‘Roma’ i ‘El Veredicte’

Dues recent estrenes han captat la mirada cinèfila d’en Jaume Cela. Les recomanacions d’aquesta setmana són drames que aborden amb precisió la complexitat de la vida i de les relacions humanes.

Jaume Cela
 
 

Roma

M’imagino que a vegades heu intentat descriure alguna emoció, alguna vivència i no heu trobat les paraules. A mi m’ha passat, per exemple, contemplant la capella Sixtina, passejant per Florència, visitant Santa Maria del Mar. O quan vaig acabar Proust o el Càntic dels Càntics o l’obra completa de Vinyoli o de Cernuda. O repassant amb la mirada els Bernini que hi ha a la Vila Borghese o la primera vegada que escoltes i sents el Rèquiem de Mozart o la veu de Cohen o la mirada es perd quan contemples el Jardí de les Delícies… o quan mires i et mires i t’admires en els ulls de les criatures o perceps les seves mans dins les teves… Doncs aquesta incapacitat per dir què he sentit perquè tot el que digui em sembla poc l’he viscuda veient Roma, del director mexicà Alfonso Cuarón.

Faig un esforç per dir quatre coses de la pel·lícula. És un exercici de memòria del temps que va viure el director i guionista al barri de Roma, de Mèxic. Repassa moments viscuts amb la seva família on el centre és la criada Cleo. La separació dels pares, els drames que viuen, el masclisme que està escampat a totes les capes socials, la descripció d’una ciutat ara ja transformada però que encara arrossega problemes molt antics, la mirada nostàlgica que té en algunes escenes, unes interpretacions de primera, tan naturals que sorprenen, sense artificis, rodada en blanc i negre… una perfecció d’obra d’art que es va veure recompensada amb el Lleó d’Or al festival de Venècia.

Podria dir moltes coses, intentar donar una idea de les sensacions que vius, per exemple, a l’escena de la platja o a l’hospital, quan la criada està parint. I un moment que em va fer pensar en Estiu del 93, detall molt petit que uneix les dues pel·lícules.

No us la perdeu, sobretot no us la perdeu.


El Veredicte

No recordava gaire l’argument de la novel·la La ley del menor, de l’escriptor Ian McEwan, però tenia un record claríssim de la impressió que em va desvetllar la seva lectura. Per això, quan vaig llegir que s’estrenava la versió cinematogràfica i que el mateix autor era el responsable del guió, em va faltar temps per anar-la a veure.

Dirigida per Richard Eyre, ens explica la història d’una experimentada jutgessa que ha de decidir si l’hospital ha de fer una transfusió de sang a un noi de disset anys que és testimoni de Jehovà i es nega a aquest tipus d’intervenció. Difícil decisió, molt difícil. Ella demana de parlar amb el jove i deixar de banda les opinions dels seus pares. I el visita a l’hospital i entre els dos personatges sorgeix un vincle molt difícil d’explicar i que es converteix en el nucli de tot el que passarà posteriorment.

Una pel·lícula amb aquest argument podria ser d’aquelles que necessites a la mà el mocador i que estarà farcida de  molts moments emocionals de molt voltatge, però Eyre s’estima més la contenció dramàtica sense, però, que arribi mai a una fredor emocional que desmotivaria l’interès per la història.

Per aconseguir-ho és imprescindible la col·laboració d’una actriu de primera. I en aquest cas és Emma Thompson, que serà, ho profetitzo, candidata a un Oscar de l’Acadèmia. Però encara no n’hi ha prou, perquè la brillantor d’aquesta actuació necessita la brillantor de l’altre protagonista: el del jove malalt a qui dona vida Fionn Whitehead, a qui vam poder gaudir a la recent Dunkirk. El tercer intèrpret és el sempre convincent Stanley Tucci, que es converteix en el marit de la jutgessa. Cal tenir present que tota això passa al bell mig d’una crisi matrimonial que enterboleix la vida personal de la principal protagonista.

Dilema ètic, grans interpretacions, un guió convincent i una bona direcció. No podem demanar més.

1 Comment on ‘Roma’ i ‘El Veredicte’

  1. Mariano Royo Arpón // 17/12/2018 a les 9:00 // Respon

    Val la pena que de tant en tant El Diari d’Educació porti a plinera plana les crítiques cinematogràfiques de l’amic Cela. Per sucar-hi pa! Gràcies Jaume.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*