Entrevista

Pere Viladot: “El treball amb escoles permet als museus arrelar al territori”

Pere Viladot és mestre i ha estat cap d'educació del Museu de Ciències Naturals de Barcelona durant tretze anys: "És un error mesurar l'èxit dels museus per la quantitat d'alumnes que hi van"

Pau Rodríguez
 
 
 

Pere Viladot, professor i durant tretze anys cap d’Educació del Museu Blau / © Sandra Lázaro

Més enllà de les visites escolars tradicionals, els museus són un món d’oportunitats educatives sovint desaprofitades pel sistema educatiu. Així ho veu Pere Viladot, un dels docents catalans que més en sap de museologia. Després de fer de mestre durant anys, va concloure la seva carrera professional com a cap d’Educació del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Museu Blau), el primer de tota Catalunya que compta amb un Consell d’Infants. Viladot, que recentment s’ha doctorat amb una tesi sobre les expectatives del professorat en les visites als museus de ciència, reivindica més projectes conjunts entre aquests espais i els centres escolars. És també un dels autors de Som educació. Ensenyar i aprendre als museus i centres de ciència.

Fa la sensació que l’escola no aprofita prou les possibilitats dels museus.

En part. Fixa’t que els museus de Catalunya estan plens cada dia de visites escolars i activitat educativa. Una altra cosa és entendre que així un museu cobreix la seva funció educativa. Si mesurem l’èxit dels museus per la quantitat d’alumnes que hi van, ja podríem acabar aquí l’entrevista. Aquest és l’error que cometen molts.

No és una bona avaluació, aquesta?

No. Com a molt poden pensar que cobreixen les expectatives dels visitants, però és que això un museu ho té relativament fàcil, perquè els qui hi van sempre se sorprenen. El vincle que generen les persones quan entren als museus, tant els d’art com els de ciències, és molt emocional. Entrar i veure vitrines plenes d’animals naturalitzats és fantàstic, però hem d’aconseguir que l’experiència dels visitants vagi molt més enllà de que facin ‘oh!’ a cada passa i marxin contents.

Això ja és més complicat… Què proposa?

El primer que hem de fer és trencar amb la satisfacció com a únic element de valoració de l’estada al museu. No n’hi ha prou amb l’enquesta final d’una visita. El que hem d’analitzar és el procés educatiu que s’hi dona, tant en el cas dels escolars com en els que no ho són. O es generen canvis cognitius o no hi ha procés educatiu. Per fer això, d’entrada hem d’intentar que les activitats siguin prou llargues, almenys d’un matí sencer. No pot ser que hi hagi visites d’una hora en què els nens entren i surten i no saps ni qui són. I més temps ha de significar també una activitat més relaxada. No pot ser que l’activitat consisteixi en anar ràpid amunt i avall suposadament per aprofitar el temps. Hem de fer compatibles les activitats dinàmiques amb les més profundes.

En quin tipus d’activitats pensa?

Sigui el museu que sigui, hem de tenir clar que el que s’hi mostra són objectes que tenen un valor per se importantíssim: són reals. El quadre és de Picasso i l’àmfora és grega. El vincle emocional que això pot generar és en el que es basa tot el que passa al museu. Darrere de totes aquestes peces hi ha un relat, i el que hem de fer és vincular-lo al relat de la persona que l’està observant, en aquest cas a la cultura dels infants. Per exemple, al Museu Blau per treballar la classificació dels éssers vius vam proposar un joc de col·lecció de cromos de Panini. Així ningú quedava fora d’aquest relat, i mentrestant treballàvem el col·leccionisme i la classificació.

Quina seria una relació ideal entre escoles i museus?

Una d’elles seria que fessin projectes conjunts a llarg termini, no només d’un dia. En alguns ja passa, com el Museu Blau, el MNAC, el Picasso… Aquests projectes conjunts, a més, aconsegueixen vincular molt el museu, que no ha de ser un element aïllat, al territori. El que es podria fer és treballar amb els docents de les escoles per poder desenvolupar elements del currículum de forma conjunta. Ara que parlem de currículums més competencials, els museus encaixen molt dins aquest marc.

Pere Viladot, professor i durant tretze anys cap d’Educació del Museu Blau / © Sandra Lázaro

Per fer aquest treball conjunt cal flexibilitat i organització, tant a les escoles com als propis museus. A tots dos els compensa?

A les escoles és evident. Als museus sembla que en termes de nombre de visites, potser no. Per tant, si l’avaluació és quantitativa, no els compensa, i per això molts directors de museu ni s’ho plantegen. També passa que en aquest país molts museus no tenen serveis educatius propis ben dotats que puguin desenvolupar projectes de qualitat, la majoria els tenen externalitzats i al preu més baix possible. Si em preguntes, sóc pessimista: no veig voluntat de resoldre això ni des dels propietaris dels museus privats ni des de l’Administració. Ara bé, així i tot es pot fer molt, i a nivell de base, s’estan movent coses per aconseguir professionalitzar els equips educatius.

De fet, cada cop hi ha més col·laboració, no?

Sí, perquè la gent en té ganes. I perquè les aliances promogudes fins ara, com per exemple els projectes Magnet, han fet que s’obrin portes d’escoles i museus.

En què hi surt beneficiat d’aquest treball conjunt, un museu?

En primer lloc, el museu té contacte amb un espai amb uns coneixements específics sobre educació molt potents, com és una escola. El sol fet d’estar en contacte amb mestres és un benefici. També l’escola permet al museu arrelar al territori.

Al Museu Blau vau ser pioners a l’hora d’instaurar un Consell d’Infants amb l’assessorament del pedagog Francesco Tonucci, que ja n’havia creat un al Parque de las Ciencias de Granada. Com és que ho vau fer?

Perquè l’infant és un ciutadà que té drets. Pensem en ell com un protoadult, i per tant l’hem de protegir, cuidar, renyar, educar… Però mai escoltar. I des de les institucions no es fa, començant per l’escola. El que vam fer va ser complir amb l’article 12 de la Convenció dels Drets dels Infants, que diu que se’ls ha d’escoltar. A partir d’aquí, vam estar dos anys pensant-lo abans de posar-lo en marxa. Ha de quedar clar que, com diu Tonucci, no és un òrgan de participació democràtica, no és un simulacre de Parlament, perquè els nens i nenes de 10 a 12 anys no tenen criteri per prendre segons quines decisions. Però és evident que se’ls ha d’escoltar. Si rebutgem les seves propostes, els ho hem de dir i argumentar, i si les acceptem, les hem de calendaritzar i pressupostar.

Quines propostes us han fet que no haguessiu pensat?

Col·locar més cadires i més ben ubicades perquè la gent gran pugui descansar. Això ens ho van dir després d’anar-hi amb els seus avis. O a Granada posar una font per beure aigua. Poden semblar propostes banals, però són importants si volem que la visita sigui de qualitat. Inclús poden fer propostes d’exposicions, com ja s’ha fet a Granada.

Els nens i nenes van a museus perquè els hi porta l’escola. Les famílies amb fills també van hi van tan sovint?

Als de ciències sí, als d’art no. L’altre dia, a Madrid, vaig anar amb les meves nétes al museu Thyssen i al de Ciències Naturals. Hi vam anar com a família. Doncs bé, el Thyssen estava ple d’adults. L’altre, ple de famílies amb nens. Aquí es noten les dues museologies d’origen. Els museus d’art van néixer per preservar per les elits uns quants quadres i escultures, mentre que els de ciències van néixer per a divulgar. Amb excepcions, un adult no anirà tot sol a un museu de ciències naturals, i una família no es planteja anar a un de pintura. Això canviarà el dia que els museus presentin les seves exposicions d’una altra manera. Mentrestant, seguirem sortint del Thyssen amb una empanada mental de 450 quadres vistos i del de ciències amb massa conceptes inassumibles en una visita.

Precisament al Thyssen van fer fa un any un curs que es titulaven El futur dels museus és l’educació. Comparteix aquesta asseveració?

No. Diria que un museu ha de proveir experiències vivencials acompanyades de processos que facin que alguna cosa canvïi, que surtis d’allà havent aprofitat la visita més enllà de l’efecte sorpresa. I a això li podem dir educació. Però el futur dels museus també ha de ser la conservació i documentació. I la recerca en museologia i museografia.

Pere Viladot, professor i durant tretze anys cap d’Educació del Museu Blau / © Sandra Lázaro