Qui vol ser directora? Les dones són majoria a les aules, però no als despatxos

Només un 45% dels llocs de direcció a les escoles i instituts estan ocupats per dones, quan elles representen més del 60% de docents en aquestes etapes.

Saray Marqués
 
 

Imatge d'arxiu /EDU BAYER.

Imatge d’arxiu /EDU BAYER.

“L’escola no és un ens abstracte. Com al conjunt de la societat, encara li queda molt camí per recórrer perquè la igualtat de drets d’homes i dones sigui veritat. Un amic em deia que no podia ser el mateix pensar amb els peus sobre vuit centímetres de taló d’agulla que descansant sobre un 44 ample especial…”, fa broma la directora Lola Urbano, directora de l’escola Tomás de Ybarra de Tomares, de Sevilla.

Potser sense adonar-se’n, l’últim informe de l’OCDE, Education at a glance 2016, posa el focus en dones que, com ella, han arribat a ser líders dels seus centres escolars. Per què elles sí? Per què tantes altres no? Són necessàries polítiques a l’estil de les que s’han posat en marxa en alguns països de la UE, com Holanda i Irlanda, per formar dones per exercir càrrecs de responsabilitat?

De fet, l’únic que aquesta anàlisi, de 510 pàgines, qualifica de “sorprenent”, és el fet que el lideratge escolar no sigui un reflex de la proporció entre homes i dones: “Mentre que el percentatge de mestres és relativament petit en molts països, estan sobrerepresentats entre els directors. Això suggereix que els mestres tendeixen a ser promocionats a aquests càrrecs més sovint que les mestres”.

A Espanya les dones representen una àmplia majoria entre els docents de Primària i Secundària, però només ocupen el 45% dels llocs de direcció. Com a la resta de països que que van participar a l’informe TALIS 2014 (del qual beu aquest anàlisi recent de l’OCDE) les dones estan més a les aules i menys als despatxos, i la seva presència a classe és més gran com més inicial és l’etapa: suposen un 93% de la plantilla a Infantil, un 76% a Primària, un 59% al primer cicle de Secundària i un 54% al segon. Tan sols Rússia, Bulgària, Letònia i el Brasil constitueixen una excepció, amb més d’un 70% de directores d’institut.

Encara que des de l’OCDE es percep una lenta tendència cap a un increment del lideratge femení –d’un 47% de dones en llocs de direcció el 2008, de mitjana, es va passar a un 50% el 2013–, què s’interposa en el camí d’una mestra o professora que l’ha de dur als càrrecs de direcció?

Motius per al no

Reprenent el discurs d’Urbano, Capitolina Díaz, professora de Sociologia de la Universitat de València, considera que l’escassetat de dones a la part alta de la piràmide no és una exclusiva del món educatiu: “Hi ha poques directores d’instituts de la mateixa manera que hi ha poques directores de diaris, i un dels factors que influeixen és l’educació, el procés de socialització infantil: als nens se’ls educa per ser ambiciosos –The sky is the limit–, mentre que les nenes es construeixen sense grans aspiracions i no troben referents de dones que ocupen llocs d’alt nivell”.

Això, juntament amb la falta de coresponsabilitat masculina en les tasques de cures, que tot just deixen temps a les dones per a una altra ocupació més -“i un càrrec de responsabilitat ho és”, diu-, s’amaga, segons l’experta, darrere del trist 45% de directores. A això s’afegeixen, finalment, els micromasclismes: les reunions a hores impossibles, els prejudicis per qüestions que passen inadvertides en els homes (la manera d’arreglar-se, el grau de simpatia o agressivitat…).

En aquest sentit, el coordinador del primer curs de directors de la LOMCE (amb 150 seleccionats, 77 dones i 73 homes), el professor de la Universitat de Deusto Manuel Álvarez, relata la seva experiència quan va deixar la direcció de la seva escola, i per al relleu “no hi havia o jo no valorava cap candidat masculí i sí quatre o cinc dones amb clares capacitats de lideratge”. En proposar-los el lloc a elles, aquestes van ser algunes de les respostes: “Tinc tres fills, dos d’ells adolescents”, “no m’interessa aquest tipus de poder” (dit per una persona amb gran influència en el claustre de tipus horitzontal, segons Álvarez) o “massa temps de dedicació”.

Li hauria donat aquestes mateixes respostes un home? Segons l’estudi Dones en càrrecs de representació del sistema educatiu, elaborat el 2012 pel Centre Nacional d’Investigació i Innovació Educativa (CNIIE), que depèn del Ministeri d’Educació, i l’Institut de la Dona, ni els directors ni les directores veuen el gènere com una cosa determinant en l’exercici del seu lloc. És la variable més irrellevant –la cita el 14,3% de les dones i el 6,7% dels homes–, molt per darrere d’altres com l’estabilitat del professorat, les relacions entre docents o les dimensions del centre.

I, no obstant això, la seva resposta es contradiu amb altres dades que llança l’estudi, desenvolupat en centres d’Infantil i Primària de la Comunitat de Madrid durant el maig de 2010. Com assenyalen dues de les seves autores, Teresa Rabazas i Inmaculada Egido, de la Universitat Complutense de Madrid. Les dones no només són més nombroses als centres de Primària que en els de Secundària, sinó que també tenen més representació en aquells de menor grandària. La seva forma d’arribar al lloc sol ser circumstancial, quan queda el lloc vacant per jubilació, per trasllat… I no obeeix tant a un projecte personal. La seva major inseguretat respecte als seus companys homes es percep en que, tot i tenir més nivell de formació –el 5,5% de les enquestades comptava llavors amb un màster, mentre que cap home posseïa aquesta titulació– no ho consideren així, o en què no “es veuen” en l’exercici de la direcció, pel que necessitaven més estímul i suport dels seus companys que els líders masculins. De la mateixa manera, la seva experiència docent era més gran quan accedien al càrrec que la dels seus homòlegs masculins.

Darrere d’aquesta última circumstància pot amagar-s’hi, també, la “barrera externa de la conciliació”, com apunten les autores, ja que la major part de les directores mares s’ho van plantejar quan els seus fills van ser ja grans. En la mateixa línia destaquen un percentatge més elevat de dones solteres, divorciades o vídues –més del 25%–, o el fet que un 67% reconegués necessitar ajuda externa en les tasques domèstiques, davant del 38,6% dels homes.

Adéu a les aules

Responsabilitats familiars a banda, un altre dels punts en contra, que ho és per a les dones i no tant per als homes, és el fet de distanciar-se de la funció docent, que argumenten gairebé la meitat de les consultades a l’estudi, per un 35,6% dels seus companys. Per a elles, la docència es relaciona amb la seva vocació, però no pensen el mateix de la direcció.

Sigui com sigui, en un dels ítems en què més diferències s’aprecien entre uns i altres és en la seva llista de disgustos associats al càrrec, en la qual els homes van puntuar molt més els enfrontaments amb els docents i pares, i les dones, la pèrdua d’independència professional.

Potser d’això se’n pot deduir un concepte diferent del que implica el càrrec en l’imaginari masculí i femení. Novament, encara que la major part de les directores van respondre que “no hi ha cap diferència en l’estil de direcció en funció del gènere”, això va contrastar amb altres evidències, també posades de manifest per TALIS, com el fet que elles van mostrar una tendència a un lideratge més col·legiat i menys unipersonal que ells, i més orientat a la gestió pedagògica i no a l’administrativa. Només un 6,7% de les dones es van enquadrar a si mateixes en aquest perfil, per un 20% dels homes. A més, en el cas de les primeres, va ser la manca de preparació per organitzar i gestionar econòmicament el centre una de les més repetides entre les dificultats del lloc (31,9% de les respostes, enfront del 13,3% en el cas de els homes).

Més enllà de la direcció

Per Montserrat Grañeras, coordinadora de l’estudi, inclòs en la col·lecció Dones en l’educació, el de les directores no és un cas únic. Tant en l’anàlisi que es va realitzar al començament de la dècada com en el posterior, publicat el 2012 (quan la sèrie es va veure interrompuda), es va descobrir que les dones figuraven en menor mesura del que els correspondria en els càrrecs de representació. Amb lleugeres millores en els 10 anys que van separar tots dos estudis, la veritat és que “vam poder comprovar que eren menys no només en els despatxos de direcció, també a la inspecció, als consells escolars, entre els representants de pares i mares, als sindicats… En qualsevol lloc amb una dimensió pública, més figuratiu, sempre ens trobem amb el mateix: una sobrerepresentació d’homes en un món de dones”.

Per a Manuel Álvarez, no estan prou ponderats els punts positius d’un lideratge femení en educació: “Les dones són més participatives. Es preocupen més per les persones, són més empàtiques, capaces de implicar-se en situacions d’alta densitat emocional. Es mouen millor en el conflicte, es preocupen més pel clima de convivència i per la imatge i també saben vendre millor la marca. Parafrasejant Deborah Tannen a El futur del lideratge: La dona exerceix amb més èxit el lideratge que demana la societat d’avui i del futur perquè les competències que aquest exigeix són les que sempre ha desenvolupat, com intervenir, preveure, arribar a compromisos, reconèixer les necessitats de l’altre, posar-se al seu lloc… Els homes parlen constantment de mantenir-se ferms, guardar distàncies, resistir. En democràcia la rigidesa no és una virtut (…) Les dones estan acostumades a participar simultàniament en diverses activitats i a ser el centre mòbil enmig del caos repetitiu”.

Pots llegir més testimonis de mestres a El Diario de la Educación