Rajesh Tandon: “La societat civil ha desistit de la universitat perquè és massa distant”

Entrevista al co-responsable de la càtedra UNESCO en Recerca Basada en la Comunitat i Responsabilitat Social en l'Educació Superior, que defensa que la societat ha de poder portar a la universitat els problemes per a la recerca.

João França
 
 
 

El professor Rajesh Tandon al recinte de l'Hospital de Sant Pau / Enric Català

El professor Rajesh Tandon al recinte de l’Hospital de Sant Pau / Enric Català

L’indi Rajesh Tandon (1951) és co-responsable de la càtedra UNESCO en Recerca Basada en la Comunitat i Responsabilitat Social en l’Educació Superior l’impulsor i president de la Societat per a la Recerca. Com a estudiant a l’Indian Institute of Technology, va ser secretari general del sindicat d’estudiants i es va oposar al llavors ambaixador nord-americà en protesta contra la guerra indo-pakistanesa. El 1982 posa en marxa la Societat per a la Recerca Participativa a l’Àsia (PRIA, en anglès), un projecte enfocat a l’empoderament de les persones pobres i que pateixen exclusió, amb una reconeguda perspectiva de gènere. Tandon va estar a Barcelona amb motiu de la presentació del cinquè informe de la Global University Network for Innovation (GUNi), que conclou precisament que “s’han d’ampliar els vincles amb la societat, més enllà de l’empresa, tot enfortint relacions amb associacions cíviques i moviments socials”.

Considera democràtic el govern de les universitats?

En la majoria de llocs les universitats es van dissenyar per preparar elits econòmiques i polítiques. En conseqüència, el govern de la universitat estava en mans d’aquestes mateixes elits. Fins i tot avui, en moltes parts del món, els governs i els administradors de la universitat són els únics presents en la governança de les universitats. Els estudiants quasi mai tenen un paper en la governança, els pares dels estudiants no el tenen mai, i el conjunt de la societat no té cap paper. En aquest sentit, les universitats s’han tornat molt distant de la societat. I en conseqüència, en molts llocs la societat tampoc es preocupa per la universitat.

I com les podem tornar a apropar?

En la nostra regió, a l’Àsia, en particular, en els últims 10 anys hi ha hagut una taxa d’ingrés molt superior en educació superior. Molts estudiants són la primera generació de la seva família que va a la universitat i aquests nous estudiants estan demanant una major rellevància a la universitat, perquè hi han entrat però també són part de la societat agrícola, de les comunitats locals. Estan començant a reclamar que l’ensenyament i la recerca de la universitat siguin més rellevants per la seva comunitat. En segon lloc, els governs de molts països estan gastant més diners en les universitats, en l’educació superior, així que hi ha una qüestió de retiment de comptes. Estan ajudant els individus a tenir millors resultats a la vida o estan contribuint a la societat?

Creiem que la universitat té dues funcions principals, una és l’ensenyament i l’altra és la recerca. En aquestes dues funcions s’ha de fer rellevant, més propera a la societat. Moltes universitats estan dient que això és el que volen, però hi ha una bretxa entre el que diuen i el que fan. Hi ha professors individuals que fan coses innovadores, però no s’hi dóna prou suport institucional. Alguns països tenen polítiques, com Sud-àfrica o Indonèsia, i altres les estan desenvolupant, com l’Índia, Brasil o Uganda, però encara no està institucionalitzat, així que si sóc un investigador en una universitat la meva promoció depèn de quants articles publico, no del compromís o de ser rellevant per la societat.

El professor Rajesh Tandon durant l'entrevista / ENRIC CATALÀ

El professor Rajesh Tandon durant l’entrevista / ENRIC CATALÀ

Com es pot canviar aquesta avaluació de la recerca?

El que diem és que haurien d’haver-hi mecanismes de col·laboració entre la universitat i les organitzacions comunitàries, per treballar amb municipis, col·lectius de la societat civil o organitzacions de treballadors perquè puguin presentar problemes a la recerca. Si una comunitat té problemes de pol·lució, de desenvolupament econòmic, de migració de les persones capacitades, hi hauria d’haver un mecanisme per portar això a la universitat per a la recerca. Això s’ha provat en alguns llocs. Alguns fons de recerca s’han vinculat a problemes de recerca portats des de la comunitat. La idea està menys desenvolupada en l’ensenyament, perquè molts dels professors no són capaços de relacionar la teoria a la realitat que els envolta. Estan recelosos de permetre als estudiants estudiar la realitat. Si estudies urbanisme pots fer-ho en relació a un barri o un poble, i aquí encara hi ha una bretxa.

Per què creu que els professors tenen problemes per relacionar la teoria amb el que els envolta?

La professió de professor s’ha centrat en disciplines –sociologia, microbiologia, química–, però els problemes de la societat no s’enquadren en una disciplina, són multidisciplinars. Aquest és un problema, l’ensenyament s’ha tornat massa lligat a una disciplina. A més, en aquest context els professors no poden mantenir-se al dia, perquè el coneixement s’expandeix, està disponible en moltes formes, no està només als llibres, i els professors no són capaços de mantenir-se al dia. Així que no volen canviar el pla docent, el mateix s’ensenya durant 10 o 15 anys. Molts professors tenen una resistència.

Planteja que la universitat ha d’atendre les demandes de la societat civil, però el que veiem aquí és que a la direcció de les universitats, als Consells Socials, qui té presència són les grans empreses.

En molts països, també a l’Àsia, els governs van convèncer a les universitats que havien de captar fons i que havien d’establir compromisos, així que la majoria d’universitats han establert compromisos amb la indústria i les corporacions, no amb la societat, perquè la societat no paga. Així ens trobem tot el tema de la propietat intel·lectual, les patents, recerca patrocinada per empreses, ensenyaments patrocinat per empreses, que diuen: ensenya aquestes competències a l’estudiant perquè el pugui contractar. És un problema que també ens trobem en la nostra regió, però en la nostra regió també hi ha una debilitat per la que intento promoure una solució, que és que la societat civil, els governs locals, els líders comunitaris, no fan demandes a la universitat.

I considera que és per què no esperen res de les universitats?

 Sí, no esperen res, han desistit! Al llarg de la història la universitat ha estat vista com una torre d’ivori, quelcom per les elits, en molts llocs els campus són molt pomposos i la gent corrent hesita a entrar-hi, normalment fan servir l’anglès o una llengua que no és la nativa, i la gent corrent s’hi sent incòmode. Nosaltres hem intentat portar líders comunitaris al campus de la universitat, però és com portar un petit granger a un hotel de cinc estrelles. Se sentirà incòmode, entrarà vestit com un granger i es trobarà tothom vestit de Louis Vuiton.

El professor Rajesh Tandon al recinte de l'Hospital de Sant Pau / ENRIC CATALÀ

El professor Rajesh Tandon al recinte de l’Hospital de Sant Pau / ENRIC CATALÀ

Com es pot trencar aquesta incomoditat?

Per això intento mobilitzar bàsicament dos tipus d’actors. Per una banda, els líders comunitaris i municipalitats, i dir-los que aquí tenen un recurs, la universitat, i que el facin servir. Per l’altra, els estudiants, perquè crec que s’han de fer preguntes: Com és això rellevant per la meva societat? És aquest un bon tema per la meva recerca? La majoria d’estudiants investiguen els temes que els hi proposen els professors, en oposició a la societat. Crec que aquesta pressió canviarà, però la governança de les universitats és tot un problema, perquè està en mans dels administradors de la universitat, oficials dels governs o corporacions. No tenim veus independents en els consells de les universitats. La societat civil ha de reclamar: Per què no estem als consells? Per què només hi ha corporacions? Les institucions només canvien quan arriba pressió de fora.

Ha esmentat la qüestió de que les universitats siguin en anglès. Creu que la globalització ha estès un patró únic d’universitat?

Hi ha molta pressió a les universitats per seguir el sistema de rànquings globals. El problema d’això és que cap universitat catalana o indiana podrà mai superar Harvard o Oxford. No poden. Han estat funcionant durant 500 anys, no pots atrapar-les. És un objectiu mal dirigit. Han de trobar la seva rellevància en relació a les comunitats que l’envolten, en com poden tenir impacte en les vides de la gent, perquè mai podran competir. És una falsa competició. Però hi ha molta pressió dels ministeris, de col·legues internacionals que diuen: rànquing, rànquing, rànquing. El millor resultat d’un rànquing que hem tingut a l’Índia ha estat estar entre les primeres 300. Quin sentit té? Perquè quan comencen a perseguir els rànquings es preocupen per publicar en revistes internacionals, que en realitat només llegeixen cinc persones. Són tan especialitzats que només els llegeixen els seus col·legues acadèmics, a ningú més li importen.

Les persones pensen en l’educació en clau exclusivament d’ocupabilitat, d’economia del coneixement?

La formació universitària està cada cop més orientada a l’ocupació. Els mateixos estudiants estan anant a estudis de comerç, administració o informàtica, i no de sociologia, filosofia o literatura. Les universitats s’estan convertint en centres de formació per a treballadors de coll blanc, s’estan convertint en centres de producció, no de coneixement. I “economia del coneixement” és una concepció massa reduïda del coneixement. El que plantegem és com crear una societat del coneixement, que inclogui altres formes en què el coneixement és rellevant, no només l’econòmica. La vida de la gent és me´s que l’economia. Treballem 8 o 10 hores, però encara ens en queden 14 hores per fer altres coses a la vida. La preocupació està més en la col·locació i la feina que en qualsevol altra cosa i els currículums s’adapten a això.

I com es pot canviar aquesta lògica?

Si això passa és perquè els nostres lideratges polítics i intel·lectuals a la societat no miren a l’educació com una part de la societat. Tenen aquesta visió econòmica habitual de que l’educació superior és un bé privat, i per tant els individus el paguen i punt. Però si mirem la història moltes noves idees sobre organització social, sistemes polítics, emergeixen de debats que tenen lloc a les universitats. Van crear un nou espai que estava obert, podies estar en desacord, debatre, qüestionar, … L’única forma de fer el sistema universitari més ampli que una màquina d’ocupació és promoure el concepte que l’educació superior és un bé públic, són institucions públiques que han de complir funcions públiques.

El professor Rajesh Tandon al recinte de l'Hospital de Sant Pau / ENRIC CATALÀ

El professor Rajesh Tandon al recinte de l’Hospital de Sant Pau / ENRIC CATALÀ

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*