‘¿Podrás perdonarme algún día?’ i ‘Cafarnaum’

Dues pel·lícules dures, que expliquen dues històries de persones que neixen sense sort, i amb nominacions (que no premis) als Oscar, són les recomanacions de Jaume Cela d’aquesta setmana.

Jaume Cela
 
 

‘¿Podrás perdonarme algún día?’

Les pel·lícules que t’avisen que estan basades en fets reals acostumen a sorprendre potser per allò que la realitat supera la ficció.

¿Podrás perdonarme algún día?, dirigida per Marielle Heller, ens explica una part de la vida de l’escriptora Lee Israel, la qual es va especialitzar en el gènere biogràfic. Però va arribar el moment que les vendes de les seves obres van baixar en picat i tothom se la treia de sobre fins que va tocar fons. Cal reconèixer que ella no va afavorir gaire que la gent s’hi apropés.

Aleshores es va empescar una solució: falsificar cartes de gent famosa i vendre-les a llibreters de vell –sorprèn amb quina facilitat els enreda–, i s’associa amb un home que estava tan penjat com ella. Quan van tenir problemes amb les cartes falsificades les robava dels arxius i les venia. D’aquesta manera podia arribar a final de mes i mantenir-se ella i mantenir la salut del seu gat.

La pel·lícula ens mostra tot el que fa per evitar que l’enxampin, però ens mostra també la terrible solitud on viu aquesta dona que té molt talent. Sola, alcoholitzada… ja us podeu imaginar que res li resulta fàcil fins que arriba la redempció final –moment memorable la seqüència del judici–, perquè aquestes històries tendeixen a tenir, malgrat tot, un final feliç.

I ja està bé que el cine ens ajudi a mostrar compassió cap als seus personatges, d’una manera especial quan són els perdedors de la història. Els hi acabes desitjant tota la sort d’aquest món. I de l’altre.

Cal destacar les interpretacions de Melissa McCarthy i Richard E. Grant, candidats a l’estatueta de Hollywood.

 ‘Cafarnaum’

Cafarnaum, dirigida per Nadine Labaki, ens fa acompanyar un nen libanès d’uns dotze anys per una realitat sense esperança, malgrat les escenes finals i el somriure de la criatura mirant-nos a tots nosaltres com ja va fer Truffaut fa molts anys. Aquest nen denuncia als seus pares perquè porten fills al món i els abandonen.

La directora crea una història on fa viure a aquest nen tota mena de peripècies i d’abusos mentre ell mira de tenir cura de la seva germana i un cop aquesta ha estat venuda a un comerciant, a un nen molt petit. Se les inventa totes per aconseguir sobreviure en una societat que l’ignora i on només sembla tenir presència quan se’n pot abusar.

Hi ha qui ha acusat la pel·lícula, premiada a diversos festivals i candidata als Oscar, de fer pornografia emocional. No és una acusació que comparteixi perquè tota la història transmet una sensació de veritat que l’emparenta amb els documentals. Aquesta realitat existeix i mostrar-la amb tots els ets i uts incomoda. Ara bé, buscar culpabilitats en la família i no donar raons de l’opressió social que tots pateixen és un pèl injust. Hi ha un context polític, econòmic i social que explica les actuacions dels pares d’aquest nen i explicar una situació no vol dir justificar-la o deslliurar els seus protagonistes del nivell de responsabilitat que tenen, però si els observem des de l’alçada de qui té les necessitats bàsiques cobertes fa que el nostre judici grinyoli.

Tres coses queden ben retratades: una història que malgrat tot és molt creïble, unes imatges intensíssimes de la infància abandonada a la seva sort, i la interpretació del nen Zain Al Rafeea, que  és inoblidable.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*