Política educativa i pobresa

És necessari que les polítiques educatives aprenguen a llegir amb els ulls dels subjectes de resistència i transformació. L'asèpsia social amb la qual de vegades apareixen determinades propostes educatives deixa els pobres en situació de desigualtat

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Sovint escolte o llegisc sobre educació, pedagogia o escola com si aquestes paraules foren alienes al món de la pobresa i la injustícia social. No obstant això, segons les dades de la Fundació Save The Children, 2.540.763 nens i nenes viuen en llars els ingressos de les quals estan per sota del llindar de pobresa. Un de cada tres nens viu en llars amb una renda inferior al 60% de la renda mitjana, i diversos informes coincideixen que aquesta dada preocupant pot anar en augment. Molts mestres i moltes escoles, es trobaran cada dia amb aquests nens que, des de la seua pobresa, reclamen el dret constitucional a gaudir de la millor educació, aquella que els garantisca el ple desenvolupament integral de la seua personalitat. Té l’escola polítiques, sabers i eines per garantir aquest dret?

En la nostra última i vigent Llei d’Educació no apareix la paraula pobresa. Tampoc ha de sorprendre’ns si pensem que la llei responia als dictats de l’hegemonia neoliberal, que invisibilitza la pobresa i la injustícia social, perquè sobre aquests pilars edifica les seues estratègies de poder. Però tampoc he vist en els fòrums professionals, sindicals o pedagògics, anàlisis que faciliten la comprensió i la crítica a un sistema d’escolarització còmplice amb els processos estructurals que generen la desigualtat social.

Vegem els currículums vigents, i la manera en què són presentats en els llibres de text. Vostès no creuen que la naturalització i reproducció de l’actual estructura social -sí, aquesta que deixa a un de cada tres nens a la cuneta- a través de les disciplines curriculars és una manera d’engany als pobres? Un currículum fragmentari, tancat a les diferents, complexes i conflictives experiències socials, no serveix per a aprendre a llegir el món en què vivim. Qui perd més quan l’escola no ensenya a llegir críticament la realitat quotidiana? Doncs òbviament, aquells necessitats de transformar aquesta realitat. Vostès no creuen que aquest 30% dels nens i nenes escolaritzats podria sentir-se enganyat per una oferta curricular que silencia, ignora o menysprea la seua situació social? Quin coneixement allibera i quin coneixement aliena o idiotitza?

I què ocorre amb les anomenades activitats extracurriculars? Si en els municipis l’oferta educativa i cultural extraescolar es privatitza i individualitza, o es tanca per falta de recursos, quins nens i nenes se sentiran més perjudicats? Si a més el carrer o la plaça, lloc antany per a la trobada i el joc d’aquests nens, està avui colonitzat per un urbanisme social al servei de l’automòbil, quin territori propi els queda als qui no tenen res?

Hi ha resistències i hi ha voluntats transformadores. Però és necessari que les polítiques educatives aprenguen a llegir amb els ulls dels subjectes de resistència i transformació. L’aparent neutralitat, l’asèpsia social, amb la qual de vegades apareixen determinades propostes educatives, deixa els pobres en situació de desigualtat. Els conceptes d’educació, pobresa i desigualtat social han d’estar coherentment lligats al disseny de qualsevol política progressista per a l’escola pública.