ENTREVISTA AGNÈS VAN ZANTEN | Investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique

“Reduir la desigualtat educativa requereix disminuir la segregació social i canviar pràctiques pedagògiques”

Agnès Van Zanten, investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique” (CNRS), analitza les desigualtats educatives a França, dins del que anomena els “espais educatius locals”, on examina les dinàmiques i lògiques d'acció de les escoles, de les famílies i d’altres actors educatius.

UAB Divulga
 
 

Agnès Van Zanten, investigadora Centre National de la Recherche Scientifique” (CNRS)

Agnès Van Zanten és una destacada acadèmica de la sociologia de l’educació i professora del reconegut Institut “SciencesPo” de París, on exerceix com a directora de recerca de el “Centre National de la Recherche Scientifique” (CNRS), i del grup “Polítiques educatives” del Laboratoire Interdisciplinaire d’Evaluation des Politiques Publiques (LIEPP). També va realitzar un seminari dins del projecte REFORMED, coordinat per l’investigador de la UAB Antoni Verger, que estudia les polítiques de reforma educativa orientades a l’autonomia escolar amb rendició de comptes.

Per què es produeix desigualtat i segregació als centres públics francesos?

A partir dels anys 60 es va crear a França “el col·legi únic”, com un institut comú on van tots els nens d’una mateixa zona. Els pares de classe mitjana i alta van començar a pensar que hi havia diferències entre aquests centres, que malgrat obtenir el mateix títol no s’impartia el mateix tipus d’ensenyament, fet que es va associar gradualment al tipus de públic que hi anava.

Ara la idea és que les escoles es diferencien més, no tant pels professors, que tenen un nivell força homogeni i no presenten diferències importants excepte per la seva mobilitat, que és major en les considerades “de gueto” que en les de “classe alta”, sinó per qui va a l’escola. Els pares s’han convençut cada vegada més que les polítiques educatives en els últims anys no han estat eficaces i que els professors, tot i que tinguin bona voluntat i formació, no aconsegueixen sortir-se bé en centres amb un públic molt heterogeni i amb molts estudiants amb problemes d’aprenentatge.

Això ha fet que molts pares triïn canviar de centre, dins del propi sector públic, fet que ha provocat una segregació important. I com també hi ha un sector privat important, que suposa el 20% del sistema educatiu francès -crec que menor que a Espanya-, també s’utilitza molt el sector privat, que està molt representat a les grans ciutats.

Com trien escola els pares sobre la base del seu origen social?

Hi ha diferències molt grans entre els grups socials en la manera com trien centres educatius. Moltes famílies de les classes més baixes no consideren necessari triar escola, pensen que el col·legi local està ben per a ells, no veuen moltes diferències entre centres, no volen sortir fora de la població on viuen.

A les classes més altes no passa així. Moltes vegades no n’han de triar, perquè ja viuen prop dels centres que els interessen i, a més, moltes famílies de classe alta s’estimen més el sector privat. Les classes mitjanes tendeixen a prendre decisions difícils, dubten entre portar els seus fills a l’escola local, perquè pensen que haurien de contribuir a la integració social en la seva població, o enviar-los a un altre centre.

També observem diferències entre les famílies que pertanyen a un grup amb més “capital cultural” respecte a famílies que pertanyen a grups de major poder econòmic. Les primeres trien més dins dels centres públics, mentre que les segones van més a les escoles privades i fan servir el seu “capital econòmic” per residir en les zones en què es troben les escoles de més reputació.

Hi ha ara més famílies que trien l’escola privada?

En general sí. Diverses raons han contribuït a l’expansió del sector educatiu privat. Una és que molts pares senten que l’escola pública actual és una escola genèrica, i l’escullen si consideren que el seu fill és un nen amb resultats que podem denominar “normals”. Si mostra aptituds i intel·ligències notables, consideren que l’escola pública no és suficientment atenta al desenvolupament de les seves capacitats, o si té problemes d’aprenentatge, consideren que l’escola pública tampoc li dedica especial atenció.

També hi ha molts pares que pensen que l’escola pública ja no és transmissora de valors i, tot i que no siguin religiosos, pensen que una escola privada donarà més importància a l’aprenentatge d’aquests valors. Creuen, a més, que als centres privats els professors estan més pendents dels seus fills i són més sensibles a la seva personalitat i a altres aspectes que influeixen en el seu aprenentatge intel·lectual.

A aquestes raons cal afegir el fet de la composició diferent de l’escola privada, amb més nens i nenes de classes mitjanes i més altes i, especialment en el cas francès, amb molta menor presència de fills d’immigrants.

Què fa el govern per solucionar el problema?

La principal política aplicada des dels anys 80 han estat les “zones d’educació prioritària”. S’ha seleccionat un nombre de centres de zones amb moltes dificultats econòmiques i socials i se’ls han atribuït més recursos financers i humans. Però no ha aconseguit millorar realment la qualitat de les escoles, perquè són molts els centres que formen part del programa i els recursos que reben són relativament limitats. Tampoc ha aconseguit lluitar contra la segregació escolar.

En els últims anys de govern socialista es va tractar de desenvolupar una nova política per augmentar la diversitat social dels centres. El problema és que com paral·lelament s’ha aplicat una política de descentralització que abans no existia i requereix la implicació de les municipalitats i les regions per implementar-la, els seus resultats han estat molt tímids.

Una altra política que he estudiat i de la qual no sóc molt partidària perquè considero que crea molts efectes negatius, consisteix a donar-li als millors estudiants dels centres segregats l’oportunitat de canviar a un altre tipus d’escola on puguin tenir millors resultats. Això decapita les escoles amb més dificultats, llevant-los els millors alumnes. Però té consens polític, perquè tothom està d’acord que cal recolzar els joves que, malgrat tantes dificultats, assoleixen bons resultats.

Hi ha alguna altra mesura que podria ajudar a reduir aquestes problemàtiques

Hi ha una part de les escoles públiques considerades d’elit que han aconseguit acumular molts privilegis al llarg del temps, i que gaudeixen d’una gran tolerància cap a la seva manera de funcionar. Crec que se’ls ha de fer molt més responsables de l’efecte que tenen sobre la resta del sistema educatiu, en el fet de captar tots els millors alumnes.

També és molt important discutir amb el sector privat. Actualment estic investigant sobre l’ensenyament catòlic a França i malgrat que els directors d’aquestes escoles s’oposen, els seus màxims responsables són conscients que el sector privat té un rol tan segregatiu, que a més és contrari a les seves idees, que ha arribat un moment que crec que es pot discutir a nivell global, per veure si es podria incloure en el sector privat allò que s’ha aconseguit en algunes zones: que acceptin més alumnes de classe baixa i no tinguin uns criteris de selecció tan excloents.

Creu que a Espanya s’estan donant els mateixos problemes que a França?

És un fenomen molt generalitzat, tot i que en diferent grau. Per exemple, a Portugal no hi ha el mateix nivell de competitivitat escolar que a França, o de selecció dels estudiants entre les escoles. Òbviament els sistemes i les polítiques educatives de cada país són diferents, però crec que allò que està portant a aquesta segregació i desigualtat té a veure amb les pròpies escoles, que tenen autonomia, i amb les dinàmiques dels pares, que són molt similars en el context europeu.

Quins són els reptes del sistema educatiu que, com el català o el francès, té una alta presència de centres privats o religiosos?

Òbviament cal respectar la pluralitat de valors a les nostres societats i l’elecció del centre en funció de les conviccions religioses o ideològiques personals. No es tracta d’eliminar els centres privats, religiosos o no, però cal estendre a ells la noció de servei públic que suposa l’educació i redefinir-la. Sobretot pel que fa a les escoles privades concertades, que han de tenir les mateixes obligacions que les públiques. Han d’anar més enllà de complir amb el programa oficial o seguir certes regles burocràtiques. Han de tenir les mateixes obligacions que les públiques i, sobretot, complir amb el principi d’acollir tots els sectors de la població, prenent també a càrrec alumnes amb dificultats, refugiats, immigrants, etc.

A més, les escoles totalment privades han de tenir una major obligació de complir certes regles que són democràtiques, perquè si no posen en perill la cohesió social i el funcionament del sistema. És un sentit de responsabilitat col·lectiva que tenen les escoles pel que fa al funcionament de la societat, que encara està molt lluny de ser una realitat.

Què opina sobre les escoles que adopten pedagogies innovadores?

A França és un petit fenomen recent, que estem observant atentament a París, però crec que menys important que a Espanya, perquè molts pares tenen por que els seus fills després no tinguin el nivell per anar als millors liceus. Malgrat tot, hi ha una fracció de pares de classe mitjana i alta descontents amb un sistema públic, al qual acusen de centrar-se només en l’aspecte intel·lectual i rutinari, que se senten atrets cap a aquest tipus d’escola més autònoma, que té més en compte la personalitat de l’alumne i està més inspirada en el model americà. Hi ha un espai per a aquest tipus d’escoles, que gairebé sempre són escoles privades no subvencionades i molt costoses.

És un fenomen interessant, però cal ser molt prudent. Estudis realitzats amb centres a la ciutat suïssa de Ginebra indiquen que les pedagogies innovadores funcionen molt bé amb alumnes de classe mitjana i alta que dins de la seva pròpia família tenen aquesta mateixa forma d’organització, mentre que els alumnes de classe baixa tenen més dificultats a entrar en aquest tipus de sistema.

Tampoc no podem considerar en cap moment que les escoles innovadores siguin més democràtiques que la resta. Pot ser que corregeixin alguns defectes de les escoles tradicionals, però també poden ser més elitistes. Mai no podem considerar que la innovació suposa una reducció de la desigualtat escolar, perquè pot succeir tot el contrari. És interessant buscar noves maneres de treballar, però cal estar sempre molt amatent als efectes que produeixen.

Quines bones pràctiques podrien ser extrapolables entre països?

El problema és que les bones pràctiques no sempre funcionen quan s’extrapolen d’un país a un altre. Dins d’Europa, una bona pràctica que podríem esmentar és la que es dóna als països nòrdics. En aquests països el sistema educatiu té un tronc comú sòlid. No separen els estudiants, que estan junts fins als 18 anys al mateix model d’escola, amb poca diferenciació entre centres i entre els alumnes de cada centre. Mantenir aquest tronc comú s’ha vist que és una política molt més eficaç i, contràriament al que s’afirma de vegades, no és oposada a desenvolupar un alumnat amb alt rendiment.

En l’altre extrem se situarien països com Anglaterra o els Països Baixos, on hi ha lliure elecció de l’escola i molta competència entre centres, amb resultats relativament eficaços, però amb desigualtats molt altes.

Vostè també parla del màrqueting escolar com una pràctica cada vegada més habitual a França…

Bé, crec que el màrqueting no és quelcom natural per a molts centres, especialment per als públics. És molt més habitual als centres privats, tot i que encara en aquest cas es tracta d’escoles no subvencionades de no molt bona reputació, que cerquen estudiants per poder sostenir-se, però en general veiem que les escoles encara estan aprenent sobre màrqueting, és un procés que està en marxa, però en els seus inicis. En comparació amb d’altres organitzacions, la seva estratègia de màrqueting és molt pobre i limitada, i en moltes escoles públiques manquen els recursos per fer un bon treball en aquest camp. Algunes de les estratègies que utilitzen són la presentació de l’escola a la seva pàgina web, el tipus de discurs que articulen sobre el centre davant les famílies, algunes activitats promocionals, com les jornades de portes obertes, o altres esdeveniments puntuals.

Com se situa el professorat amb aquests canvis que s’estan produint? S’està devaluant la professió docent?

És difícil respondre globalment. Jo diria que a França una mica sí. Sobretot la professió del professor de secundària. Primer perquè en una època va ser una espècie de trampolí per a grans intel·lectuals, com Jean-Paul Sartre o Simone de Beauvoir, que van començar com a professors de secundària. Aquesta tradició, amb la massificació de l’ensenyament en aquest nivell, es va perdre i amb ella el prestigi i l’aura que tenia. Ara veiem que al professorat li atreu molt l’escola primària, perquè sembla que dóna menys problemes i hi ha una revaloració del professorat d’aquest nivell, que s’ha igualat en condicions als de secundària.

Un aspecte que em preocupa molt és que s’han tornat molt corporatius. Fins als anys 60 els sindicats de professors eren grups molt progressistes, que van avançar moltes reformes, però ara estan inquiets per la introducció del neoliberalisme a les escoles i la quantitat de reformes dels últims anys.

La seva posició es pot resumir com “tot el que vindrà serà pitjor i ens estem centrant a conservar això que tenim, i encara que això que tenim no ens sembli molt bé, no volem canviar res”. Això porta a una situació de bloqueig en no es pot aplicar cap reforma. És quelcom que veig amb molta inquietud, perquè penso que s’han tornat una força regressiva i conservadora, en comptes de ser una força progressista com ho van ser al seu moment.

1 Comment on “Reduir la desigualtat educativa requereix disminuir la segregació social i canviar pràctiques pedagògiques”

  1. Crec que als sindicats docents espanyols els passa el mateix.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*