Rafael Garcia, el metge de família que primer va ser zelador i després infermer

És possible fracassar a la secundària i acabar sent metge? És inversemblant, però no impossible. De fet, és la història de Rafael Garcia Prado, avui metge de família i durant tretze anys zelador de l’Hospital Clínic. Va deixar penjats els estudis a 2n de BUP i es va posar a treballar en un bar. Ara, en el seu darrer any de residència, passa visita al CAP Borrell.

Víctor Saura
 
 
 

Rafael Garcia Prado, a la consulta del CAP Borrell

“Em costava molt posar-m’hi, no li trobava interès als estudis ni li donava gaire importància en aquell moment”. Així recorda Rafael Garcia Prado el seu pas per la secundària, primer a l’institut La Sedeta i després a l’institut Montserrat. Som a mitjans dels vuitanta. Al primer institut va fer 1r de BUP dues vegades i 2n una vegada; i al segon, en horari nocturn, va fer el 2n una segona vegada (mentre ja treballava en un bar als matins) i no el va acabar. Potser no era ben bé un fracàs escolar, perquè en aquells temps l’ensenyament obligatori s’acabava a 8è d’EGB, però segur que no era el que n’esperaven els seus pares, tots dos amb formació superior, ni el seu entorn: les dues germanes grans havien fet carrera universitària i els amics de la infància “s’anaven traient el BUP o l’FP mentre jo no tenia gens clar què fer amb la meva vida”.

Als 15 anys el Rafael Garcia Prado es posa a treballar, primer de cambrer en un bar del mercat de l’Abaceria, després en un colmado de Sant Gervasi, on té el seu primer contracte a jornada completa i guanya, recorda, 44.000 pessetes mensuals més propines. S’hi va estar dos anys, fins que amb 17 va deixar-ho per enrolar-se a l’Exèrcit com aspirant a soldat professional. Ara en té 46 i es troba en el seu quart i últim any de residència, als quals cal sumar els sis de carrera i l’any de preparació del MIR.

“No deixis d’estudiar”

Què va passar? Què va causar el clic? Quan se li pregunta això al Rafael Garcia li surten dues raons. Una és el seu pare. Li diagnostiquen un càncer mentre ell és a Vigo, destinat a l’escola de radiotelegrafia de l’Exèrcit, i com sap que l’esperen uns anys de moure’s poc de Galícia decideix renunciar del servei professional per tornar a Barcelona. Però poc després de fer-ho el destinen a Cartagena, ara ja com a soldat de lleva, i s’hi ha d’anar per força. “En l’última conversa per telèfon que vaig tenir amb el meu pare abans de morir em va dir «sisplau, no deixis d’estudiar»; això em va marcar bastant”. És una frase que l’ha acompanyat sempre.

La segona raó també té l’origen a Cartagena. Poc després d’aquella conversa amb el seu pare el Rafael coneix l’Ángeles, una noia quatre anys més jove que estava fent FP1 d’auxiliar de clínica i que tenia molt clar que volia ser infermera. “Encara que durant la mili jo havia tornat a estudiar una mica i a agafar-li el gust, va ser ella qui em va ficar la idea al cap d’estudiar infermeria”, comenta. Per això, però, encara haurien de passar uns anys.

Rafael, en els temps de zelador al Clínic, celebrant amb un company la seva jubilació | Foto cedida per Garcia Prado

L’any 1991 el Rafael Garcia torna de la mili i entra a treballar d’auxiliar sanitari (és a dir, de zelador o portalliteres) a l’Hospital Clínic; al 94 l’Ángeles s’instal·la a Barcelona i també entra al Clínic com a auxiliar d’infermeria. A la vegada tots dos reprenen la idea de fer infermeria, però abans hauran de fer una formació professional perquè cap dels dos té el COU. El fan a centres diferents. En el cas d’ell, tres anys d’FP2 de tècnic de laboratori a l’IES Les Vinyes de Santa Coloma de Gramanet. Ella en té prou amb dos anys d’anatomia patològica a l’IES Guineueta. “L’Ángeles em va esperar un any i el 2000 vam començar infermeria al campus de Bellvitge de la UB, jo aleshores feia torn de tarda al Clínic i anava amb ella a la facultat al matí”, explica el facultatiu.

“Suposo que no em veia fins a la jubilació fent de zelador, creia que podia fer alguna cosa més, i ho dic sense voler desmerèixer ningú, i també ho creia l’Ángeles, que sempre m’ha donat tot el suport. Estudiar amb algú al costat ajuda moltíssim”. Amb la diplomatura a la butxaca, tots dos aconsegueixen feina d’infermer al Clínic, primer jornades reduïdes i més endavant les 40 hores setmanals.

 “Ens apuntem a Medicina?”

Llavors, uns anys després, passa això: “Un dia estava fent hores extra al servei d’endoscòpia quan em crida una companya i comenta que està pensant a matricular-se a Medicina. Comencem a mirar els requisits i veiem que en aquell moment s’hi podia accedir amb una nota alta d’FP2, i jo la tenia, o sigui que li dic que si tu t’apuntes jo també, però en realitat jo mai m’havia plantejat fer Medicina”. El 2008 comença a estudiar Medicina (cosa que al final no va fer la seva amiga) a l’única facultat que podia comptabilitzar amb la feina d’infermer: el campus de l’Hospital Clínic de la UB.

“La major part dels meus companys de classe tenien vint anys menys, per algunes coses potser jo tenia més experiència, però per altres ells estaven molt més ben preparats. Els dos primers anys van ser molt durs, perquè s’havien d’estudiar assignatures com bioquímica o bioestadística i això em va costar molt, a segon vaig estar a punt de llençar la tovallola però vaig seguir per inèrcia”, admet Garcia Prado. Treballa de matins al Clínic i per poder anar a classe demana el canvi al torn de nit, o sigui que passa a estudiar de dia, dormir unes hores a la tarda i treballar de nit.

Mentre fa la carrera passen més coses: li donen la plaça definitiva d’infermer del torn de nit. A 4t neix el seu primer fill. A 5è el segon, una nena. I a sobre el Rafael comença a sentir molt mal a l’esquena, tal vegada conseqüència del desgast de tants anys de zelador. “Jo estudiava i l’Àngeles cuidava dels nens, sense ella hauria estat impossible”, assegura. El 2014 acaba la carrera, s’opera de l’esquena i es prepara pel MIR, que aprova el 2015.

“Si hagués tingut el cap més centrat…”

Tretze anys arrossegant lliteres i carregant pacients. Onze com a infermer. I des de 2015 demana una excedència per començar a fer la residència i passar a guanyar menys diners dels que guanyava fins aleshores. El maig de 2019 l’acabarà. “Feina n’hi ha, si no segueixo on estic ara miraré de trobar una plaça pel Penedès”, que és on viu amb l’Àngeles i els nens.

“Tenir el suport d’algú proper pot fer-te canviar, i en el meu cas crec que marcar-me objectius i metes per tirar endavant és un al·licient que també em va ajudar a fer créixer com a persona, però sobretot tenir el suport d’algú proper pot fer-te canviar”, reflexiona. Ara no només ultima la seva formació com a metge de família, sinó que també està desenvolupant una xarxa social per metges (hipocraticum.com) i una altra per infermeres (nursicum.com). “Això em permet compaginar el món laboral i el coneixement”, senyala.

Per què algú que té tanta iniciativa i capacitat d’estudi va repetir 1r i 2n de BUP i va deixar penjada la secundària amb 15 anys? Garcia Prado no té cap explicació, com tampoc té una sola paraula de retret per als professors o centres que van passar per la seva adolescència. “Suposo que simplement estava desorientat i que no vaig trobar la motivació, però si em preguntes si estic penedit per no haver estudiat aquells anys, la resposta és que sí, de vegades penso on podria haver arribat si hagués tingut el cap més centrat, però als quinze anys jo estava content per haver deixat l’escola enrere, era feliç pensant que no hauria d’estudiar mai més a la vida”. Ara només en té 46, li queden molts anys per seguir estudiant.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*