exclusiu dels nens a Europa.

Vivim una època de qüestionament generalitzat de les institucions, l’autoritat, que estableix. “No és que la gent sigui incompetent, és que el nostre context afavoreix creure en realitats alternatives quan el convencional ens ha defraudat”, puntualitza l’especialista.

No obstant això, l’advertència és clara en el cas de l’homeopatia: “Els pediatres recomanem no administrar productes homeopàtics als nens”, subratlla Roi Piñeiro. El més greu passa quan els pares substitueixen el tractament prescrit pel pediatre per un homeopàtic.

Així va morir recentment, el maig de 2017, un nen italià de set anys. Els seus pares van decidir tractar la seva otitis només amb homeopatia, fent cas omís a l’antibiòtic prescrit pel pediatre i que hauria curat sense complicacions la infecció. El petit Francesco haver de ser atès en estat crític en un centre hospitalari, però lamentablement no va funcionar.

Per què no volen vacunar?

El passat mes de juliol, el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat va publicar les dades de les cobertures vacunals corresponents a 2016. La mitjana a Espanya és alta i ronda el 95%, fins i tot en els dos primers anys de vida és encara més gran: més del 97% el primer (3 dosis de DTPaHib, poliomielitis i hepatitis B, i primo vacunació enfront de meningococ C) i més del 95% en les dosis de reforç el segon (DTPaHib, poliomielitis i meningococ C).

Tot i això, per desgràcia, a Espanya s’han viscut casos com el nen d’Olot, que el 2015 va morir de diftèria perquè no estava vacunat. “És molt greu que un nen mori per una malaltia que es pot prevenir amb una vacuna. Afortunadament, les cobertures vacunals al nostre país són molt altes, gràcies a la tasca de conscienciació que fan els pediatres d’Atenció Primària”, aclareix Cristina Calvo.

En la història clínica del nen es recull la documentació que els pares han de signar responsabilitzant-se de les complicacions que puguin esdevenir al seu fill per no haver-se vacunat. Amb els que són contraris a la vacunació dels seus fills, el problema és complex. Es posa en risc directament als pacients, per aquest motiu alguns pediatres consideren que no posar les vacunes s’hauria de considerar un tipus de maltractament.

Les vacunes són responsables primordials que la mortalitat infantil hagi baixat enormement en els països industrialitzats. Les incloses en el calendari vacunal infantil (com la de l’hepatitis B, la triple vírica, la meningitis C, la poliomielitis, etc.) han passat estudis exhaustius que justifiquen el seu benefici.

“Quan trobo a una família que no vol administrar-se-les als seus fills, intento explicar-los que superen àmpliament els riscos documentats. Respecte en qualsevol cas la seva decisió, sempre que no constati que la manca de vacunació es degui a un descuit generalitzat o problemes d’índole social”, afegeix García Rada.

Diàleg contra la informació incorrecta

En general, el pare i la mare 2.0 tenen estudis universitaris, una edat compresa entre els 25 i els 40 anys i suficients possibilitats econòmiques per a poder disposar de telèfons o tauletes intel·ligents i una bona connexió a internet.

“Estan intoxicats per informació inadequada, però això no vol dir que no tinguin capacitat crítica”, manté Roi Piñeiro. “L’actitud del pediatre ha de passar sempre pel diàleg, basat en el respecte i la confiança, sense prejutjar l’actitud d’uns pares que, tot i estar equivocats, només busquen el millor per als seus fills”.

Els experts es posen d’acord a dir que la millor recomanació és confiar en el seu metge. “Si la nostra actitud és l’enuig, no canviaran mai d’opinió, i no hem d’oblidar que és la salut dels seus fills què ens interessa”, conclou Piñeiro. Si els pediatres dediquen temps, empatia i orientació adequada als pares, els seus ‘poders’ estaran sempre assegurats.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*