Entrevista | Karoline Fernández

“El racisme és inherent a la societat i, per tant, també n’hi ha a les aules”

Karoline Fernández de la Hoz, directora de l'Observatori Espanyol contra el Racisme i la Xenofòbia, assegura que observar més atentament el que passa als centres pot ajudar a detectar problemes de racisme

Daniel Sánchez Caballero
 
 

Karoline Fernández

Metgessa de formació, la vida i les seves pròpies decisions han portat Karoline Fernández de la Hoz a la direcció de l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia (Oberaxee). Fins que va aterrar a l’observatori, Fernández havia desenvolupat la seva carrera professional en l’àmbit de la Salut Pública. “Aparentment no hi té gaire a veure, però des de Salut Pública l’objectiu de la feina és la població general i els grups vulnerables”, explica. D’aquí va saltar al Oberaxe: “Filosòficament, aquest lloc era apropiat i m’interessava molt”. Entre les atribucions d’aquest organisme hi ha vigilar el món educatiu, que és un reflex, diu, del racisme “inherent a la societat”.

Hi ha racisme a les aules?

Hi ha racisme a tot arreu. El racisme, la xenofòbia, d’alguna manera són inherents a la societat, i per tant, també n’hi ha a les aules. Si pensem en com desenvolupem el nostre coneixement, aprenem a través de l’abstracció, la generalització i la classificació d’objectes en categories. Classifiquem el món i les persones, i depèn de com s’apliqui això, si s’utilitzen indicadors com l’aparença, la nacionalitat o la religió, es poden arribar a crear estereotips i prejudicis i aplicar idees generals a persones individuals en comptes de les particulars d’aquest subjecte. Els nens en concret aprenen primer a conèixer un grup de persones proper que el cuida, l’endogrup, i un altre llunyà de gent de la qual desconfia. És una altra forma de classificació. Això vol dir que al final hem d’aprendre a conviure, a acceptar els altres. I podem aprendre d’una manera tolerant o intolerant.

Tenim dades sobre aquesta problemàtica?

Un estudi del Ministeri de Sanitat revela que a l’escola un de cada quatre alumnes diu haver patit alguna forma de discriminació. Els col·lectius més discriminats són el magribí i el subsaharià. A nivell general, Eurostat, al seu Eurobaròmetre de 2012, explicava que la causa de major discriminació és l’origen racial o ètnic, tant a Espanya com a Europa. Però la discriminació pot ser subtil, no aparent, o arribar a situacions d’assetjament i violència, que són les que sí que podem detectar. Fins i tot les coses subtils fan mal a la persona, perquè se sent humiliada, maltractada, perquè ho pateix pel fet de pertànyer a un grup, i si algú és marroquí no deixarà de ser-ho. Estan exposats a que els passi alguna cosa en qualsevol moment per aquest motiu. Això genera una ansietat i un patiment que és més gran que si et peguen en una baralla normal per una causa menor.

Però els nens són un full en blanc, no? Es difícil pensar que tenen prejudicis.

El full en blanc es comença a escriure molt aviat. Els nens, de nadons, ja diferencien qui és la gent propera a ells i qui no. Alguns experts diuen que la violència de gènere comença a prevenir-se en grups de tres anys ja. Hi ha coses que comencen a passar des que són petits. Tot el que sigui treballar la diversitat, la inclusió, la diversitat dels altres, cal ensenyar-ho als nens des de molt petits, des de preescolar.

Estan preparats els professors per gestionar el fenomen del racisme?

Depèn. Vam fer una petita enquesta als primers participants dels seminaris que organitzem on els preguntàvem si creien que es produeixen incidents racistes als seus centres educatius: el 89% creia que sí. Els vam preguntar també si creien que aquests passen desapercebuts, i el 96% va dir que sí. No obstant això, només el 3% pensa que el professorat té prou eines per lluitar contra aquest fenomen. Les comunitats autònomes estan fent un esforç amb protocols i plans de convivència, però cal seguir treballant. Davant un incident d’assetjament a un nen no és fàcil saber què has de fer. El que ens pot semblar que s’ha de fer –ajuntar agressor i agredit i preguntar-los què ha passat– és sovint el contrari del que cal fer. Cal anar amb compte. Cal formació i eines. D’altra banda, hem canviat de població a Espanya. Teníem una població molt homogènia i ara hi ha més de cinc milions d’estrangers i 632.000 són menors de 16 anys. En el curs passat hi havia 8,1 milions d’alumnes, dels quals 715.846 no eren espanyols. La majoria es concentra a les escoles públiques, i en algunes zones hi ha una gran densitat d’estrangers que requereix treball per integrar i conviure. La diversitat és un avantatge, aporta riquesa i com a tal cal entomar-la, no com un obstacle. Allà on es planteja la diversitat com un avantatge, els alumnes generen més capacitats.

Els centres saturats d’immigrants generen més racisme? O és al revés?

Depèn de la feina que es faci. Als centres que tenen una proporció d’alumnes estrangers elevada, el professorat o la direcció se sensibilitza i ha de prendre mesures perquè els alumnes locals no hi volen anar. En molts llocs s’han posat a treballar i aconsegueixen resultats fantàstics. Un exemple és l’IES Francisco Montoya, de Las Norias (Almeria). Té un 70% d’estrangers i ha apostat per estratègies per millorar la convivència i per adquirir valors i educar en la multiculturalitat. Els està anant molt bé. Utilitzen alumnes mediadors que s’ocupen de resoldre els conflictes en primer lloc. Estan entrenats i disponibles en horari escolar i fan resolució pacífica de conflictes.

En molts patis d’escoles, les nenes en general ocupen un espai reduït, les musulmanes estan en una cantonada juntes, els nens amb discapacitat en un altre junts i l’espai central són els nens blancs nacionals jugant a futbol. A qui no s’hi fixi potser li sembla normal, però no ho és, vol dir que els nens no estan integrats. Cal treballar aquestes coses. Al projecte IN-CLUDED, per exemple, una de les coses que es fa són les comunitats d’aprenentatge, que impliquen totes les persones que tenen a veure amb la comunitat educativa de manera directa o indirecta en l’aprenentatge dels nens. Incloure professors, pares, veïns, membres d’ONG, etc. Aquest tipus d’activitats ajuda a millorar la inclusió no només al centre educatiu sinó a tota la comunitat.

Ha esmentat abans que hi ha indicadors que avancen que es produiran conflictes o incidents. Quins són?

Són coses que passen, les veiem i no els prestem prou atenció –aquest és un dels problemes massa vegades–, perquè “són coses de xavals”. Per exemple, conductes discriminatòries amb alumnes: un noi a qui els seus companys ignoren; alumnes als quals els seus professors no els fan cas; que el que diguin o facin nens de certes minories s’ignori; nens que són rebutjats d’algunes activitats; que quan hi ha algun incident sempre es pensi en què ha estat aquella persona. També passen coses curioses, com que hi ha professors que animen els nens a seguir amb els estudis, però a segons quins grups –gitanos, per exemple–, com segurament no estudiaran, no els estimuli¡en. Si un nen és víctima d’alguna cosa, pot haver-hi indicadors d’això, com l’absentisme o que arribi sistemàticament tard perquè no vol entrar a l’escola al mateix moment que els altres. Hi ha coses a les quals crec que es presta poca atenció, però si a un nen li estan passant coses d’aquestes, el mal que pateix és important. Crec que tots les hem vist, però potser no els hem donat la importància que tenen.

Ens preocupem més per alguna cosa que ha passat sempre i no ens semblava tan greu? O és que abans ens preocupàvem massa poc per situacions que haurien de haver-nos fet sonar alguna alarma?

Ens preocupem més, però crec que està bé. També la nostra societat és molt més heterogènia que abans. Per integrar aquesta diversitat ens cal treballar, ser curosos i parar atenció. El rebuig al diferent existeix, és fàcil manifestar-lo. Si hi ha molts diferents és més fàcil que passi amb més freqüència. Ocorren les dues coses: hi prestem més atenció, però també hi ha més diversitat.

Què cal fer quan es detecta un incident amb tints racistes o xenòfobs?

A grans trets, cal actuar amb la víctima, amb els agressors i amb l’alumnat en general. I cal fer-ho de forma immediata. Cal mantenir la calma amb tothom. Una cosa que és important és no ignorar l’incident: el que ha passat, ha passat. Els nens potser no ho poden resoldre sols i la víctima se sentirà desprotegida si es diu que és cosa de nens. Als centres on hi ha protocols, cal activar-los. Amb la víctima cal parlar-hi, però fer-ho sense que sigui evident i sense fer-li preguntes que la culpabilitzin. Cal explicar què es farà, tant a la víctima com a la família. Hi ha centres que tenen establerta la figura del camarada protector, un altre alumne que l’acompanya. Això és important. Amb la resta de l’alumnat, d’una banda, és important fer-li saber què farà el centre educatiu. Que el centre manifesti públicament que no accepta els incidents violents o d’assetjament. Hi ha alguna escola que quan ha passat algun incident ha escrit una carta a tots els pares en aquest sentit. És important que les víctimes sàpiguen que el que els ha passat no es repeirà i que el centre serà un factor protector. Amb els nens que agredeixen cal intentar prendre mesures perquè es facin responsables. Sancions proporcionades, però educatives perquè aprenguin a ser responsables i empàtics, que probablement el que ho fa no ho és gaire i necessita un aprenentatge.

  • Joan Martín Grimau

    Sí, a vegades s’hi arriba massa tard, a reconèixer certes manifestacions de rebuig a l’altre distint. Tan sols quan ja són ben patents i dramàtiques, llavors són reconegudes com de caire racista. Detectar-lo incipient o fins i tot possible -prevenir-lo- és un sentit del camí a fer, l’altre sentit crec que fora anar a les causes. Amb tanta diversitat present ara és l’oportunitat que tenim: una ocasió per a eradicar el racisme, que potser més que inherent a la societat té les seves causes superables. Potser, jo tendeixo a creure que sí; que com a obstacle al desenvolupament humà, que és el racisme, podria ser eradicat. L’educació i cert transvasament de valors (del familiar al que va a apreciar desconegut) són bons mitjans, em sembla.