El reconeixement de l’altre: clau per entendre i prevenir el bullying

La persona assetjada sent perillar la seva integritat, la seva identitat, la seva existència, perquè mentre és assetjada no pot establir amb normalitat els seus vincles. Això la fa dubtar de la seva vàlua personal

Teresa Terrades
 
 
 

Foto: Carles Palacio

El bullying marca. Marca si n’ets la víctima. Marca si n’ets l’assetjador i tens consciència de ser-ne. La presa de consciència de l’agressor pot tardar en arribar o pot ser que no arribi mai. En la majoria dels casos, arriba. El bullying pot tenir diferents graus d’intensitat i de durada en el temps, però sempre es caracteritza per la forta petja emocional que deixa als seus protagonistes.

Després d’haver-ne acompanyat diversos casos en la meva tasca professional, he vist que víctima i assetjador són la cara i la creu d’un mateix fenomen que es relaciona amb la invisibilitat i el reconeixement humans. M’explico.

Per a construir els nostres vincles, necessitem ser vistos. Tenim consciència que existim quan ens sabem vistos. Si no ens veuen, no podem establir vincles i això compromet la nostra supervivència. Aquesta és una condició humana inapel·lable. 

La persona assetjada sent perillar la seva integritat, la seva identitat, la seva existència, perquè mentre és assetjada no pot establir amb normalitat els seus vincles. Això la fa dubtar de la seva vàlua personal, perd la confiança en ella mateixa i s’acaba culpabilitzant del que li passa. Pensa que alguna cosa no està fent bé i tendeix a buscar el reconeixement dels altres fent oferiments per damunt de les seves possibilitats, tot oblidant les seves pròpies necessitats.

L’agressor també busca ser vist pels altres. En aquest cas, dedueix que el reconeixement dins el grup l’obté exercint relacions abusives. És una deducció que no ve del no-res. Sovint és fruit d’un autoconcepte molt baix o d’un model après d’establir relacions. Sense agredir se sent invisible, sent que no té lloc dins el grup, sent que no pot establir vincles. L’assetjament li confereix poder i estatus, en un sentit de pertinença mal entès.

Acabar amb el bullying va de reconèixer els altres com a legítims altres. Humberto Maturana diu que el futur de la humanitat no són els nens sinó els grans, perquè els nens i joves es van transformant amb nosaltres, amb els adults amb qui conviuen. Acabar amb el bullying també va, doncs, de la implicació del món adult. Que els adults sapiguem observar com s’estableixen les relacions entre iguals i obrir espais on sigui possible l’expressió de les emocions que aquestes provoquen en un mateix i en els altres. Va de donar visibilitat a cada persona que forma part d’un grup o aula per prevenir futures situacions d’assetjament.

Igualment té un gran poder preventiu fomentar relacions de mentoria entre iguals de manera que els nois i noies més grans siguin referents i suport dels més petits. En aquestes trobades es poden detectar casos d’assetjament en estadis molt inicials, situacions de risc que sempre es poden resoldre millor que quan ja s’han cronificat.

Pares i mestres hem de fer prevenció i detecció de les situacions de bullying. I això ens demana sintonitzar a una mateixa freqüència d’ones encara que tinguem rols diferents. Els pares tendim a avaluar millor l’estat emocional del fill. En tenim una visió individualitzada del fet. Els mestres tendim a veure millor les habilitats relacionals dels nois i noies dins l’aula. Hi ha una mirada més col·lectiva.

Tant uns com els altres tenim visions parcials i ens cal la mirada global del sistema de relacions implicat. L’abordatge de la situació ha de contemplar l’acompanyament i suport tant a la víctima com a l’assetjador. I la reparació vindrà a través de donar un nou reconeixement a uns i altres.

A la persona assetjada la reconeixem quan li mostrem que ens adonem del que li està passant i li fem costat. Quan sent que escoltem les seves necessitats i pot demanar què li cal. La víctima ha de tornar-se a convèncer que té un espai dins el seu sistema de relacions i que en tant que persona de valor hi té dret a existir i a ser vista.

Les persones que han patit bullying són especialment sensibles al patiment dels altres i tenen una capacitat d’empatia major que la resta. Donen un sentit al que han viscut fent costat als qui veuen en situacions semblants a les seves. Solen afirmar que l’experiència els ha fet madurar molt ràpid.

A l’assetjador li cal un reconeixement en forma de límits. Des de les normes i els límits aprenem el sentit de pertinença i fem propis els valors que hi van associats. Aquests límits permeten redirigir la força dels assetjadors cap noves formes d’actuar. Han de comprovar que és millor l’experiència de la gratitud i l’empatia que la de l’abús. Han d’experimentar que poden ser útils als altres a través dels seus actes. Que això els donarà una nova visibilitat dins el grup. Els caldrà adonar-se però, de l’error comès. Aquest és un pas difícil perquè el sentiment de vergonya intern és gran. Una vergonya que necessita el perdó de les víctimes i d’ell mateix.

En aquests processos de reparació ens cal assumir que el conflicte és inherent a la nostra condició humana. Però li podem donar un sentit diferent. El conflicte posa en evidència les nostres pors, el que temem perdre però alhora pot fer-nos avançar des del que tenim en comú i des del compromís a fer d’allò comú, unes acció de futur diferents.

Els adults hem de fer possible acompanyar a víctimes i agressors, malgrat això també ens confronti amb nosaltres mateixos i amb les nostres pors. Per tot això, també necessitem acompanyament. Hem de tenir els nostres espais de trobada i reconeixement en els que puguem expressar-nos , fer evidents les nostres discrepàncies , els nostres conflictes i escoltar-nos des de la voluntat de fer emergir noves respostes al patiment i malestar dels nostres joves, causa principal de les situacions de bullying.

El bullying marca però no és un tatuatge. Els tatuatges no s’esborren. El bullying, com totes les ferides que es curen, deixa cicatrius i marques. Més enllà del bullying, aquest és memòria, no és realitat. Hi ha vida, sovint més forta, sovint més valenta, sovint més solidària, quan s’acaba el bullying.

Teresa Terrades
Sobre Teresa Terrades

Teresa Terrades és professora de secundària i coach educativa. Contacte: Twitter | Més articles