Per cada personatge de carn i ossos en moren dos de dibuixos animats

La càrrega de violència que tenen moltes animacions infantils és similar a la de cintes no recomanades per a menors. La tragèdia de la mare de Bambi és una més de la llista: els pares del protagonista tenen moltes paperetes per morir durant els primers minuts de la pel·lícula.

Agència SINC
 
 
 

El moment previ a la mort del pare de Simba a 'El Rei Lleó' / Walt Disney

El moment previ a la mort del pare de Simba a ‘El Rei Lleó’ / Walt Disney

Els nens dels 90 tenen gravada a la memòria l’esquena de Mufasa precipitant cap a l’abisme per ser atropellat per una estampida de nyus, després de ser traït pel seu propi germà, en El Rei Lleó. I, pitjor encara, la cara de Simba res més quedar orfe. Diverses generacions han crescut amb la lliçó magistral de perversitat i horror que ens regalava aquest Hamlet zoològic.

Un estudi realitzat per investigadors canadencs i britànics assegura que la violència a la qual s’exposen els nens quan veuen llargmetratges de dibuixos animats és similar a la que contenen moltes cintes classificades per a adults. El treball ha estat publicat al número especial de Nadal de la revista British Medical Journal, en la qual es recullen investigacions de qüestionable interès científic, però dutes a terme amb pulcritud metodològica i molt sentit de l’humor.

“En lloc de ser alternatives innòcues a les pel·lícules típiques de drama o de terror, les pel·lícules de dibuixos animats estan plenes de mort i destrucció”, afirmen els investigadors de la Universitat d’Ottawa (Canadà) i el Col·legi Universitari de Londres (Regne Unit).

Els autors apunten que els nens petits, d’entre dos i cinc anys, consumeixen productes audiovisuals unes 32 hores a la setmana i que, normalment, veuen el mateix una vegada i una altra “exposant-se repetidament a la violència, el que pot ser traumàtic per a ells”.

La vida d’un personatge de dibuixos animats és arriscada. Segons aquest treball, tenen més del doble de probabilitats de morir i el triple de ser assassinats que un de carn i ossos. A més, “en dos terços de les cintes infantils mor algun personatge important; però, al cinema per a adults això només passa en la meitat de les pel·lícules”.

Els pares moren els primers

Hi ha morts que ocorren molt al principi, sense que doni temps a agafar-li afecte al finat. Algunes de les més notables, segons els autors, són la mare de Nemo –a Buscant en Nemo–, que és menjada per una barracuda als quatre minuts de començar la pel·lícula; el mateix temps que triga un lleopard a assassinar als pares de Tarzan. I a El majordom, el pare de Cecil Gaines és assassinat davant del seu fill als sis minuts de començar.

Els pares dels protagonistes tenen cinc vegades més probabilitats de morir en el cinema d’animació. Per adonar-se d’això no calia un estudi; de fet, aquest estiu una periodista de The Atlantic es preguntava en un article per què en els dibuixos hi ha tantes mares mortes, i recordava la teoria d’alguns psicòlegs segons els quals aquest recurs narratiu representa el pas a la maduresa del protagonista.

Però els creadors de fantasies infantils no només són aficionats a acabar amb els progenitors. Les dades indiquen que la mort dels enemics i els nens també és més freqüent en els dibuixos, mentre que a les pel·lícules per a adults és el personatge principal el que s’emporta.

Tirotejos, apunyalaments i maltractament animal

Els dibuixos animats compleixen certa funció didàctica: ensenyen la importància de l’amistat, de la bellesa interior i de la seguretat en un mateix. Podria esperar-se que entre els seus objectius estigués familiaritzar l’infant amb la mort de la manera menys abrupta. Fins que ens recordem del so de l’escopeta sobre un desolador paisatge nevat en què Bambi pregunta “mami?”. Aquesta escena, que li posaria els pèls de punta a Malèfica, només és una més d’una tràgica llista.

Segons l’estudi, el cinema d’animació està ple de morts terribles. “Hi ha tirotejos a Peter Pan i Pocahontas, apunyalaments a La Bella Dorment i a La Sireneta i maltractament animal a Bichos, Els Croods, Com ensinistrar un drac, Buscant en Nemo i Tarzan”.

En la investigació es van analitzar les 45 pel·lícules de dibuixos animats més reeixides –amb protagonistes humans o animals des de 1937, any en què es va estrenar Blancaneus, fins al llançament de Frozen, el 2013. Cadascuna d’elles es va comparar amb les dues pel·lícules més taquilleres amb què va compartir cartellera. La mostra inclou pel·lícules de terror com L’exorcisme d’Emily Rose i El que la veritat amaga, i thrillers com Pulp Fiction i Cigne negre.

Des de Blancaneu les coses no han canviat gaire. Els investigadors asseguren que el nivell de violència segueix sent el mateix des que el 1937 la malvada madrastra va ser aconseguida per un llamp, tirada per un precipici i aixafada per una roca mentre la perseguien set venjatius homes amb acondroplàsia. Una imatge per recordar quan soni el mantra que els dibuixos animats són cada vegada més violents.

Referència bibliogràfica: Ian Colman, James Kirkbride: “Cartoons KILL: Casualties in animated recreationaltheater in an objective Observational new study of kids’introduction to loss of life”. British Medical Journal