Qui va salvar la xarxa?

Algun dia, farem la vista enrere i ens preguntarem: qui va salvar la xarxa? I recordarem que va caldre una combinació d’educadors brillants, hackers i innovadors, activistes globals i legisladors impetuosos per a protegir una de les creacions humanes més importants i prometedores de tots els temps.

Solana Larsen
 
 
 

Pintors suspesos dels cables del pont de Brooklyn, Octubre 1914. Eugene de Salignac – NYC Muncipal Archives. Domini públic

Pintors suspesos dels cables del pont de Brooklyn, Octubre 1914. Eugene de Salignac – NYC Muncipal Archives. Domini públic

Ens estem ofegant en visions distòpiques d’Internet plenes d’atacs a la privacitat, la lliure expressió i la seguretat personal que eren impensables fa només una dècada. Algun dia, farem la vista enrere i ens preguntarem: qui va salvar la xarxa? I recordarem que va caldre una combinació d’educadors brillants, hackers i innovadors, activistes globals i legisladors impetuosos per a protegir una de les creacions humanes més importants i prometedores de tots els temps. Aquest és un article publicat al blog CCCBLab amb motiu de la presentació els dies 4 i 5 de juliol de les noves unitats de la maleta Univers Internet

De sobte, la xarxa havia arribat. Per aquells que recorden una època sense Internet, ara fa uns vint-i-cinc anys, connectar-se per primera vegada va ser com rebre un passaport a un nou món.

El nombre de pàgines era encara tan petit que es podien organitzar en índex temàtics. Tenies la sensació d’estar contribuint a la grandesa cada cop que creaves una pàgina o publicaves un comentari. No només estàvem explorant un nou món, l’estàvem construint junts. Avui dia, la gent està creant, pujant i compartint informació a la xarxa com mai abans, però Internet és tan vast que les nostres contribucions semblen una gota a l’oceà. Les nostres aportacions són valuoses per un instant, abans de ser inundat per altres imatges, sons i impressions.

Qualsevol que arribi per primer cop a la xarxa avui dia és confrontat per la seva enormitat. Com pot una cosa tan gran haver estat tan petita? Donem la xarxa per feta. No apreciem la sort que tenim amb una plataforma que es va dissenyar per ser tan lliure i oberta que qualsevol podria construir una pàgina web o enviar un correu electrònic, que qualsevol podria descriure una injustícia i tenir unes possibilitats reals de ser escoltat arreu del món. No acabem d’entendre com funciona, d’on va sortir o perquè necessitem protegir-la. Alguns de nosaltres ni tan sols sabem que Internet no és només Facebook.

Com els oceans, la xarxa està contaminada. Hem permès que tot tipus de grans indústries i claveguerams contaminin les seves aigües. I igual que els moviments mediambientals al món, ara necessitem esbrinar d’on ve el dany, necessitem educar a la gent sobre el que està en risc, i treballar en el desenvolupament de marcs reguladors que protegeixin els delicats ecosistemes de la xarxa.

Actualment, al món hi ha mil milions de pàgines web. Tot i així, al voltant del 75% estan inactives, i el 25% restant rarament rep visites d’humans. Ni tan sols sabem si van ser dissenyades pels humans. Els robots ordinador han estat entrenats per a explotar cada possible apertura de beneficis financers mitjançant anuncis, pàgines web amb spam i ciberocupació. Les empreses de publicitat ens rastregen i observen mentre naveguem, alentint els nostres moviments. Els cercadors que fem servir estancontrolats per algoritmes que afavoreixen el contingut dels llocs més populars (o dels que més paguen), d’una forma que perpetua el seu èxit. No fem clic a altres enllaços, ni explorem o busquem altres perspectives.

Com a consumidors, passem la majoria del nostre temps fent servir aplicacions gratuïtes i xarxes socials que ens motiven a quedar-nos entre jardins tancats, on poden registrar el nostre comportament i mantenir-nos entretinguts amb vídeos, xafardeig polític, tafaneries i tot tipus de contingut llaminer.

Tothom hauria de tenir accés a Internet, ja que amb les condicions adequades, la xarxa estimula el progrés econòmic i el coneixement. És on floreixen nous negocis, on la transparència i l’eficiència dels governs creix. És la plataforma més important per la cultura global i la informació, on les històries oficials coexisteixen amb les narratives personals de la gent, i on una educació universitària gratuïta està disponible per a qualsevol que tingui el temps i l’interès necessaris. És on la gent s’empodera per prendre millors decisions sobre la seva salut i on busca consell entre col·legues per prosperar en tots els àmbits laborals. Ha fet el món més petit, ha canviat l’equilibri de poder entre els ciutadans i els governs i ha permés la comunicació diària entre fronteres.

Però, segons com s’expandeixi Internet, ens podria portar en una direcció més distòpica. Les companyies de telèfon voldrien vendre l’accés a diferents parts d’Internet, retardant o accelerant l’accés a determinats continguts per tal d’extreure beneficis comercials. Els governs que temen les influències externes volen crear les seves pròpies versions d’Internet o, almenys, encendre’l i apagar-lo a voluntat. La censura va en augment i la vigilància en el nom de la seguretat nacional no té límits. Els hackers que apunten als bancs, als serveis comercials i a les bases de dades dels governs exposen sistemàticament informació personal i números de targetes de crèdit.

El revelador dels Estats Units, Edward Snowden, va fer el món un enorme favor l’any 2013 en provar que la vigilància massiva de les nostres comunicacions i ubicacions és una realitat. Malgrat això, molt poc ha canviat des de llavors. Ens han fet creure que la tecnologia és neutral, que no tenim res a amagar, que se’ns donen coses gratis, sense cap compromís. Finalment, la privacitat s’està tornant una preocupació global arreu del món, tot i que molta gent pensa que ja és massa tard.

Els riscs són inacabables quan considerem que Internet s’immisceix en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida. Portem els mòbils a sobre allà on anem i les nostres cases estan plenes de “coses” connectades a Internet, com ara els altaveus o els sistemes elèctrics. Les nostres ciutats també s’estan tornant més “intel·ligents”, amb càmeres de vigilància que detecten moviments, cotxes que es condueixen sols pels obstacles, i una policia que tracta d’evitar el crim abans que passi. Fins i tot l’aire que respirem està afectat per la petjada de carboni dels serveis d’Internet globals.

Tothom hi està implicat. Fins i tot els quatre mil milions de persones que encara no tenen accés a Internet, aviat tindran les seves petjades digitals gravades i emmagatzemades a una base de dades en línia que serà propietat del govern i estarà dirigida per les grans empreses. Les dades biomètriques de més del 90% dels adults a lÍndia es van recollir a bases de dades nacionalsabans fins i tot que hi hagués una normativa sobre com es podia fer servir aquesta informació, si la gent havia de donar el seu consentiment, o com regular-ne l’ús indegut.

La lentitud de la regulació dels drets comparada amb la velocitat del canvi tecnològic es pot aplicar a gairebé qualsevol cosa. Ni el mateix Internet té un document fundador o una constitució. L’inventor de la xarxa, Sir Tim Berners-Lee, considera que hauríem de tenir una Carta Magna de la xarxa que es posés en pràctica a escala global. Hi ha tanta gent que ha fet propostes similars en els darrers anys que els investigadors del Berkman Center for Internet & Society als Estats Units van completar fa poc un estudi en el qual comparaven 30 intents d’escriure “constitucions digitals”.

Els tres drets que més apareixen a tots els texts són:

  1. El dret a lliure expresió
  2. Els drets de privacitat
  3. Els drets d’accés a Internet.

L’existència d’una Carta Magna o d’uns estatuts populars per Internet, així com la declaració d’Internet com a dret humà, ajudaria a construir un discurs global, però s’ha d’aconseguir molt més. Els països segueixen l’exemple d’altres països, per sort o per desgràcia. Necessitem que els països democràtics que creguin en la lliure expressió prediquin amb l’exemple i deixin d’actuar amb hipocresia en relació amb la vigilància massiva i la dirigida a individus que no estan acusats de cap crim. Els drets a la privacitat haurien de ser vàlids per tothom, a tot el món.

A totes les societats, necessitem legisladors que defensin la neutralitat de la xarxa, que és el principi pel qual tot el contingut d’Internet s’hauria d’ensenyar en condicions d’igualtat respecte a la resta. A un estudi que examina les regulacions relatives a la neutralitat de la xarxa a diferents països, Chris Marsden, de la Universitat de Sussex, defensa la importància de dirigir les empreses d’Internet mòbil en la direcció adequada. Al juny, un tribunal federal dels Estats Units va dictar que Internet havia de tractar-se com a bé comú, com ara l’aigua i l’electricitat, i per tant hauria de ser accessible per a qualsevol ciutadà del país.

Necessitem que les organitzacions internacionals de drets del consumidor lluitin perquè els estàndards de seguretat de dades s’implementin i els drets dels individus es protegeixin. També necessitem que els algoritmes que afecten les nostres vides —a la banca, a les notícies en línia o fins i tot a Facebook— s’expliquin de manera transparent. No hi ha cap aspecte de l’expansió digital on puguem baixar la guàrdia com a ciutadans i consumidors.

Una explosió en el nombre de propietaris de telèfons mòbils representa la promesa de connectar a molta de la gent més pobre del món (el 80% d’Àfrica encara no té accés a Internet), però molts governs han introduït mesures per a obligar al registre de la targeta SIM, cosa que complica les comunicacions privades. Mentrestant, costa d’imaginar que la propera gran innovació de software o plataforma web serà creada des d’un telèfon. Sigui a on sigui, la gent necessita tenir accés a ordinadors i fer part de l’alfabetització digital. Per sort, moviments internacionals de la societat civil comencen gradualment a lluitar pels drets digitals en paral·lel als de les dones, els estudiants, els de la premsa, la pau o qualsevol altra causa.

La xarxa és un gran element democratitzador, però mentre hi hagi divisions digitals també pot reforçar prejudicis socials i injustícies. Les polítiques TIC creades arreu del món per fomentar un accés més ràpid i assequible a Internet, com ara abaixar els impostos a la tecnologia o estimular la competició entre companyies de telecomunicacions, han d’estar formulades de manera que respectin els drets humans (vegeu la Declaració Africana de Drets d’Internet), i donar suport especialment a les dones i als habitants de zones rurals per a aconseguir Internet. També necessiten ser compartides obertament i revisades en públic.

Tot això és per a dir que encara hi ha esperança per la xarxa. Hem de vèncer el mal comportament que amenaça amb fer-nos mal, i defensar les parts de la xarxa que ens importen més. Durant massa temps, la xarxa ha estat una eina que fèiem servir i no una cosa de la qual apreníem a l’escola. Tothom ha d’entendre que tenim el deure cívic de protegir-la i fer-la un lloc millor.

Hem de participar en les expressions en línia del llenguatge local, les notícies, la literatura, la música i la cultura i continuar lluitant per un Internet més ràpid, més assequible per la gent que encara no hi té accés. La xarxa és la televisió, el diari, la biblioteca i l’arxiu global del passat i el futur. Tots en som responsables. Tal i com primer la vam crear, ara els humans també la podem arreglar.

Solana Larsen
Sobre Solana Larsen

Editora i activista pels drets digitals, la seva carrera es centra en l’ús de la web, sobretot en els mitjans emprats per la ciutadania, per al diàleg global. Actualment escriu per al Newsletter del projecte Web We Want de la World Wide Web Foundation’s, sobre drets digitals, explicant assumptes complexos com els algoritmes o el ciberespai. Solana també forma de l’equip de FASTAfrica, una campanya de Web We Want que aglutina grups pels drets digitals de 20 països africans que demanden un Internet més ràpid que es puguin permetre tots els africans. Contacte: Twitter | Més articles