Pengem centenars de fotos dels fills a les xarxes socials: on queda la privacitat?

Un estudi observa que abans que quan els fills compleixen cinc anys ha hem penjat 1.500 fotos seves a internet, malgrat que només el 10% de famílies coneix bé les condicions de privacitat de les xarxes.

Pau Rodríguez
 
 
 

Selfi d'una família de vacances a Ginebra / cc by-sa William Prost (Flickr.com)

Selfi d’una família de vacances a Ginebra / cc by-sa William Prost (Flickr.com)

Abans que els nostres fills compleixin cinc anys, haurem penjat gairebé 1.500 fotos seves a Facebook, Instagram i Twitter. Sorprès? Comença a repassar les del primer aniversari, les trobades familiars, els viatges… Qualsevol excusa és bona per compartir les imatges dels fills a les xarxes socials, fins al punt que, de mitjana, els pares i mares usuaris de xarxes socials en publiquen 300 cada any, segons un estudi de Nominet, que ha enquestat 2.000 famílies del Regne Unit. Però ja tenim clars els riscos de publicar la vida de la canalla a internet? I, si és que sí, són prou greus com per evitar que uns progenitors orgullosos comparteixin amb el món el primer carnaval del seu fill o el vídeo on recita el poema de Nadal?

“Les famílies posen els fills en un aparador, el de les xarxes socials, sense ser massa conscients de les seves dimensions”, sosté la investigadora de la UB i analista sobre noves tecnologies Liliana Arroyo. No li falta raó. L’enquesta sotmet els pares i mares a un test sobre el seu coneixement de les eines de privacitat d’aquestes xarxes, i només un 10% és mostra segur en el seu ús. Per exemple, el 80% creu erròniament que quan etiqueta diversos amics en una foto, només ells i ningú més la podrà veure, quan en realitat els amics dels amics també hi tenen accés.

Ens falta coneixement. “Encara estem aprenent a viure en un entorn digital en el qual no vam ser educats i, per tant, no tenim l’experiència viscuda de tenir fotografies a la xarxa de la nostra infantesa”, considera Jordi Jubany, antropòleg autor de La família en digital. “A mi m’agradaria tenir més imatges de quan era petit, però no tinc clar que m’agradés que estiguin a l’abast dels veïns del meu poble o companys de feina”, opina.

En un món, el digital, “que tot ho veu i res no oblida”, en paraules d’Arroyo, penjar fotos dels fills pot contribuir a crear-los una identitat digital amb la qual, quan es facin grans, es poden sentir incòmodes. Des de l’adolescent que no podrà amagar dels seus amics fotos seves mig despullat –les que abans quedaven enterrades en l’àlbum familiar– fins a vídeos com el de la caiguda de l’Edgar, que es va convertir en un dels primers virals d’internet i que li va costar burles durant anys.

“¿Però no forma part això del paquet de decisions que prenen els pares i mares pels seus fills mentre són menors d’edat?” es pregunta Nati Cabrera, professora d’educació de la UOC. Decisions que marcaran el seu futur, com l’escola a la que els porten, o un carnet de soci del Club Super 3 o del Barça, no les qüestiona ningú. Amb la particularitat que fer públiques coses a internet té conseqüències més irreversibles, així que el símil podria ser més aviat el del baptisme –una identificació a la qual no és fàcil renunciar– o els forats a les orelles de les nenes –una marca de per vida–. “Al final hem de pensar que no només els estem exposant, sinó que els estem condicionant”, conclou Arroyo.

A la pregunta de si això, al final, és cosa de cada família, la resposta des de l’àmbit del dret és clara. “Davant qualsevol imatge o intromissió a l’honor dels menors, han de ser els seus pares o tutors els que ho autoritzin, tant amb les xarxes socials com si ha de sortir a la televisió”, detalla Jorge Campanillas, advocat especialista en dret de les tecnologies de la informació, que recorda que això està regulat des de l’any 1982 a la llei de protecció civil del dret a l’honor, la intimitat personal i la pròpia imatge. Inclús en el cas dels pares separats, tots dos haurien de donar-hi el seu vistiplau abans de publicar les instantànies.

Però qui es para a demanar permís a tots els pares i mares abans de penjar a Facebook les fotos de l’última festa d’aniversari? Segons l’informe de Nominet, si bé el 33% de famílies espera que se’ls demani consentiment abans de publicar fotos dels seus fills, dins aquest grup només un de cada tres acaba avisant la resta de pares abans de fer-ho. Així, en total només el 16% de pares i mares acaba sol·licitant autorització. No és un problema, per tant, de que la llei sigui massa laxa, sinó de que no es respecti. “És una qüestió de desconeixement de les accions que duem a terme i de les seves repercussions”, resumeix Campanillas, que creu que una possible solució passaria per exigir a les xarxes socials que “ho posin més difícil a l’hora de publicar en obert informació dels usuaris”. És a dir, que quan et crees un compte a Facebook o Instagram, per defecte t’oferís l’opció de major privacitat.

Jubany afegeix que, “com a ciutadans crítics”, caldria “demanar que les normatives siguin més transparents i fàcils d’entendre”, tenint en compte que les condicions d’ús de molts serveis a internet “són il·legibles pel seu llenguatge i la seva extensió”.

Els riscos: bullying, mals usos… i persecucions judicials

Cap dels experts consultats sosté una opinió categòrica sobre si les famílies haurien de penjar o no fotos a les xarxes. D’entrada, perquè les cada xarxa ofereixen diferents graus de privacitat i restricció d’accés, però també perquè, com diu Arroyo, “hem d’entendre que és molt difícil dir-li a uns pares novells que no comparteixin amb el món el moment d’alegria que pot ser un moment com el naixement”. Acceptat això, el que sí que cal és tenir en compte els riscos.

Abans de penjar qualsevol foto, Arroyo recomana tenir en compte “les tres regles d’or”, que ella fa servir a l’hora d’aconsellar els adolescents sobre el seu ús de les xarxes. Primer, la regla de l’eufòria: “No pengis cap foto que d’aquí dues hores no penjaries”. Segon, la de la vergonya: “No en pengis cap que et faci vergonya que vegi la família, per exemple”. Tercer, la del bad guy: “No en publiquis cap que pugui ser utilitzada per algú amb males intencions”. S’han donat casos de webs de pedòfils que aconsegueixen les seves fotos de xarxes com Facebook.

Un altre risc és que el perjudici a l’honor del menor sigui tan greu que, un cop major d’edat, decideixi perseguir per la via judicial els seus progenitors precisament per atemptat contra el seu honor. A Àustria s’ha donat el cas que una jove de 18 anys ha denunciat els seus pares per les fotos que van penjar a Facebook quan ella era petita. A França, les autoritats han avisat les famílies que violar la intimitat dels fills o posar-los en perill posant les seves fotos a internet podria comportar penes de presó i multes de fins a 45.000 euros.

I a Espanya? “Aquí encara no ha passat, però potser estem a punt. Podria passar, caldria veure què responen els jutges”, opina Campanillas. Segons el seu parer, si el fill demostra que el seu honor ha quedat afectat, que han penjat una foto que li ha fet molt mal, o que ha patit una intromissió “flagrant” de la seva intimitat –“a l’estil El Show de Truman”, exemplifica la seva denuncia podria prosperar.

Més hàbits dels pares i mares a les xarxes

L’informe analitza diversos hàbits d’ús de xarxes d’uns adults, en aquest cas del Regne Unit, que sovint són més estrictes amb els seus fills que amb ells mateixos a l’hora de gestionar les eines de privacitat. Les tres xarxes socials on més fotos pengen dels seus fills són les ja citades: Facebook (54%), Instagram (16%) i Twitter (12%). De mitjana, tenen uns 300 amics a Facebook, tot i que només el 10% admet que aquests són realment amics. De fet, accepten que la meitat no són “amics de veritat”.

Entre les polítiques de privacitat més bàsiques, el 45% restringeix l’accés a les seves publicacions només als amics, mentre que només el 8% ho té obert a tothom. “Entendre, configurar i actualitzar regularment la privacitat és crucial per protegir aquests records valuosos [en referència a les fotos que es pengen] i assegurar-nos que només els compartim amb qui coneixem i confiem”, sosté el director de Nominet, Russell Haworth.