Quan tens 17 anys

Recordem els nostres disset anys? El món s'obre com una síndria davant nostre, però encara no sabem si mossegar-lo o anar-lo llepant dolçament.

Jaume Cela Ollé
 
 

Cuando tienes 17 años

Cuando tienes 17 años

Recordem els nostres disset anys? El món s’obre com una síndria davant nostre, però encara no sabem si mossegar-lo o anar-lo llepant dolçament.

André Téchiné –després de veure aquesta pel·lícula recupereu Els joncs salvatges– filma aquesta edat on res sembla ser com ens pensem a Cuando tienes 17 años.

Per un costat tenim en Damien –interpretat per Kacey Mottet Klein–, fill d’una metgessa i d’un militar que està a l’estranger en una zona de conflicte bèl·lic. A l’altre costat ens trobem amb en Tom –interpretat per Corentin Fila–, que viu en una granja allunyada del poble amb els seus pares adoptius.

Els dos nois van al mateix institut i sense que en sapiguem els motius es barallen com gat i gos. La mare d’en Tom ha de ser internada en un hospital i això dificultarà que en Tom pugui anar a l’escola –dues hores de viatge diàries. Tot i saber que els dos nois tenen problemes entre ells, la mare d’en Damien, que és la metgessa de la mare d’en Tom, ofereix casa seva perquè en Tom s’hi instal·li i estigui més a prop de l’institut i de l’hospital. Només amb una condició: les baralles s’han d’acabar.

Però els nois continuen amb les seves diferències que en el fons amaguen el descobriment dels veritables sentiments que els uneixen. Aquella violència inicial sublima altres sentiments més difícils d’expressar i d’assumir.

Téchiné fa un retrat ajustat dels dos joves en un moment crucial de la vida. Un bell retrat com bell és el paisatge dels Pirineus on té lloc l’acció, un paisatge que representa molt per a en Tom, que el sap mirar com només ho saben fer aquells que s’estimen l’entorn on viuen. Hi ha escenes que evidencien clarament aquesta afirmació.

A poc a poc els dos joves aniran sent capaços de descobrir el llenguatge de l’amor i encarar la nova realitat que es va dibuixant davant seu.

Sovint, en aquestes pel·lícules de caràcter iniciàtic, obres que presenten les dificultats de fer-se adults, ens trobem que aquest col·lectiu, els sèniors, és més immadur que els personatges joves. Aquí no. Aquí estem davant de dues famílies que saben situar-se al lloc on els fills les necessiten i sabem prou bé que aquesta és una tasca ben difícil.

És una obra rodona? Potser no, potser hi ha algunes situacions agafades pels pèls, però és una obra necessària, una pel·lícula que seguim amb tendresa, potser amb unes gotes de nostàlgia per tot el que hem perdut però que ens ajuda a recordar que tenir disset anys és pensar en el temps on els descobriments sobre els fets importants de la vida piquen a la porta amb insistència i no tenim més remei que obrir i convidar-los a seure al sofà de casa.