Per què és tan difícil parlar d’educació i entendre’s?

L’educació es produeix en la conjunció subtil de molts processos, la majoria dels quals no estan a la vista. Els hem de deduir a posteriori. Per a això solem recórrer als «resultats». I els resultats sempre són controvertits.

Josep Maria Turuguet Salgado
 
 
 

iStock

Una distinció clara de postures en el debat es fa entorn del que volem que «resulti» de l’educació. I hem de fer moltes passes enrere per adquirir distància i veure amb perspectiva de què tracta l’educació. Que no és ni més ni menys que de la transmissió de cultura i experiència i, de retruc, del progrés de tota la humanitat. Per tant, podríem concloure que l’educació és la condició de progrés de l’espècie. No és poca cosa. I sabem que els debats de l’espècie s’escometen en la lluita sobre el concepte de progrés. Si escamotegem aquesta finalitat, el debat d’educació s’enterboleix o es mixtifica, es confonen els objectius.

La meva opinió és que l’ésser humà té dues capacitats distintives, la intel·ligència, dirigida a solucionar problemes concrets cada cop més profunds, i la consciència, enfocada a donar una ullada al tot i entendre el que convé. El retorn de la intel·ligència és més ràpid i per això avança més. I la intel·ligència sempre és parcial, cosa d’individus. El de la consciència és molt més lent, demana col·laboració exhaustiva. Harmonitzar-los tots dos és més que difícil, perquè la intel·ligència total es troba, al final, en el mateix punt que la consciència total. Potser una utopia. Però les qüestions del progrés i l’educació es dirimeixen en el camp d’aquesta utopia.

Aquest comentari em ve de la lectura del llibre La buena y la mala educación (Ed. Encuentro, Madrid, 2011), de la catedràtica sueca d’espanyol Inger Enkvist. Qui hagi llegit articles seus (1) entendrà que ella s’ha situat en un extrem del debat i el llibre no enganya, posant sempre els seus «adversaris», constructivistes o autoanomenats progressistes, en l’altre extrem del debat.

I és que els debats generals d’educació tendeixen als extrems i als prejudicis, escombrant tots els grisos a un extrem o altre. Tradicional o innovador, progressista o conservador, nova pedagogia o vella pedagogia. Cada aspecte del debat té unes frases clau o unes propostes clau, que si les defenses, et condemnen a ser considerat d’un bàndol sense cap presumpció d’innocència.

La senyora Enkvist entra en aquest joc de blancs o negres des de l’inici del llibre. I tanmateix, aquest opinador, que se sent més còmode en el bàndol contrari, l’ha llegida i fins i tot l’ha compresa en molt del que diu. Perquè sempre hi ha algun terreny en què totes dues pedagogies resulten creïbles i això mostra que la pedagogia és una disciplina polièdrica i perfectible. Però té el resultat que els debats de pedagogia es mouen en terrenys movedissos, a vegades tramposos, a vegades traïdors.

La professora carrega contra la ingenuïtat, si no directament inèpcia, de polítics i pedagogs del seu país que han portat la seva educació a llocs cuers de la lliga de PISA. I la culpa de tot l’atribueix a la inanitat de la “nova pedagogia” basada en el constructivisme, que, segons ella, renega dels exàmens, deixa als alumnes que aprenguin el que vulguin (o no aprenguin) i se centra en l’autoestima i els sentiments. Vegem-ne alguns fragments:

“La nueva pedagogía preconizaba (y lo sigue haciendo) la abolición de los exámenes y el continuo fomento de la expresión de la personalidad del alumno, en lugar de poner el acento en los contenidos correspondientes a cada una de las materias del currículum, que sólo darían acceso a conocimientos «formales» y que sólo enseñarían el pensamiento autoritario de algunos «hombres blancos muertos” (p. 19)

“el centro de la nueva pedagogía pasa a ser la expresión de la propia personalidad del alumno tal como se muestra a través de diferentes proyectos.” (p. 37)

“Algo que resume la diferencia de enfoque es que cuando los autores preguntan a los maestros cuál es la cualidad más importante de un maestro, los asiáticos contestan que es explicar de manera clara, mientras que los estadounidenses, formados en la nueva pedagogía, contestan que es querer a los niños.” (p. 165)

“En la nueva pedagogía se habla de desarrollar el pensamiento y de enseñar conceptos, pero lo que ven los investigadores es que los profesores más bien enfocan su trabajo a intentar ayudar a los alumnos a evitar el fracaso y a veces también el esfuerzo.” (p. 167)

Tot i que ens pot enutjar la caricatura que fa del que anomena “nova pedagogia”, no podem discutir-li el que ella pot observar al seu país, o molts exemples que posa de França o els Estats Units. Possiblement a casa nostra, també la caricatura pren cos en moltes aules. No ho sabem, perquè la major part de processos són ocults i només en veiem alguns resultats (mai tots). Però com els exemples, encara que siguin nombrosos, no estan sotmesos a estadística, sempre podem suposar que la senyora Enkvist escombra cap a casa. Al capdavall, el llibre no va més enllà de ser un manifest.

Podem estar d’acord amb ella en la importància de la llengua per a qualsevol aprenentatge (els repassa tots, sovint amb una sensatesa que no se li pot negar). Podem estar d’acord amb ella en què un currículum, sigui el que sigui i com sigui, no es pot deixar a les mans dels alumnes. No són els nens qui saben com és el món amb què s’hauran d’enfrontar. És evident que dir “eduquem per projectes” és no dir gaire res. Precisament per això ella s’hi pot agafar i fer-ne caricatura. I fins i tot podem estar d’acord amb ella que una emocionalitat ben afermada no és ni de lluny suficient per a sortir al món. I el que més ens dol és que la caricatura que en fa pot tenir una bona base en els fets sense que en puguem saber l’abast. Per això, etiquetar-la de conservadora i passar a una altra cosa és l’últim que hauríem de fer.

I hi ha un camp en què hauríem de contestar-la i prendre-li el testimoni: el camp de l’esforç. L’ètica de l’esforç és la bandera que solen onejar els pedagogs conservadors. L’estudi, com s’ha fet tota la vida, independentment que tota la vida hagi afavorit només una minoria, independentment que s’ignori tot el que la genètica posa i tot el que el sistema polític no acaba de resoldre: les desigualtats d’origen. Podem estar d’acord amb la senyora Enkvist que la determinació personal i el suport de les famílies poden ser força definitius, però ella passa per alt quantes famílies hi ha que, o no existeixen o no saben ni com començar a donar suport. Potser ho fa el fet que vingui d’un país que solem considerar ben organitzat i socialment solidari. En qualsevol cas, em dol que la bandera de l’esforç la puguin onejar en solitari.

El món es construeix amb esforç independentment que siguis d’esquerres o de dretes. Una pedagogia constructivista, com jo l’entenc, no és una pedagogia només de les emocions o dels desitjos, sinó del sentit. I tothom s’hi esforça en alguna cosa quan hi veu sentit. És cert que es fa massa safareig d’aquestes coses. Un nen pot encastellar-s’hi dient que no aprèn tal cosa perquè no li veu sentit. Uns pares poden blasmar un mestre perquè no treballa bé les emocions del seu fill. No. L’escola és molt més que un servei comercial, és un compromís amb la humanitat. I la feina del mestre és, més aviat,  fer trobar el sentit de tot el que és humà i mostrar que no s’hi pot ser aliè. I tot i que ho sabem, es multipliquen els casos reals que fan possible la caricatura que en fan els conservadors.

Que un nen llegeixi molts llibres, els discuteixi i en tregui conclusions que el mestre pugui avaluar, és un esforç que la senyora Enkvist potser podria veure bé, ja que remarca molt la importància de la lectura. I acabar l’escolaritat amb una bibliografia pròpia, llegida, discutida i fèrtil, pot fer tant currículum, dic jo, com cinquanta llibres de text orquestrats per una sèrie de mestres atentament escoltats. Quin esforç té més sentit? Quin és més rendible per a la majoria dels alumnes? No ho sabem.

Hem de reconèixer que l’escola tradicional té uns continguts i uns mètodes provats, almenys, al llarg d’un segle. Els podem trobar rancis i poc satisfactoris, però no sabrem el que el constructivisme pot donar de sí fins que no aconseguim consolidar uns mètodes que se serveixin de l’inevitable esforç i arribin a una solera similar. I veure si la collita és més bona.

Mentrestant, faríem més bé d’entrar en tots els detalls, avaluar tots els grisos, un per un, i no etiquetar ningú. Que una cosa tan òbvia com l’esforç pugui ser argument de debat, no ajuda. Haurem guanyat tots quan l’esforç tothom el doni per descomptat i no se’n parli.


(1) Referències:

Inger Enkvist: “La nueva pedagogía es un error. Parece que se va a la escuela a hacer actividades, no a trabajar y estudiar”. El País Semanal, 25 de juliol de 2018

"De un buen profesor no te olvidas jamás". La Vanguardia, 23 de desembre de 2011

La pedagoga Inger Enkvist afirma que "ningún país con buen nivel cuestiona tener reválidas o deberes", Europa Press, 16 de novembre de 2016

Josep Maria Turuguet Salgado
About Josep Maria Turuguet Salgado

Mestre de primària jubilat del CEIP Salvador Espriu de Badalona i membre de la Societat Catalana de Pedagogia (IEC). Contact: Twitter | More Posts

2 Comentaris on Per què és tan difícil parlar d’educació i entendre’s?

  1. Almudena García // 26/10/2018 a les 12:51 // Respon

    Totalment d’acord, hem de ser capaços de començar a parlar d’educació -i de tantes altres coses! – sense anar-nos al blanc o al negre.
    Sobre la mala fama que té el constructivisme per a la vella pedagogia, afegiria que aquí el constructivisme va venir per llei, sense tenir en compte que molts mestres ja ho aplicaven, però altres van sentir que tots els seus anys d’experiència eren menyspreats. Va fallar no tenir en compte el context, hauria estat necessària més formació, haver escoltat també altres opcions pedagògiques …

  2. David Vilalta Murillo // 26/10/2018 a les 14:13 // Respon

    D’acord Josep Maria. Tot i que des de la meva experiència constructivisme està vinculat a sentit, perseverança, inclusió, diversitat, deliberació, auto i corregulacions, comunicació, diversos formats, cultura, expectatives altes, llegir, escriure, resiliència… Malgrat hi hagi moltes pràctiques discutibles també tenim moltes pràctiques de projectes rigorosos fn els que s’aprenen competències de tot tipus.
    I també sabem que el socioconstructivisme depassa la metodologia del treball per projectes.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*