Promeses i realitats dels MOOC

Els MOOC, els cursos massius oberts, prometien revolucionar i democratitzar l'educació superior. No ho han aconseguit, però sí que suposen un bon exemple de canvi metodològic

Alejandro Tiana
 
 
 

L’any 2008, George Siemens i Stephen Downes, canadencs tots dos, van crear i oferir un curs obert amb el títol Connectivism and Connective Knowledge. Encara que hi havia alguns antecedents d’aquest tipus de cursos, el seu llançament ha estat comunament considerat l’inici dels MOOC (Massive Open Online Courses).

A partir d’aquest moment comença la història, curta però intensa, d’una innovació que ha vingut a sacsejar l’espai de l’educació superior a escala internacional. L’any 2011 el curs d’intel·ligència artificial Introduction Into AI,elaborat per dos professors de Stanford, Sebastian Thrun i Peter Norvig, va tenir més de 160.000 inscripcions. Aquest curs va ser ofert a través d’una startup anomenada Know Labs, posteriorment transformada en la plataforma Udacity. El seu èxit va servir d’esperó perquè Daphne Koller i Andrew Ng creessin la plataforma Coursera, que va començar a oferir MOOC d’universitats prestigioses (com Stanford, Yale, Michigan o Princeton). Paral·lelament, el Massachussetts Institute of Technology (MIT), va crear la seva plataforma MITx, que després de la seva fusió amb Harvard va passar a denominar-EDX. L‘oferta de MOOC va començar ràpidament a estendre’s per Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica.

L’auge d’aquest fenomen va ser tan notable que el New York Times es va referir a l’any 2012 com “l’any del MOOC”. Però després d’aquest moment de glòria, aquesta iniciativa, aparentment d’èxit, no ha deixat de suscitar dubtes i rebre crítiques.

L’èxit dels primers MOOC, jutjat en termes del nombre d’inscripcions i del prestigi de les universitats implicades, va ser tal que no va faltar qui digués que estàvem davant d’una profunda revolució en l’educació superior. Les expressions grandiloqüents no van faltar durant l’any 2012 en els mitjans de comunicació, que van parlar de “la més important tecnologia educativa en dos-cents anys” (MIT Technology Review), “l’inici de la fi de l’educació superior tradicional” (Forbes) o d’una “educació d’elit per a les masses” (The Washington Post).

Diverses eren les promeses que tancava l’expansió dels MOOC. D’una banda, contribuirien a democratitzar l’educació superior: l’accés obert al coneixement acabaria amb les barreres econòmiques i geogràfiques existents. A més, contribuirien a reforçar l’equitat educativa i obririen noves oportunitats per a l’expansió de l’accés a l’educació superior als països amb menys desenvolupament.

D’altra banda, exercirien un paper central en la transformació dels models d’aprenentatge a les universitats, contribuint a traslladar el focus d’atenció de l’ensenyament a l’aprenentatge, un vell principi típic de les pedagogies actives i constructivistes. Els cursos no adoptarien la forma de lliçons, sinó de problemes i desafiaments cognitius, els continguts deixarien el seu lloc central a la pedagogia, els professors no serien l’única font de l’aprenentatge i la comunitat d’estudiants participaria activament en la construcció del coneixement.

A l’alçada de 2012, aquestes promeses semblaven a l’abast de la mà i es creia que els MOOC havien començat ja a transformar l’escenari tradicional de l’educació superior. No obstant això, la realitat no ha resultat ser tan concloent.

Entre els seus èxits, cal reconèixer que han demostrat ser instruments útils per dur a terme aprenentatges en camps acadèmics i professionals molt variats, desbordant el camp tecnològic i informàtic que els semblava reservat, per arribar a les humanitats, les llengües, l’economia, les ciències i altres sabers. A més, els models de MOOC s’han diversificat, tenint en compte diferents audiències i aplicant diverses metodologies d’aprenentatge. Els materials s’han enriquit, combinant mini vídeos, textos electrònics, enllaços web, presentacions o classes gravades, en funció dels objectius d’aprenentatge i de la disponibilitat de recursos. S’han aplicat diferents models de suport mutu entre els estudiants. Els sistemes d’avaluació, a començament inexistents, s’han sofisticat per permetre la certificació de les competències adquirides.

Però al costat d’aquests èxits, no cal obviar diverses limitacions que han estat objecte de crítica en els últims temps. La més cridanera és l’alt abandonament que es registra entre els que s’inscriuen en els MOOC, que posa de manifest un problema d’implicació dels estudiants. A més, el perfil dels inscrits no respon a persones amb mancances formatives, sinó més aviat al contrari: els que més s’inscriuen en aquests cursos són persones ben formades i amb nivells de qualificació superiors a la mitjana. En conseqüència, la promesa de democratització no sembla estar-se complint. I una altra important debilitat consisteix en la indefinició sobre les possibilitats reals que tindran per rendibilitzar la inversió realitzada, que a vegades és elevada.

En aquesta situació, es pot qualificar de fracàs l’experiència dels MOOC? Sincerament, no ho crec. Com deia a El País (9 octubre 2014) Alexandra MaratchiCEO d’Homuork, “pot ser que els MOOC no siguin el futur, però no s’entén el futur sense ells”. La formulació és molt precisa, ja que no cal concloure que el cicle dels MOOC s’hagi esgotat. De fet, l’oferta ha continuat creixent en els últims anys i la seva evolució dista d’haver-se detingut.

No cal esperar miracles dels MOOC, que encara no han arribat a assentar-se, però la seva expansió demostra, no obstant això, l’existència d’una pulsió de canvi en l’educació superior, que s’està veient afavorida per l’aparició de nous recursos tecnològics i metodològics. És molt probable que en els pròxims temps assistim al desenvolupament de models híbrids, que prestem més atenció a la interacció didàctica i al suport a l’estudiant, que es promoguin dissenys de cursos més personalitzats, en funció de l’heterogeneïtat de nivells de domini de la matèria objecte d’estudi, i que desenvolupem sistemes més sofisticats i rigorosos d’avaluació i certificació. Dit d’una altra manera, els MOOC, tal com avui els coneixem, possiblement canviïn molt, si bé el seu impacte no haurà estat menyspreable. Per aquest motiu, abans de certificar la seva defunció, que no s’ha produït, les universitats haurien d’explorar les possibilitats que ofereixen per renovar alguns aspectes de la seva actuació quotidiana.