A la recerca d’un referent adult

Molts cops l'alumnat disruptiu, el que protagonitza demandes exagerades d'atenció, només està sol·licitant a crits que algú l'orienti en aquest trànsit de la infantesa a l'edat adulta.

Saray Marqués
 
 

Imatge d’arxiu / © Sandra Lázaro

En Falo García és pare d’un alumne a Segon d’ESO. D’aquells que fins a Sisè participaven a l’AMPA, feien voluntariat, animaven a la lectura: “Ara no vol ni boig que l’acompanyi, ni veure’m per l’institut… Si estic allà és que alguna cosa ha passat, que m’ha cridat la tutora perquè alguna cosa no va bé”.

Parla del desencaix que pateixen molts nois i noies en l’actual panorama educatiu: “Hi ha el professor de pissarra, guix, esborrador i ‘si el segueixes, bé, i si no, també’, i el que, a l’hora següent, et munta una flipped classroom; el grup que no fa servir en tot el curs la pissarra digital i el que no pot viure sense ella”. ¿Per què ho sap, tot això, en Falo? Perquè a més de pare d’un adolescent és educador social i treballa per la Fundació per a l’Atenció Integral del Menor FAIM, que gestiona centres de protecció i reforma a l’Aragó i la Rioja i, des de fa dos cursos, el programa experimental EduCLANdo [per allò de que “Per educar un nen, cal la tribu sencera”]. De caràcter preventiu, col·labora amb quatre centres educatius d’Aragó, tres públics i un de concertat. Busca que el seu alumnat no acabi en aquests centres de reforma, i “després de 15 anys gestionant-ne, hem descobrir que el fracàs educatiu més bestial ve de Primer i Segon d’ESO”. En el marc del programa, hi ha tallers amb educadors, alumnes de Psicologia en pràctiques i el propi García. Allà, als nois i noies els expliquen coses com aquestes.

Són alumnes que es queixen que els falta un referent adult. L’han perdut. En una enquesta que van fer des d’EduCLANdo a Sisè de Primària i Primer d’ESO, en l’única escola concertada de les quatre van veure com, si el 70% confiava en el seu mestre per comentar qualsevol situació que l’inquietés, el percentatge queia al 20% amb el tutor de l’any següent. I això, en una concertada, on se suposa que el xoc d’una etapa a una altra s’esmorteeix, ja que es continua en el mateix espai.

Als centres de reforma van detectar, a més –continua García–, que en casos de violència dels filio-parental, un 60% dels xavals relatava bullying als instituts, així que van decidir fixar la seva mirada en aquest context i, en concret, en aquells alumnes que als tallers parlen menys, no et miren… “O estan molt interessats en el que estem explicant o, directament, se senten aïllats”, analitza.

“Els meus pares no ho saben…”

Els professors no arriben a tot; els orientadors –amb un de sol per 1.500 alumnes en molts instituts–, tampoc; amb els amics, hi ha coses que no es plantegen per por que es riguin de tu… I figures com la de l’alumne ajudant són un bon complement però, per a García, és necessari completar-les amb una persona que hagi culminat la seva maduració, de 23 anys en endavant, i els ajudi a abordar assumptes com les drogues, la sexualitat, com explicar a casa que n’has suspès cinc, com encaixar passar de ser “el rei de l’escola al moc de l’institut” (i, a més, pel descens en el nombre de fills, sense un germà gran que et faci la cobertura), com suportar el no haver experimentat encara els canvis físics de l’adolescència quan els teus companys sí que ho han fet, com afrontar la pèrdua dels seus avis… Aquestes són les qüestions que als 12, 13 o 14 anys els interessen o són fonts de nervis, a jutjar per una pluja de temes que fan el primer dia del programa. “Els preguntem si parlen de tot això a casa… A Primer d’ESO molts diuen que sí. A Segon, pocs. Estan en aquesta etapa de voler ser adults i, per això, distanciar-se una mica dels pares, donar més pes al grup d’iguals…”, explica García.

Als centres, els professionals d’EduCLANdo hi són benvinguts, tot i que s’han generat certes tensions per l’arribada d’aquestes persones alienes al claustre: “Teníem una noia embarassada a Segon d’ESO, allò s’havia convertit en una bomba de rellotgeria, i la direcció del centre ens deia que no parléssim de sexe perquè l’educació sexual estava prevista en Tercer i Quart d’ESO…”.

Si al currículum de Secundària el sexe s’aborda per sobre, i assignatures com Valors a Quart (alternativa a Religió) s’aturen en temes, per contra, bastant més allunyats del que els importa als alumnes, com l’eutanàsia o la manipulació genètica, obligant-los a documentar-se en la família o a internet, per a García i el seu equip no hi ha tema tabú. Algun dels centres es troba, a més, en el context rural, on, segons García, “l’existència de les penyes, amb espais per als adolescents, que tenen les claus, fa que els adolescents s’iniciïn abans”.

Mites i secrets

A l’equip d’EduCLANdo es beneficien d’un coneixement profund del món adolescent. Això fa que els nois i les noies es despullin, que parlin amb ells dels últims jocs sexuals, o que els escriguin per WhatsApp confessant-los que s’autolesionen com a forma de calmar el seu patiment… “A mi em veuen com un pare extern… Saben que tinc un fill de la seva edat, i els ensenyo a comprendre el món adult. Potser l’avantatge del programa és que no sóc un orientador de l’equip educatiu amb el qual parlen de la sida però no de sexe, el tutor que els posa les notes, l’entrenador que si un dia estàs baix et crida que corris més, però no et pregunta què t’està passant… Sóc un adult amb el qual compartir els seus dubtes, preocupacions, reflexions…”. El repte, moltes vegades, està en donar-li la volta al que a ells els interessa en aquell moment: ¿Que el condom challenge s’ha posat de moda a la porta de l’institut? A EduCLANdo ho aprofiten i dediquen part del taller, aquell dia, a enderrocar mites i informar sobre els preservatius, perquè no serveixin només per jugar.

També hi ha tallers per a pares, i, en el seu afany d’implicar-los, a García li agrada provocar: “Un dia els vaig dir als alumnes que des que acaben Sisè tots haurien de tenir un mòbil, que ho diguessin a casa; a la següent sessió hi va haver quatre vegades més famílies, dient que si em pagava Telefonica…”.

Provocacions a part, a aquest educador social li sembla que el pas de Primària a Secundària és un bon moment per estrenar-se com a usuaris de telèfon mòbil, en contra del criteri d’altres experts, com el jutge Emilio Calatayud: “Jo no ho veig com un regal sinó com una eina més. Quan encara estan a Primària els nens i les nenes encara s’asseuran al teu costat per aprendre a fer-lo servir, per descobrir la seva utilitat… A aquesta edat, encara tens capacitat d’influència, confien en tu, saben que tu ho pagues… Si estan sense mòbil fins als 15, no controlaràs el que facin amb ell”.

Pares i educadors davant el repte de l’adolescència

Als professors, García els recomana “treballar les tècniques relacionals amb els xavals, el que els ajudarà molt més que totes les formacions de pissarra digital”: “Entenc que hi ha molts factors que poden portar-te a estar cremat, que falta temps, que el tracte amb adolescents i pares és complex, que pot ser font de pors… Però el primer, sempre, ha de ser conèixer els xavals amb què estàs”.

Als pares, que estiguin sempre presents: “Encara que rebem una mala resposta, encara que creguem que no ens fan cas… No val apartar-se de l’adolescència, relaxar-se, deixar-los que s’entretinguin amb el mòbil, passar de saber coses, aïllar-nos cada vegada més… Fins que ens cridin del centre perquè n’ha passat una de grossa”. I això, per als pares de la pública però també per als de la concertada: “Sento que aquests centres, que no impliquen un canvi d’entorn als dotze, són un espai segur per als pares, però no el més nutrici per als fills. Són xavals que es passen deu hores al dia entre l’escola, natació, hípica… I que em pregunten a mi què poden fer els caps de setmana, perquè els seus pares treballen i no tenen amics allà on viuen. Un entorn tan aïllat i sobreprotector no és bo. Tota la teva vida està centrada en 20 companys, dins l’escola. Perds experiències. El xaval necessita relacionar-se amb més gent, conèixer altres coses; que hi ha drogues, botellón… Si no, pot ser que s’hi sumi més tard i de cop”.

El que fan des d’EduCLANdo, que García exposava fa uns dies al III Congrés Internacional d’Intel·ligència Emocional i Benestar de Saragossa, en la seva ponència sobre acompanyament presencial a adolescents i joves, a poc a poc es va estenent. De vegades, sense necessitat de recórrer a persones alienes al centre. És el cas de l’IES Gayá Nuño d’Almazán (Soria), que va portar les seves bones pràctiques al I Congrés Estatal de Convivència organitzat pel Centre Nacional d’Innovació en Recerca Educativa (CNIIE) la setmana passada a Sigüenza (Guadalajara).

Entre les seves moltes actuacions, la seva directora, Cristina Suárez, destacava la figura del professor-tutor individualitzat. Aquest càrrec de nova creació serveix per fomentar la convivència i complementar la tasca de l’equip directiu, el professorat, el departament d’orientació, els coordinadors de convivència, els alumnes mediadors i els cercles de companys: “Es tria un professor que no li faci classe a l’alumne, perquè sigui el més objectiu possible, i exerceix com la seva “mare” o “pare” a l’institut. S’encarrega d’ell, parla amb ell… Es preocupa de com li va…”. La mesura, que s’aplica sobretot amb alumnes concrets de Primer, Segon i Tercer d’ESO, els aporta a aquests nois i noies, en definitiva, un referent adult.