Posar en valor l’orientació acadèmica cap als estudis postobligatoris

El Consell Orientador que es formula a cada curs de l’ESO pot arribar a ser una veritable caracterització qualitativa dels expedients de manera concreta i específica en funció de les competències assolides, així com de les actituds, les aptituds i els interessos de cada alumne.

Xavier Chavarria
 
 

iStock

Actualment, les regulacions d’accés als ensenyaments postobligatoris prioritzen les qualificacions obtingudes a l’ESO com a principal element de selecció de l’alumnat cap a uns determinats estudis. Normalment, es requereix que l’estudiant hagi assolit la titulació de Graduat a l’ESO o, en el cas de l’accés als cicles formatius de grau mitjà, haver superat una prova.

Això equival a afirmar que els estudiants amb titulació i millor mitjana de qualificacions acadèmiques estan en millors condicions i tenen millor aptitud per afrontar, seguir amb aprofitament i superar qualsevol estudi postobligatori per davant d’estudiants amb pitjor mitjana, o sense titulació, encara que tinguin millors aptituds o qualificacions específiques en aquells dominis del coneixement que es relacionen més directament amb els estudis postobligatoris concrets als quals opta.

Aquesta situació no sembla raonable en ordre a establir una presumpció de fidelització i continuïtat escolar i, en canvi, pot estar establint un pronòstic catastròfic d’abandonament escolar de l’educació i la formació (ELET). Actualment, tant l’alumnat prioritzat per aquests criteris com el no prioritzat presenten unes taxes poc suportables d’abandonament.

Posar els criteris al dia

No obstant el que s’acaba d’exposar, aquestes regulacions poden interpretar-se d’una manera més contemporània d’acord a les necessitats del nostre jovent d’aconseguir una capacitació postobligatòria que el pugui portar a aconseguir l’accés a ocupacions de major valor afegit i a una més plena participació ciutadana. L’objectiu hauria de ser, doncs, oferir un panorama menys desolador.

El que realment expressen els textos legals bàsics és que, per als estudis postobligatoris, es prioritza en percentatge de places a l’alumnat en possessió de la titulació de Graduat a l’ESO i l’expedient acadèmic.

La discriminació en favor del Graduat no comporta, a la pràctica, massa problemes, ja que la majoria de l’alumnat l’obté. El problema acaba sent un altre: una gran part d’aquest alumnat inicia, després de la secundària obligatòria, alguna modalitat de batxillerat només pel fet que socialment està interioritzat que és el camí natural dels que aproven i titulen amb independència de les seves actituds, aptituds i coneixement de les alternatives. Massa sovint aquesta via acaba en frustració i deserció.

Realment, la fracció discriminada per la no obtenció del Graduat, pot intentar alguna via –com les proves d’accés– per inscriure’s, com a única possibilitat, a la formació professional sense la titulació. Això, en el millor dels casos. La no superació de les proves d’accés o ni tan sols intentar-ho porta a l’abisme del sofà de casa, si és que hi ha casa i hi ha sofà.

Pel que fa a l’expedient acadèmic, tendim a traduir-lo pel resum de qualificacions i alguna fórmula que s’estimi raonable per al càlcul de la mitjana que categoritza quantitativament els expedients de manera genèrica i inespecífica.

No obstant, altres aproximacions són possibles. En un sentit contemporani, l’orientació acadèmica també forma part essencial de l’expedient acadèmic. En concret, el Consell Orientador que es formula a cada curs de l’ESO pot arribar a ser una veritable caracterització qualitativa dels expedients de manera concreta i específica, en funció de les competències assolides, així com de les actituds, les aptituds i els interessos que s’han anat desvetllant i posant de manifest.

Assoliment de competències versus notes o com obviar el títol de graduat a l’ESO

Seria molt interessant que l’alumnat, en acabar l’educació obligatòria, disposi d’una certificació del temps durant el qual ha freqüentat l’escola i el reconeixement dels nivells competencials que ha assolit. És a dir, el que és capaç i està disposat a dur a terme funcionalment (competències lingüístiques, treball en equip, etc.), en un sentit positiu, evolutiu i cumulatiu; no el que no és capaç.

A partir d’aquesta base, poden regular-se les condicions (complements de formació, passarel·les, etc) o els requisits d’accés a estudis postobligatoris concrets amb independències de les notes, de les mitjanes i de les titulacions. Tampoc no passaria res per abolir la titulació de l’ESO formulada fa 30 anys per una situació social i laboral que queda molt lluny i no s’adiu, per res, a la nostra realitat hui dia. L’horitzó a 1990 era tractar d’assegurar que la formació universal seria fins als 16 anys (anteriorment era fins als 14), ara l’horitzó és tractar d’assegurar la formació universal fins als 20 anys.

Ja sé que el conservadurisme o immobilisme porta a formulacions tautològiques com “l’ordre ha de ser mantingut perquè ha de ser mantingut”, inconsistents com “titular en acabar l’escola obligatòria sempre s’ha fet”, o grotesques com “és que caldria canviar una llei orgànica”. No passaria res per posar les normes al servei de les persones i no les persones al servei de les normes. Segur que es poden explorar fórmules de regulació en les quals no calgui a canvis legislatius a nivell estatal.

Per una orientació de l’orientació

Però, de què parlem quan parlem d’orientació acadèmica i de consell orientador? És un debat obert en el qual caldrà aprofundir, si realment es pretén que pugui qualificar la presa de decisions per la continuïtat dels estudiants de l’ESO en els ensenyaments postobligatoris i, a més, donar-li valor de mercat.

Algunes característiques mínimes sobre les quals caldrà avançar:

A) L’orientació ha de ser un procés: S’inicia al primer curs de l’ESO i comporta una recollida d’informació rellevant de cada estudiant i la seva evolució. Igualment, significa una coordinació a nivell escolar entre tots els agents que intervinguin de manera diacrònica, d’almenys quatre anys de durada, amb una formulació o conclusió parcial anual.

B) L’orientació ha de ser rigorosa: Inclou el coneixement estudiant (actituds, aptituds, interessos, autopercepció, etc.), així com el de les alternatives d’estudi existents que els professionals intervinents han de conèixer en profunditat. Hi ha diverses modalitats de batxillerat, hi ha més de vint famílies de formació professional, hi ha ensenyaments de règim especial (artístics, esportius, idiomes, etc.), i altres estudis (marítims, navegació aèria, militars, etc.)

S’hauria de poder concloure, després de quatre anys de recerca, formular un Consell Orientador final precís cap a un tipus concret d’estudi i, si és possible, oferint diverses opcions categoritzades (per exemple, tres possibilitats ordenades segons prioritat).

C) L’orientació ha de ser participada: És a dir, hi ha una multiplicitat d’agents implicats, específicament el professorat, les famílies i els estudiants. Per tal que resulti apropiada, caldrà explorar i establir (potser de manera diferenciada en cada centre) qui fa què i com. Per tal que resulti útil, l’estudiant s’hi ha de veure concernit, implicat i motivat. En certa forma, hauria de ser autopropulsada: l’alumnat ha d’estar en el centre, com a protagonista, de la seva orientació.

Així, el resultat o producte d’aquest procés negociat esdevindria una orientació persuasiva, en la qual cada estudiant està persuadit i convençut que l’orientació li està indicant el camí per on tirar endavant amb èxit. El Consell Orientador no pot ser una recepta inespecífica prescrita d’un professional.

Avui dia, existeixen recursos web administrats pels mateixos estudiants que s’han posat en pràctica en diversos països amb un potencial enorme per una orientació participada.

D) L’orientació ha de ser viable i sostenible: l’orientació requereix dedicació i recursos, pot tenir un treball de conjunt o grupal, però és imprescindible la individualització; això implica un cost elevat en temps de dedicació de les persones que la duen a terme i funcionalitat organitzativa per acomplir-la. Cal disposar en la dedicació retribuïda dels professionals de temps i recursos suficients.

S’hauria de dur a terme un procés seqüenciat d’entrevistes individuals, de reunions amb cada família, de selecció i anàlisi d’informació, etc. No és l’afer només d’un tutor grupal per 30 alumnes en el darrer any de l’ESO que cal diligenciar amb poca inversió de temps en el darrer trimestre del curs. Hi ha tutories individuals, cotutories, tutories de carrera, i altres fórmules que poden resoldre-ho amb eficàcia. És imprescindible el pressupost.

E) L’orientació ha de valer: abans m’he referit al valor de mercat. Donat que, a l’entrada de qualsevol ensenyament postobligatori, hi ha concurrència, algun criteri raonable cal establir més enllà de l’atzar o els criteris actuals que s’han demostrat ineficients (a vegades, poc diferents de l’atzar).

La possibilitat que proposo explorar és que un dels criteris –si de mi depèn el que signifiqués major capacitat discriminatòria– hauria de ser la valoració de la major o menor coincidència entre els ensenyaments prioritzats en el Consell Orientador i els ensenyaments als quals s’opta. Aquest criteri es pot concretar de moltes maneres diferents.

Potser així, de passada, s’aconseguiria desplaçar la pressió de l’avaluació sumatòria a l’orientació persuasiva. Els protagonistes i les seves famílies potser estarien més interessats en assumir una orientació veritablement ajustada que discutir a la percaça d’unes qualificacions acadèmiques més altes.

Què aquest plantejament és somiar truites? Parlem-ne i que, si més no, siguin truites de ceba.

Xavier Chavarria
About Xavier Chavarria

Inspector en cap de la ciutat de Barcelona i professor de la UOC. Expresident d'EFEA (European Forum on Educational Administration), ha escrit diversos llibres i participat en els programes europeus “Reducing School Leaving”, “Evaluating Social Outcomes of Education” i “Internal Evaluations of Schools”. More Posts

2 Comentaris on Posar en valor l’orientació acadèmica cap als estudis postobligatoris

  1. Una pregunta…. qui em pot dir si els serveis d’orientació dels instituts, contemplen l’oferta dels Certificats de professionalitat del SOC, com una opció pels alumnes que no aconsegueixen la ESO o que abandonen els cicles formatius a mig curs?

  2. En molts casos els ajuntaments ofereixen aquesta informació, més concreta i específica.

    Despén si el municipi o comarca té algun servei d’orientació.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*