Prou laments per les humanitats! Passem a l’acció!

Intel·lectuals i catedràtics s’esgargamellen. Les humanitats es perden. I tot i ser persones notables, tenen un gran accés a la paraula però molt poc a la realitat. Ens haurem d’arromangar.

Josep Maria Turuguet Salgado
 
 
 

iStock

Defineixen les humanitats com la “gran cultura”. S’entén perfectament, són els triomfs de la ment i del treball humà que volen per damunt de les modes i els segles. Un acudit dels anys 30 no fa gràcia avui. Un llibre de George Orwell, sí. Vull pensar que la gent anònima és capaç de volar també d’aquesta manera, però no ens encallem amb la mida de les cultures.

També m’obsessiona que els nens puguin viure en un món amb molta més solera que Apple, Microsoft i Amazon. Potser no pateixo tant per l’allunyament i la difuminació de les llengües llatina i grega. No sé què serà clàssic al segle 100 encara que les persones segueixin tenint dues mans i dos peus… i un cap… Vés a saber.

Però els catedràtics, els intel·lectuals i molta més gent, s’haurien d’arromangar. Els grans savis se’n recorden dels nens quan ja són jubilats i aleshores adapten la saviesa de la seva vida en UN llibre per a nens. Passa molt. Però potser pensen poc en el futur. Per cada experiència del món explicada als adults (divulgació en diuen) n’hi hauria d’haver deu per als nens. L’adult, o ja està canviant el món o ja no ho farà. Els nens són com cèl·lules pluripotents.

Volem que els nens llegeixin adaptacions a l’escola i llibres prescrits a l’institut. Els diem “Són clàssics!” (lloat sigui el Senyor). No crec que a Dant o a Cervantes els agradés veure’s mitificats d’aquesta manera. Els agradaria més parlar amb la gent. Però les coses elevades fan por i, reconeguem-ho, es cultiva aquesta por. Tu pots fer una adaptació de Moby-Dyck de 40 pàgines i dir meravelles d’en Melville, però l’original segueix tenint 800 pàgines i sense dibuixos. Jo crec que errem la punteria.

No es tracta solament de dibuixos o de pàgines, es tracta d’experiències del món. Potser seria el més noble que podria transmetre l’escola, i arrossegaria al darrere tots els coneixements i les informacions que portessin aparellades. Però, ai las! Els mestres hem estat formats en coneixements i dades, i ens les anem passant d’una generació a l’altre sense que això ens aporti experiències.

Quan el savi escriu un llibre de divulgació sap que no ho fa per una monografia o una revista especialitzada. Escriu la seva experiència personal amb la ciència que l’està ocupant o ha ocupat tota la seva vida. Per molt que el tema siguin els enzims, allò és un llibre d’humanitats, perquè les humanitats recullen tot allò que es podria explicar en un foc de camp, el que es pot explicar amb llenguatge humà. A part, l’estudiós utilitza llenguatges professionals a la seva feina. I m’atreveixo a dir que fins i tot un llibre abstrús de filologia clàssica, ple d’argot professional, és un llibre de ciència i no d’humanitats. Per tant, em sembla que errem en posar la frontera.

El problema, crec, és que expliquem als nens el món pensant en els adults que volem que siguin i ningú s’arromanga a explicar experiències del món que hem perpetrat… Perquè no les té. Perquè els adults, mestres inclosos, hem crescut preparant-nos només per a la professió, i no per a la humanitat. I potser els catedràtics no en són innocents.

Vejam. Dant escriu una obra mestra. Fa 7 segles, però encara s’edita. En un món comercial no serà per res, suposo. I què feia Dant? Al cap i a la fi, s’atorgava a si mateix l’univers que coneixia per anar fent justícia poètica amb la gent que havia conegut o de la qual tenia notícia. I què fem nosaltres, tots i cada un tot lo sant dia? (És cert, no tenim gaire cura del llenguatge i en això la senyora Enkvist tenia raó) En un foc de camp, Dant i el mecànic plorarien junts de gust. Dant, després, es passaria pel taller i el mecànic el llegiria a la nit.

Catedràtics, per què no feu rodanxes saboroses amb els vostres clàssics? No feu discursos, feu-nos plorar! Ajudeu que els mestres arribin a la professió plens d’experiències. I les que els faltin, que les trobin fàcilment en llibres que no mitifiquin Homer però que expliquin la pena d’Aquil·les pensant-se que la glòria el satisfaria per descobrir a l’infern que s’hauria estimat més una vida llarga. Ben llegit, Homer és molt contemporani. I fa plorar. Però jo no ho sé tot! Jo no ho puc llegir tot! Necessito col·legues que m’expliquin per què Racine feia plorar, per què Dickens també feia riure. Això és el que demana temps. La majoria de les professions s’aprenen en pocs anys quan ja tens un esperit ben plorat.

Josep Maria Turuguet Salgado
About Josep Maria Turuguet Salgado

Mestre de primària jubilat del CEIP Salvador Espriu de Badalona i membre de la Societat Catalana de Pedagogia (IEC). Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*