Quin paper han de jugar les institucions educatives en la societat que volem?

Avui la investigació i el desenvolupament, que mouen el món cap a llocs que semblen vedats per a una grandíssima part de la població, no són a la Universitat, sinó en llocs com Silicon Valey.

Juana M. Sancho
 
 

Connecto el contingut d’aquest article amb la pregunta plantejada en un panell sobre Societat del coneixement, diàlegs i desafiaments per a l’equitat, a les Trobades BCN 2016. Decidir sobre el paper de les institucions educatives davant l’aparició de nous agents, recursos, contextos i oportunitats d’accés a la informació per part de les persones, comporta una sèrie de qüestions interconnectades amb la línia de pensament explicitada en el meu article anterior.

I ho estan perquè segons el nostre posicionament davant les dimensions del fenomen, ens inclinarem per una resposta o una altra. En el meu cas, començo problematitzant el caràcter prescriptiu de la pregunta del titular de l’article. Porto anys dedicada a l’educació, una activitat altament prescriptiva, però em costa utilitzar el verb “haver de”, sobretot de forma general i fora d’un context. En primer lloc, perquè com vaig aprendre de George Edward Moore, sovint caiem en la “fal·làcia naturalista” que, en síntesi, consisteix a equiparar fal·laçment el que considerem que “és bo” amb “allò desitjat”, amb “el que satisfà un desig” o “el que existeix necessàriament”. El que també ens porta a l'”il·lusionisme legislatiu i/o acadèmic”.

Massa sovint, a les anàlisis més o menys profunds i complexos els segueixen prescripcions tecnicistes i simplistes que no només no les milloren, sinó que fins i tot poden contribuir a empitjorar les coses. En segon lloc, perquè les decisions sobre el que “ha de ser” solen estar massa allunyades del que és i les prenen persones que no només no les portaran a la pràctica, sinó que ni tan sols posaran els mitjans necessaris perquè altres les portin. Dit això, juntament amb altres estudiosos i educadors, considero que, així com la impremta va suposar una transformació fonamental en la forma de representar, emmagatzemar, divulgar i accedir al coneixement, i va tenir un paper crucial en la manera d’organitzar l’educació formal i en les maneres d’aprendre, les tecnologies digitals de la informació i la comunicació van començar fa temps una gran revolució en totes aquestes dimensions, ara per ara, amb conseqüències inexplorades.

La realitat és que, a hores d’ara, les institucions educatives, inclosa la universitat, en general, semblen estar ancorades en el passat i tenir dificultats per crear el present i el futur, i fins i tot per entendre’l. Les multinacionals de la informació tenen posats els seus ulls en l’educació i desenvolupen i intervenen en projectes tant en el sector privat com en el públic, per garantir la pervivència del tipus de societat que estan contribuïnt a crear, a més de multiplicar els seus guanys.

Avui la investigació i el desenvolupament que mouen el món, cap a llocs que semblen vedats per a una grandíssima part de la població –la bretxa entre la riquesa i la pobresa no sembla disminuir sinó augmentar–, no són a la Universitat, sinó en llocs com Silicon Valey. Un lloc des del qual es llança el missatge que: “La majoria d’universitats del món desapareixeran”, al que alguns afegeixen, des de fa temps, que les escoles també (cal pensar en l’eloqüent títol del llibre de Perelman de 1992, School’s out: hyperlearning, the new technology, and the end of education ).

I s’emet perquè les empreses han començat a dir que el que es valora no són els títols que un té, sinó el que un sap fer. Per aquest motiu, per poder respondre a la pregunta del principi, el que jo els preguntaria a les institucions educatives seria ¿què és el que sabeu fer? Sabeu preservar el passat? Sabeu comprendre el present? Quin és el vostre paper en la configuració del present? Com contribuïu a la invenció del futur? Segurament, després de contestar-nos aquestes preguntes arribaríem a la conclusió que el seu paper ha de ser totalment diferent. Però la decisió de quin “hauria de” ser, depèn de la visió del món cap a on vulguem anar.

Juana M. Sancho
Sobre Juana M. Sancho

Juana María Sancho és docent i investigadora al Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Més articles