Entrevista | Juana Hernández Rodríguez, psicòloga especialista en autisme

“Per l’alumne amb TEA el pati és dur, és l’entorn on més es dóna l’assetjament”

Juana Hernández acaba de publicar una guia sobre assetjament i persones amb TEA, en la qual es posa el focus en l'assetjament a persones amb discapacitat, que segons aquesta psicòloga passa desapercebut.

Daniel Sánchez Caballero
 
 

Juana Hernández

Psicòloga de formació, Juana Hernández Rodríguez es va especialitzar en atenció a persones amb autisme (“no autistes”, aclareix, “el Trastorn de l’Espectre Autista, TEA, és una condició que t’acompanya, no que et defineix”) des de l’àmbit educatiu. També ha estat professora a la Universitat Autònoma de Madrid, des d’on ha investigat i publicat treballs sobre assetjament i discapacitat, detecció primerenca i diagnòstic. El seu últim treball és Assetjament escolar i Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA). Guia d’Actuació per a Professorat i Famílies, elaborat a petició de la Confederació Autisme Espanya i emmarcat en la campanya d’aquesta entitat contra l’assetjament. La guia, a manera de manual pràctic, és de lliure distribució i es pot descarregar a la web de la campanya de la confederació.

La guia era necessària perquè es desconeix com tractar aquests temes?

Cal parlar dels temes d’assetjament. En la població normotípica l’assetjament s’alimenta del silenci, i si no es parla d’això, segueix pervivint. Parlar d’això és la millor forma d’evitar que això passi. En el cas del nostre alumnat en concret feia molta falta. En els últims anys s’ha treballat molt en l’assetjament en general, s’ha fet un esforç amb campanyes de sensibilització, com la de Langui “Es busquen valentes”. S’ha fet molt d’esforç en campanyes de formació, s’ha tret un protocol per quan es detecten casos. Però que s’hagi fet un treball important no vol dir que no faci falta seguir. Encara hi ha moltes diferències entre el que es considera assetjament o no, les famílies creuen una cosa, els professors una altra, i els alumnes una altra. S’ha prestat molta atenció al tema, però no a l’assetjament a persones amb discapacitat. No es visibilitza, però hi és des de fa anys i afecta persones amb noms i cognoms i a famílies. Cal treure-ho a la llum, que en els protocols se’n parli, que se sàpiga que això passa.

A qui s’adreça?

La guia era molt necessària i és important haver-la dirigit d’una banda a famílies, però també als professionals, ells demanden què fer i com actuar. I no des de l’assaig i error, que és el que es fa ara, o des d’accions aïllades, sinó des d’un plantejament més integrat o sistemàtic. El professorat de vegades té accions ben intencionades, però que no arriben a bon port i el que fa és marcar més la diferència del noi amb TEA que integrar-ho amb els seus companys. Que sigui acceptat és l’objectiu de la guia, no que es marqui la diferència, que acaba en aïllament i exclusió. L’exemple del professor és fonamental, la seva bona actuació positiva fa que els nois ho facin com el professor. El professorat té un rol fonamental a l’hora de detectar, prevenir i actuar. També he pretès tendir ponts entre professors i família, ja que amb freqüència quan hi ha un possible cas d’assetjament se sol crear una situació de desacord entre els uns i els altres. Es desconfia del que la família explica, i la família desconfia del que el centre li comunica. Per experiència sé que és molt important en aquestes situacions crear un clima de confiança família-centre i el meu objectiu és que la guia pugui contribuir a això, és fonamental per abordar bé situacions d’aquest tipus.

Estan formats els professors per atendre aquestes situacions?

No. Són temes bastant col·laterals si és que es toquen. Això és parlar de convivència, de com es relacionen els alumnes als centres, és parlar del clima social de l’aula i, per desgràcia, de vegades estem massa focalitzats en els plans d’estudis i els professors se centren molt en aconseguir que els alumnes adquireixin el coneixement, que és important, però els altres temes d’ensenyar a conviure en la diversitat, com crear un bon clima, crear una cohesió o que no es vegi amb prejudicis a l’alumne que es percep com a diferent es deixen de banda. Aquests temes es toquen menys en la formació. Hi ha escoles que ho treballen bé, però altres no. Que els alumnes són tots iguals és un miratge, però si a més hi ha alumnes diferents la diversitat és més gran. Si no es treballa el clima de l’aula, les normes, ja s’entra malament en el tema. Quan hi ha una situació d’assetjament —i si hi ha amb una el normal és que n’hi hagi més, no són casos aïllats— es posa la mirada en la convivència al centre, en si les classes són pacífiques o més aviat difícils, en si els alumnes respecten les normes o parlen a classe. Quan la convivència a l’aula no és pacífica, probablement aquí hi ha assetjament de l’alumne amb TEA i d’algun més.

Era necessària la guia perquè desconeixem com actuar en aquests casos?

Era necessària per fer visible una realitat. És la primera guia que es fa. Hi ha poques sobre l’àmbit de la discapacitat i assetjament escolar. Aquest tema no s’ha visibilitzat encara. Suposo que les coses porten un ritme i primer van unes i després unes altres, però es podia haver fet un abordatge conjunt. El que cal destacar és que les persones amb TEA són més vulnerables a l’assetjament per les seves dificultats comunicatives i socials. Tenir un trastorn de l’espectre de l’autisme augmenta les possibilitats de sofrir assetjament. Sabem que tenir pocs amics o cap és un factor de risc d’assetjament, i en el cas de l’autisme tenen dificultats per fer amics, volen relacionar-se però els costa molt. El que ens diuen els estudis és que l’assetjament és una realitat freqüent en la vida d’aquestes persones, són més assetjades que els seus companys. A Espanya s’ha investigat poc, però la proporció diu que si un alumne normotípic sofreix assetjament, quatre amb TEA ho faran. Les conseqüències després sí són iguals, els afecta per igual. El malestar emocional, els problemes d’aprenentatge, disminució del rendiment… Tot es dóna en els companys normotípics. El que ocorre és que per als alumnes amb TEA els efectes són més intensos i duradors que per als seus companys, el risc és major i els problemes més greus, per tant. Els estudis també diuen que l’assetjament és més gran en l’últim tram de Primària i el primer de Secundària. Afecta més quan tens un trastorn de l’espectre de l’autisme més lleu, potser perquè es veu menys el trastorn. Sabem que l’entorn per excel·lència on es dóna l’assetjament és el pati, és un entorn dur en el qual els costa relacionar-se, es manifesta més el seu comportament repetitiu, els seus interessos més restringits. Tenim coneixement sobre els factors de risc que augmenten la probabilitat d’assetjament per prevenir, per fer alguna cosa amb els patis, amb aquests trams d’edat, i estar més vigilants amb aquest alumnat. Cal prevenir molt.

Com s’ha d’actuar?

L’ideal seria prevenir perquè hi hagi el menor nombre de casos possibles. La prevenció passa per buscar que la convivència a les aules sigui positiva. Cal posar molt esforç aquí. També cal saber detectar, tenim un qüestionari en la guia per detectar possibles situacions. La detecció et porta al fet que si es confirma que això és assetjament o no, s’intervingui. Sempre cal intervenir perquè en aquestes situacions sempre hi ha un conflicte, hi hagi assetjament o no. I si és assetjament cal intervenir amb mesures de suport a la víctima i també amb els assetjadors i els testimonis. Cal posar un pack de mesures per quan es confirmi que és una situació d’assetjament.

Suposo que sense dades clares és complicat fer un diagnòstic, però, creu que hi ha més assetjament ara o solament se’n parla més?

No és que ara hi hagi més sinó que ara s’hi ha posat la mirada. Abans és que no se’n parlava, i del que no es parla no existeix. Amb el fet de parlar-ne, surt més. Fins i tot els companys ho denuncien ara, es visibiliza més perquè els implicats en una situació ho diuen, les famílies també en saben més i llavors es detecta més.

“Els companys ho denuncien”. Creu que els nois estan més conscienciats?

Molt més. Sabem que és fonamental que els nois que presencien una situació d’aquest tipus s’atreveixin a fer el pas i dir-ho perquè no se segueixi donant. Totes les campanyes de sensibilització van dirigides als companys, com la que parlàvem del Langui. Hi ha més consciència de valors que no es poden acceptar a l’escola, com la falta d’acceptació de l’altre, de respecte, que et pot portar a victimitzar un company. Els companys cada vegada alcen més la veu i això és fonamental perquè l’assetjament és una cosa de grup, no solament d’agressor i víctima, i l’efecte del grup és fonamental. Les campanyes de sensibilització són molt importants i a l’hora d’intervenir l’actuació dels iguals és fonamental; per a mi (alumne assetjat) l’ajuda dels meus iguals no és el mateix que la dels meus professors. Això és bo per uns i altres, aprendre a mostrar solidaritat amb els companys i amb això aquests aprenen a sortir d’aquesta situació d’una forma més efectiva. Ells comparteixen la cultura d’iguals i tenen més idees de com es pot sortir d’aquí. Són fonamentals tant a l’hora de detectar, prevenir i actuar.

Els plans de convivència dels centres funcionen?

Hi ha una obligació de tenir un pla de convivència i un protocol d’assetjament a tots els centres. Però de vegades pot quedar-se aquí escrit i no baixar a accions concretes d’implementació a l’aula, en alguns centres sí i en altres no. I aquest document cal traduir-lo en accions.

Troba a faltar un major lideratge de l’administració amb aquests temes?

El lideratge de l’administració és clau i últimament ha prestat més atenció a l’assetjament. Cal seguir arribant més al detall, no als grans megaplans. Els professors estan molt sobrecarregats amb molt horari lectiu i tenen poc temps per treballar altres temes com la convivència i la prevenció, aquí és on s’exigeix aquest compromís de l’administració. Com pot haver-hi un equip de convivència en un col·legi si estan sobrecarregats amb la jornada lectiva? Quins temps té el professorat per desenvolupar el pla? En quines formes? Aquí és on demanem el compromís.

Finalment, quin rol ha de jugar la família?

Moltes vegades qui detecta una possible situació d’assetjament és la família, veuen els senyals d’alarma d’una forma més contínua i intensa en l’àmbit familiar, mentre a l’escola passen més desapercebudes. Però a casa ho expliquen. I si hi ha dificultats expressives ho noten en la seva manera de comportar-se i els pares veuen els senyals. És molt important que en l’àmbit educatiu es recullin aquests senyals d’alarma i que s’investigui, que es vegi què està passant. Pot succeir que estigui passant per un moment més tens per època d’exàmens o que estigui pressionat en algun àmbit, però cridar l’atenció és important perquè el professorat reculli com mana aquests senyals d’alarma i investigui què està passant.


Entrevista publicada originalment a El Diario de la Educación

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*