Però… quin és el meu paper?

El meu desig com a docent és aconseguir que els meus estudiants, algun dia, escriguin o pensin com allò que Albert Camus va escriure al seu mestre: “Sense vostè, sense la mà afectuosa que va tendir al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament, no hagués succeït res d'això”.

Juana M. Sancho
 
 

Nois i noies a classe a l’escola Josep Carner de Badalona / ENRIC CATALÀ

Espero que, durant les vacances, com proposava en la columna de comiat de curs, haguem seguit l’ordre “natural” que suggeria Samuel Becket i haguem ballat molt perquè ara ens toca, no solament pensar, i molt, sinó també actuar. Com molts de nosaltres, acabo de començar un nou curs sentint “papallones a l’estómac”. I m’alegra que així sigui. Fa temps vaig llegir que el gran mestre d’actors Kostantin Stanislavsky, davant la preocupació de Marilyn Monroe de no poder evitar l’aleteig de papallones al seu estómac en posar-se davant davant una càmera, li havia dit alguna cosa així com: “Millor així, el dia que no les sentis estaràs acabada com a actriu”.

Jo també penso d’aquesta manera, que el dia que no m’inquieti, en el millor els sentits, la trobada amb els estudiants, estaré acabada com a professora. Fins i tot les poques vegades que he estat responsable del mateix grup dos anys seguits, fins al punt que un grup humà pugui ser el mateix gairebé tres mesos després, m’he preguntat: “Qui seran? Què esperaran? Com connectaré de manera productiva amb ells? Els valdrà la pena el temps que passin amb mi? Aconseguiré que vinculin els seus interessos amb els temes i problemes que configuren aquest curs? Els miraré als ulls al moment que ho necessitin i sentiran el meu interès pel seu aprenentatge en l’instant oportú? Aconseguiré veure les seves pors (i les meves) que els (em) tenallen a les zones de confort i els (em) impedeixen anar més enllà del que senten (sento) que saben (sé)? En definitiva, quin paper, papers, haig de representar?”

Durant anys (segles) el mestre, el professor, tenia molt clar el seu paper. Era l’actor principal, el que s’havia après l’obra i el que s’esperava d’ell és que la recités de forma convenient perquè l’alumnat pogués repetir els fragments seleccionats als moments oportuns. Però fa temps que aquesta expectativa va canviar (o no del tot?). De la mà de les diferents idees, projectes, teories i iniciatives orientades a renovar l’educació o/i a trobar formes més adequades de respondre a les canviants necessitats i finalitats educatives, trobem diferents formes d’entendre el paper del professor.

En aquests trànsits hem passat de la figura central del docent a la de l’estudiant. De la importància de “transmetre”, de centrar-se en l’ensenyament, a la de garantir l’aprenentatge de l’alumnat i, fins i tot més, a la conveniència de connectar amb el seu desig d’aprendre, o simplement deixar fluir el seu desig i desenvolupament “natural”. D’aquesta manera sorgeix la idea, no solament en educació infantil i primària, del docent “documentalista” de l’activitat de l’alumne en els entorns d’ensenyament creats amb més o menys ajuda de la indústria educativa. En alguns casos amb la consigna de gens d’“intervenció”, acompanyament, diàleg o repte. Sembla que tot això ha de proporcionar la disposició de l’entorn i que l’èxit del docent, en paraules de María Montessori, seria poder dir: “Ara els nens treballen com si jo no existís”.

Això ens endinsa com a professors en una terra ignota en la qual hem d’adoptar papers i posicions molt diferents. Ja ho veieu, molt ens queda per pensar, debatre, decidir i revisar. Perquè, si prenem en consideració l’argument de Gert Biesta que infantilizar consisteix a prendre’s un mateix els seus desitjos com l’únic punt de referència, i créixer a donar a l’altre un lloc en la pròpia vida, o el de Philippe Meirieu, que la finalitat de l’educació consisteix en contribuir a saber estar al món sense posar-se un mateix com a centre del món. Com podem estar segurs que un entorn d’aprenentatge proporciona tot aquest potencial? En qualsevol cas, el meu desig com a docent seria trobar el lloc que permetés els meus estudiants algun dia escriure o pensar el que Albert Camus li va escriure al seu professor Sr. Germain: “Sense vostè, sense la mà afectuosa que va tendir al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament, no hagués succeït res d’això”.

Juana M. Sancho
Sobre Juana M. Sancho

Juana María Sancho és docent i investigadora al Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Més articles