Tot reforçant el caràcter públic de l’educació d’adults

Plantegem desplegar una xarxa potent d’escoles de persones adultes arreu del territori. Parlem d’escoles públiques i 100% gratuïtes, amb unes ofertes formatives el més diversificades possible i que atenguin totes les dimensions de la persona

Maximiliano Alcañiz
 
 
 

Els debats educatius –per cert, cada vegada més freqüents– neixen, molt sovint, mancats de context i de perspectiva. Sense context no es poden explicar les causes de les desigualtats educatives, per posar un exemple. Sense perspectiva, els mals de l’escola semblen fruit d’una conjuntura atzarosa i, per tant, inevitable. Per saber què està passant amb l’educació de persones adultes (EPA) del segle XXI ens cal, doncs, una mica de memòria. Potser així, des d’aquesta perspectiva històrica, entendrem com des de fa unes dècades assistim a una desactivació programada del potencial transformador de l’EPA. De tot plegat ens en parla Jaume Carbonell a Pedagogías del siglo XXI. Alternativas para la innovación educativa:

Durante los últimos años de la dictadura franquista y de la transición política en muchos barrios obreros y populares se crearon escuelas de educación de personas adultas al margen de la iniciativa oficial, coincidiendo con una época de efervescencia de los movimientos vecinales, sociales y culturales, siempre críticos con el sistema. Fueron espacios muy freirianos: de diálogo, imaginación, participación y utopía. Más adelante, las administraciones educativas se hicieron cargo de esta red de centros y la ampliaron. Los logros fueron evidentes, tanto en la erradicación del analfabetismo como en la obtención de la graduación, primero en EGB (Educación General Básica) y posteriormente en ESO (Enseñanza Secundaria Obligatoria). Pero también hay que consignar pérdidas sustantivas respecto al modelo pedagógico anterior, más pegado a la realidad del alumnado y con un claro horizonte transformador, con una deriva hacia el mero aprendizaje instrumental y la progresiva “secundarización” –el sesgo academicista es cada vez más llamativo– de la enseñanza.

No sabem certament si aquesta història és coneguda per la totalitat dels actuals treballadors de l’ensenyament d’adults o només en guarden record, per exemple, els més veterans o els més compromesos políticament. Ara bé, és evident que no podem parlar amb propietat de l’EPA sense tenir present aquests antecedents i les decisions posteriors que han canviat significativament la fisonomia d’aquests centres.

Aquest procés de domesticació –podríem dir que general a tot el sistema educatiu– està en perfecta sintonia amb les polítiques educatives de tall conservador i neoliberal dominants arreu en aquest començament del segle XXI, només temperades en funció del signe polític dels governs de torn. Aquest model educatiu reaccionari necessita una ciutadania acrítica, despolititzada i passiva. Això explicaria per què alguns veuen en la funció emancipadora de l’EPA una amenaça. No podem oblidar que a les seves aules hi trobem, com diu Diego Redondo, no els ciutadans del futur –com passa amb l’ensenyament obligatori– sinó els ciutadans –que també són votants– del present. Amb aquest panorama, desactivar i condemnar a la irrellevància l’educació d’adults han estat les estratègies –això sí, mai explicitades– d’una part dels poders públics. Juntament amb això, el sector privat tampoc no ha considerat fins ara aquests ensenyaments com un possible negoci –alfabetitzar sembla que no és molt rendible econòmicament–. Només les diferents administracions educatives han mostrat un cert interès per l’EPA com a espai de segones oportunitats per a l’alumnat provinent d’altres etapes d’un sistema fracassat.

Arribats a aquest punt del segle XXI, podem afirmar que l’EPA a l’Estat espanyol ha de fer front a dues amenaces creixents que posen en perill la seva naturalesa i les seves potencialitats. D’una banda, està en qüestió el seu caràcter de servei públic i gratuït; i de l’altra, hi ha forces que dificulten la posada en marxa de processos innovadors per esdevenir un sistema de qualitat. D’aquestes dues amenaces, aquí només parlarem de la primera i deixarem per a una altra ocasió les consideracions sobre la segona.

Pel que fa al caràcter públic i gratuït, l’EPA presenta tot un seguit de debilitats. La primera es deriva de la seva posició perifèrica dins del sistema educatiu i es tradueix en invisibilització, denunciada entre altres per J. M. Arroyo; en menyspreu; i en escassa, o nul·la, inversió. Amb aquest panorama sembla difícil arribar a l’índex de referència de la Unió Europea pel qual un 15% de la població adulta haurà de participar en activitats de formació contínua el 2020 (Marc estratègic Educació i Formació 2020). A l’Estat espanyol el percentatge de població entre 25 i 64 anys que participa en educació i formació es situa en el 9,9%, segons les dades i xifres del curs escolar 2015-2016 del Ministeri d’Educació, Cultura y Esports. En paral·lel, el sector privat està present de manera testimonial en l’àmbit de l’EPA. Així, dels 538.112 matriculats el curs 2015-2016, el 98 % ho estaven a centres públics. Aquest fet, però, no ens hauria de fer abaixar la guàrdia pel que fa a les tendències privatitzadores escampades per tot arreu. On la presència privada és aclaparadora és en els ensenyaments de formació professional per a l’ocupació. Recordem que aquests ensenyaments poden ser promoguts per: les administracions públiques, les organitzacions empresarials i sindicals, les empreses, els centres integrats de formació professional, i els centres o entitats de formació. En aquest sentit: “en España existen un total de 19.283 entidades acreditadas para impartir la formación para Personas Adultas de las Administraciones laborales” (REDIE, Eurydice).

La segona debilitat és més aviat de caire conceptual, però amb enormes repercussions sobre l’EPA. Ens referim a la concepció del ciutadà principalment com a treballador, desproveït dels altres atributs associats a la ciutadania. Així, al ja citat Marc estratègic Educació i Formació 2020 (ET 2020) de la Unió Europea es marquen com a objectius els següents:

  1. Fer realitat l’aprenentatge permanent i la mobilitat.
  2. Millorar la qualitat i l’eficàcia de l’educació i la formació.
  3. Promoure l’equitat, la cohesió social i la ciutadania activa.
  4. Incrementar la creativitat i la innovació, inclòs l’esperit empresarial, en tots els nivells de l’educació i la formació.

El rerefons economicista d’aquests objectius és innegable: formació permanent i mobilitat –podríem pensar que dels treballadors–, eficàcia, esperit empresarial… Nosaltres no li traurem importància a les finalitats de l’EPA en relació amb la formació dels treballadors, és més, les considerem cabdals; ara bé, entenem que això no s’ha de fer anul·lant altres potencialitats i bandejant ofertes formatives que connecten amb altres dimensions de la ciutadania, molt sovint no gaire rendibles econòmicament. L’obsessió per les acreditacions, que apunta Ramón Paraíso, hauria d’abandonar-se a favor d’ofertes (per cert, quant costa desempallegar-se d’aquest lèxic de caire econòmic!) amb un innegable valor social.

I la tercera debilitat afecta a la gratuïtat. D’uns anys ençà, i en aquest sentit la crisi no ha ajudat gaire, moltes escoles de persones adultes públiques han tancat cursos considerats “ruïnosos” a favor d’altres amb més demanda i rendibles econòmicament. S’han estès per tot arreu pràctiques com ara: el pagament de matrícules –no sempre accessibles per a una part de la població– per assistir a segons quins cursos, el pagament de taxes –eufemísticament anomenades administratives o de material– o el pagament per l’assistència a activitats no formals moltes vegades externalitzades –fent bo de nou l’eufemisme– quant a la gestió.

La proposta que des d’aquí fem per superar aquesta amenaça es resumeix en més escola pública d’educació de persones adultes. Una aposta així implica interrogar-se per quina és la concepció que tenim de l’escola i per quins mitjans fem servir per aconseguir un objectiu com aquest. Es tracta d’una proposta que reivindica el caràcter públic de l’EPA i que posa en primer pla els valors reclamats al Manifest per a l’educació d’adults en el segle XXI (EAEA, European Association for the Education of Adults): ciutadania activa, democràcia i participació; i cohesió social, equitat i igualtat. Posar aquestes idees força al centre del debat educatiu sobre l’EPA, rescatar-les del naufragi conservador i neoliberal i traduir-les en polítiques i accions ens sembla fonamental. En el cas de l’Estat espanyol, no ens enganyem, això només ho podrà fer l’educació pública –tot i acceptar que pot haver-hi agents de l’anomenat tercer sector que puguin lluitar pels mateixos objectius–.

Concretant la nostra proposta, plantegem desplegar una xarxa potent d’escoles de persones adultes arreu del territori. Parlem d’escoles públiques i 100% gratuïtes, amb unes ofertes formatives el més diversificades possible i que atenguin totes les dimensions de la persona (i no només el seu rol de treballador) al llarg de la vida. Escoles amb veritable vocació de servei públic per erradicar les desigualtats educatives i socials. I, per últim, escoles orientades a la transformació social i on poder fer realitat la ciutadania activa, l’equitat i la cohesió social. És a dir, parlem de tornar als orígens i recuperar d’alguna manera l’esperit d’aquelles primeres escoles de persones adultes de les quals parlava Jaume Carbonell. Un esperit, això sí, actualitzat també pels nous desafiaments als quals hem de fer front al segle XXI, com a individus i com a societat. Ens trobem en un moment decisiu i ens hi juguem el futur. Ens cal un canvi de mirada sobre l’EPA i un activisme cívic per forçar a les administracions a retornar a la ciutadania allò que li pertany: el dret a l’educació al llarg de la vida.

 

Maximiliano Alcañiz
Sobre Maximiliano Alcañiz

Llicenciat en Filologia i professor de l'àmbit de la comunicació al CEPA Pitiüses d'Eivssa. També ha treballat a les escoles de persones adultes de Paterna i a la Vicent Ventura de València. És membre de la "Comunidad de docentes de educación de personas adultas". Contacte: Twitter | Més articles