Pla de convivència després dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Acompanyem en un dia de treball Anna Viñas i Clàudia Bassaganya, dues tècniques de joventut de Ripoll que van quedar especialment colpides pels atemptats del mes d'agost. Segueixen tenint molts interrogants al cap, i mostren sentiments barrejats de preocupació i esperança. "La situació és de falsa normalitat", asseguren.

Jaume Carbonell
 
 

Carles Palacio

Els joves d’origen magrebí que els van cometre eren tots de Ripoll (Barcelona), un poble que va quedar commocionat i al qual ha obligat a plantejar-se un nou model de convivència. Compartim una jornada amb dues tècniques de joventut per veure què es pensa i es fa des d’aquest àmbit.

Les dues cares d’una mateixa moneda

Anna Viñas i Clàudia Bassaganya –tècniques d’aquesta població de 10.583 habitants i de la comarca del Ripollès, respectivament–, no podien donar crèdit a les notícies que van començar a circular per les xarxes i a les imatges que apareixien a la televisió sobre el succeït el 17 d’agost, primer a Barcelona i després a Cambrils. “No m’ho puc creure. No….no pot ser. Com la informació s’anava donant en comptagotes vivíem amb l’angoixa que no hi hagués més joves implicats de Ripoll. És que a una bona part d’ells els coneixíem! Havien passat per el “Punt Jove d´Informació”; ” la sorpresa va ser majúscula perquè es considerava que aquests joves estaven integrats i no encaixaven en absolut amb el perfil d’altres joves actors d’atemptats terroristes: no tenien antecedents penals, havien acabat l’ESO i fins i tot alguns mòduls professionals, treballaven, tenien amics catalans, participaven en entitats…”; “ens preguntàvem com recuperaríem la normalitat a principis de curs en obrir el “Casal de joves” i com reaccionaria la població.”

Com no podia ser d’altra manera van condemnar i es van solidaritzar amb les víctimes dels atemptats però, igual com van expressar altres educadores del municipi, els seus dolors i les seves mirades i pensaments es van concentrar en aquells joves als quals també consideraven víctimes, i als quals no volien ni podien anomenar terroristes. Perquè volien mostrar i explicar “Les dues cares d’una mateixa moneda”, com titulen la xerrada que han compartit a la Universitat de Vic. Què els va portar a cometre aquests atemptats? En què van fallar les polítiques socials? Per què no va poder prevenir-se? Són molts els perquès que van quedar sense resposta. “És que no teníem cap model de referència, els recursos per gestionar tot això. Partíem de zero i havíem d’omplir un full en blanc. Ens ha obligat a preguntar-nos i replantejar-nos moltes coses a nivell personal i professional, que mai t’haguessis imaginat.” Mai a la vida el cap els havia donat tantes voltes. Encara que també sorgia l’oportunitat d’emprendre un nou repte educatiu. El que han crescut aquestes dues joves a partir d’aquest succés!

No hi ha inclusió sense reconeixement

Els primers dies van ser convulsos i de desconcert. “Sorties al carrer i et creuaves amb quatre-cents policies i sengles periodistes que anaven a la caça de persones que coneixien a aquests joves, buscant la morbositat”. El 29 d’agost té lloc la primera trobada tècnica i de duel amb les persones que treballem amb els joves i les famílies”. Ho convoca i modera Pere Tallada, tècnic de polítiques migratòries de la Generalitat de Catalunya de la zona i assisteixen representants dels diversos àmbits i serveis: socials, joventut, educació, policia,… A partir d’aquí sorgeixen una cadena de preguntes que es comparteixen i aprofundeixen en diversos fòrums: Què estem fent malament? Eren joves integrats? Estem parlant d’inclusió? Com no ens havíem adonat? Podria haver-se evitat? Quines mancances tenien per arribar a fer això? És un tema de mancances? Per què a Ripoll, amb un índex d’Immigració baix (el 10,42%) i sense conflictes? No conflictes és igual a convivència? Per què les persones bones fan coses dolentes?

“En aquesta reunió es va fer aquesta pregunta a tots els tècnics: Què és per tu la inclusió? I aquesta va ser la resposta més comuna: sentir-se part sense sentir-te jutjat. Alguna cosa que té a veure amb l’horitzontalitat, amb el coneixement i el reconeixement, amb la crítica al model assimil·lacionista i l’aposta per la interculturalitat. “Per molt que et sentis català de Ripoll, per molt que participis en diverses entitats, si no et reconeixen… Cal partir de relacions horitzontals, on una cultura no és més important que l’altra”.

A partir d’octubre es crea una estructura participativa i flexible en funció de les necessitats –grup impulsor, equip operatiu, comissió d’assessorament i grups de treball–, per anar construint un nou model de convivència. Així mateix, de forma paral·lela, s’organitzen processos de duel per als agents socials i educatius, per a les famílies i per als amics i coneguts d’aquests joves. “Entre aquests es van despertar sentiments barrejats de ràbia i tristesa, de manera més visible o oculta.” I també es preparen diversos protocols per a l’inici del curs escolar.

La Clàudia i l’Anna van visitar la Rambla de Barcelona després dels atemptats

Dinàmica sobre igualtat de gènere

Acompanyem a Clàudia i Anna a l’Institut Abad Oliva de la localitat. Tenen concertada una dinàmica sobre igualtat de gènere amb dos grups de 3er d’ESO. Sempre arrenquen amb preguntes: Sabeu de què venim a parlar? Què us ve al cap? Sabeu que demà és el Dia internacional contra la violència de gènere? Hi ha desigualtat de gènere?” Un alumne diu que a Àfrica “no els deixen fer els mateixos treballs”. A continuació projecten una desena de vídeos breus amb les seves corresponents pauses per comentar-los, en els quals es visualitzen els rols i estereotips de gènere en la llar, en els dibuixos animats, en les sèries televisives i en altres situacions.

Tant els dotze nois com les quatre noies ho segueixen amb atenció perquè els són familiars i es mostren participatius i sensibles a les situacions de discriminació, sobretot en els casos més cridaners com les violacions; però els costa argumentar i se sorprenen quan se’ls planteja algun interrogant sobre la superioritat i control de l’home sobre la dona: El control és una manera d’estimar? Què és i com es manifesta? Coneixeu casos? Al final, les tècniques de joventut els conviden a posar-se la mirada de gènere i la classe les acomiada amb aplaudiments. La dinàmica, conduïda amb ofici, agrada: “Et fa pensar”; “T’adones que hem de ser iguals, que la dona no és un objecte”; “Hi ha coses que mai m’havia plantejat”; “Haurien de fer-se més activitats com aquesta”.

En l’altre grup de 3er també hi ha una majoria de nois: divuit enfront de nou noies. Cal canviar d’aula perquè la tecnologia no funciona. Les noies es col·loquen davant i els nois darrera, una separació que no és merament física i simbòlica perquè aquests últims –a diferència del que passava en l’altre grup– actuen a la defensiva i es produeix més d’un conat d’enfrontament verbal. “La dona neteja a casa perquè tota la vida ha estat així”; “En els millors restaurants del món cuinen homes”; “Només es denuncia el masclisme. És excessiu, tot és masclisme”; “En els anuncis no només surten dones bones sinó també homes catxes”; “Si que hi ha casos en què la dona és inferior, però tampoc cal posar a l’home en inferioritat”. Es repeteix la mateixa dinàmica i es van aclarint el significat de conceptes com a estereotip i feminisme, encara que aquest grup és més mogut i difícil de gestionar i, sorprenentment, els nois mantenen posicions força oposades respecte l’altre grup pel que fa a la igualtat de gènere.

Amb quines lents vols veure el món?

Aquestes dinàmiques que demanden els centres de secundària –de Ripoll o de la comarca– tracten de sensibilitzar l’alumnat entorn de diversos aspectes d’interès lligats a la seva vida i a desenvolupar la seva autonomia i identitat personal i comunitària. El material didàctic l’elaboren les mateixes tècniques. Té un especial interès el que els serveix per treballar la crítica social, on se’ls pregunta què els suggereix una fotografia en diferents fases, després d’anar rebent progressivament més informació que s’enriqueix amb el debat. En aquesta dinàmica se’ls convida a construir la seva pròpia opinió, a no restar indiferents, a partir d’aquestes vuit màximes: reflexiona, informa’t, contrasta, qüestiona, critica, indigna’t, defensa i somia. Amb semblança objectiva es planteja per a aquest curs l’exposició Amb quines lents vols veure el món, amb el propòsit de fer reflexionar al jovent sobre la necessitat de no quedar-se amb el que es veu a simple vista, i sobre la importància d’informar-se, ser crític i anar més enllà.

Acompanyar al jovent: per al treball, la cultura i la vida

Després de deixar l’institut anem a menjar al centre de la ciutat, molt prop d’un dels monestirs més bells i ben conservats del romànic. Entre plat i plat m’expliquen com es va forjar la seva trajectòria personal. Clàudia Bassaganya (1989), després dels seus estudis de Pedagogia va cursar el màster d’educació per a la ciutadania i en valors que li va proporcionar la metodologia per a observar, diagnosticar i analitzar la realitat, així com les estratègies per intervenir en ella: “M’ha servit per incorporar-ho en el meu treball de joventut”. Josep Mª Puig, un professor savi i discret que ha dedicat tota la seva vida a pensar sobre l’educació en valors i un dels millors experts en Aprenentatge-Servei (ApS), va ser qui la va introduir per aquest camí. Ara, precisament, està realitzant la tesi sobre com organitzar l’ApS a la Universitat de Vic: “És una oportunitat que ha de tenir tot estudiant i una responsabilitat social de la universitat”. Per la seva banda, Anna Viñas (1987) va estudiar Educació Social i procedeix del món de l’educació en el temps lliure: “Un àmbit extraordinari de cohesió social; no hi ha altres espais tan cohesionadors. S’aprenen valors com la solidaritat, la convivència, la inclusió i el respecte: entre les persones i amb l’entorn”. Ara està sospesant la possibilitat d’apuntar-se a un màster de mediació de conflictes el proper curs. Porta cinc anys com a tècnica de joventut a Ripoll.

Quines són les funcions d’aquestes dues tècniques de joventut que treballen colze a colze en un projecte mancomunat? “Cada territori és un món, i nosaltres ens movem en un entorn rural, molt diferent a l’urbà. Les funcions estan definides al Pla Nacional de Joventut de Catalunya però la bàsica és l’acompanyament dels joves en tots els seus vessants”. En els processos de participació: consell municipal, projectes en els instituts, assemblees… “perquè la veu del jove estigui present en la presa de decisions”. En el temps lliure, intervenint en la dinàmica de les diverses entitats i organitzant sortides i altres activitats. A l’educació, cultura i salut. En l’orientació laboral, la formació i el treball. Un dels objectius és evitar la fugida definitiva de la mà d’obra juvenil. Entenen i es feliciten que els joves puguin formar-se i adquirir experiència en altres llocs però el seu objectiu és crear les ofertes suficients al territori per facilitar la seva tornada.

Ens acostem a l’edifici on es desenvolupa bona part de la seva activitat i el punt de trobada del jovent: l’Oficina Jove del Ripollès –depenent del consell comarcal– i el Casal Jove el Galliner, de titularitat municipal. Del mural del vestíbul pengen ofertes de treball de fundacions i empreses de la zona, d’Odiseu –projecte integral de formació professional per a l’ocupació de la Comissió Europea– i d’Omnia –projecte social d’accés a les noves tecnologies–. A la planta baixa es troba el punt d’informació i una àmplia sala amb sofàs, taules i cadires, un futbolí i diversos materials. És un espai per a la conversa, el joc, els deures, i per a l’ús de les diverses entitats juvenils: diables, esports… A la part d’adalt se situa l’espai de salut: cada dimarts a la tarda s’atenen tots els dubtes i consultes relacionades amb la sexualitat; una sala polivalent per a activitats artístiques i unes altres per a la realització de tallers: n’hi ha de bufandes, de circ, de cuina, d’expressió corporal, de maquillatge o de cocktails sense alcohol. Són molt concorregudes les tardes de crispetes i de jocs. Enfront del Casal es troba la biblioteca on s’organitzen clubs de lectura per a joves.

Clàudia, Anna i altres persones que treballen amb elles tenen en ment quantitat d’idees i projectes però els falta temps i recursos per desenvolupar-los. També reivindiquen un reconeixement de la seva funció i professió. “Són figures professionals molt noves i als polítics els costa reconèixer el treball de les tècniques de joventut. A Ripoll només fa deu anys que existeix. Darrere hi ha una planificació i un treball educatiu, i volem donar un major sentit a les nostres activitats.”

No se senten de cap part

Perquè s’entengui el que està ocorrent amb la immigració magrebina a Ripoll –encara que també serveix per a altres poblacions– res millor que la visualització del vídeo “Ripoll: El país blau” creat pel Consorci de Benestar Social del Ripollès. Breu i didàctic, i amb una tesi molt clara: el sentit de pertinença a una comunitat és fonamental per a tot ésser humà; i els joves d’origen magrebí no se senten de cap part –ni de Catalunya ni del Marroc–, una orfandat que els condueix a la buidor i la frustració. Aquesta situació és aprofitada per un iman que els inspira confiança, que els uneix i cohesiona amb tècniques sectàries i els fa despertar el seu odi més radical cap a la comunitat d’acollida. “La situació de vulnerabilitat d’adolescents i joves que estan construint el seu jo facilita el procés d’adoctrinament i manipulació sectària.” Així mateix, el vídeo apunta el germen del nou model de convivència que s’està construint a Ripoll, que consisteix a generar estratègies per omplir aquest buit, a partir sempre d’aquesta premissa: la diferència cal acceptar-la, no jutjar-la.

Un pla de convivència que compromet tots els agents de la comunitat

La primera fase d’aquest model de convivència és la realització d’un diagnòstic que permeti establir unes línies estratègiques d’actuació. Per a això es pretén corresponsabilitzar tots els agents polítics, tècnics i comunitaris en una reflexió crítica i analítica perquè, de manera interdisciplinària i compartida, s’implementin noves polítiques i actuacions que avancin cap a la inclusió social de totes les persones i col·lectius. Això requereix creuar les diverses mirades, conèixer millor el que passa als diversos espais de socialització de la infància, activar el treball en xarxa i coordinar les diverses iniciatives.

Aquest matí, a primera hora, com cada divendres, Anna i Clàudia s’han reunit amb les altres persones que conformen el grup operatiu: el tècnic de la Secretària d’Igualtat, Migracions i Ciutadania; les tècniques de Cohesió Social i de Joventut; la responsable comunitària d’Omnia; l’assessor LIC (Llengua i Cohesió Social) del Departament d’Ensenyament; i la tècnica de participació, convivència i desenvolupament comunitari de l’Ajuntament de Ripoll. En aquestes sessions es va modulant el calendari del pla de convivència i es van concretant i coordinant actuacions més immediates, d’acord amb les orientacions del grup impulsor municipal. Al mateix temps, estan rebent una intensa formació entorn de quatre eixos: la diversitat cultural i religiosa, amb la valoració crítica dels models d’integració; la transmissió cultural i construcció de la identitat; el treball comunitari i l’empoderament de la ciutadania; i la comunicació i gestió de la crisi, amb les xarxes de diàleg i les previsions i enfocaments de futur.

Aquestes dues tècniques municipals mostren sentiments barrejats de preocupació i esperança. “Arran del que ha passat no s’han produït conflictes que s’hagin exterioritzat, excepte alguna crispació o manifestació aïllada, encara que sabem que hi ha conflictes soterrats i ocults. Ens falten encara elements d’anàlisi però la situació és de falsa normalitat”. Però, al mateix temps, estan molt il·lusionades amb el pla de convivència: perquè ho veuen com una oportunitat per assumir nous reptes i perquè pot servir de referent a altres municipis. No obstant això, hi ha alguna cosa que els bull al cap des de fa algun temps: la falta d’homes als serveis d’atenció a les persones. Les educadores socials, psicopedagogues, tècniques de serveis socials, de joventut… totes són dones. “Nosaltres podem atendre les demandes de les noies, però no les dels nois o almenys no de la mateixa manera. Es precisa el referent masculí, poder construir parella pedagògica”. Elles porten temps demanant-ho. Què fer? Potser prioritzar aquest factor en properes convocatòries i provisió de llocs de treball. Pot considerar-se políticament incorrecte, però urgeix la necessitat de poder atendre aquesta necessitat de manera preventiva, i des de la màxima confiança i proximitat als diversos col·lectius.

Cau la nit, estreny el fred i cal prendre el tren de retorn: un trajecte que està en les antípodes de l’AVE. Hem quedat amb Clàudia i Anna que tornarem a trobar-nos en l’exposició Amb quines lents vull veure el món? Entretant, elles seguiran amb les seves lents per fer-se noves preguntes, tractar de comprendre què ha succeït a Ripoll i construir una convivència realment inclusiva. Aprenent com mai de la universitat de l’experiència.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*