Segones generacions?

Sovint, quan ens referim als infants i joves fills de famílies immigrades, es fa servir l’etiqueta de “segona generació”, com si la immigració fos un tret hereditari, o un estigma, que passa de generació en generació fins no se sap quan.

Xavier Besalú
 
 
 

Xavier Besalú és professor de pedagogia de la Universitat de Girona

Segons dades del Departament d’Ensenyament, gairebé el 90% dels infants de parvulari i més del 50% dels que fan educació primària que tenen nacionalitat estrangera han nascut a Catalunya. En cap cas, doncs, poden ser considerats immigrants. Posats a dir, és discutible fins i tot que els infants d’educació infantil i primària nascuts a l’estranger i arribats a Catalunya amb els seus pares hagin de ser considerats immigrants, ells que ni van prendre la decisió de marxar del seu país, ni van tenir temps d’adoptar amb plenitud les formes de vida i de relació més habituals en aquell entorn.

Per altra banda –i això val tant per als fills de famílies estrangeres com per als fills de les famílies autòctones-, com s’ha dit més d’una vegada, les persones som tant o més fills del temps i de l’espai que ens han tocat de viure que dels nostres propis pares. Els fills no són al món per convertir-se en fotocòpies dels seus pares, sinó per esdevenir persones úniques i independents (també dels seus progenitors). Ens guardarem prou de negar el pes i la poderosa influència de la socialització familiar en la construcció de les identitats personals, però és una evidència prou constatable, especialment en les famílies amb diversos fills, que d’uns mateixos pares i d’un mateix entorn familiar no se’n segueix una “producció” homogènia.

Sovint, quan ens referim als infants i joves fills de famílies immigrades, es fa servir l’etiqueta de “segona generació”, com si la immigració fos un tret hereditari, o un estigma, que passa de generació en generació fins no se sap quan. Ja fa temps que sabem que els paràmetres que serveixen per conèixer i comprendre els joves i adults que han immigrat no són aplicables als seus fills, però a vegades el desconeixement, a vegades la inèrcia mandrosa o els pes d’uns apriorismes poc justificats porten a fer aquests reduccionismes.

Els infants i adolescents són, abans de res més, infants i adolescents que viuen el present. En el cas dels fills de les persones immigrades, les referències al passat familiar, al territori d’origen, són sempre llunyanes, indirectes i mediades pels seus pares, perquè ells ni ho han viscut ni estan en condicions de recrear-ho. I el present i el futur el comparteixen amb els infants i adolescents amb qui van a escola, amb qui juguen, amb qui es barallen. Tant les possibilitats com les incerteses són múltiples, però el marc on s’han de dur a terme, l’horitzó que els dóna sentit, és el que experimenten cada dia, tant en la seva dimensió local com en el seu vessant més global. És des d’aquesta òptica que etiquetar els fills de les famílies immigrades com a immigrants (o segones generacions d’immigrants) és un error que pot ser viscut com un estranyament, com un menysteniment, com una desqualificació per part de qui ni n’és, ni se’n considera.

Tot això ve a tomb arran d’una recerca publicada per l’Obra Social de la Caixa: “Créixer a Espanya. La integració dels fills d’immigrants”, on es conclou que “per a un sector important dels fills d’immigrants, la integració a la societat espanyola és un fet consumat” (gens sorprenent, per altra banda, tingui el significat i el contingut que tingui la “integració”). Expliquen també que els fills de famílies immigrades tendeixen a tenir ambicions més altes que no pas els seus companys de condició social semblant (probablement vegin en el sistema escolar la via més eficaç per progressar socialment, a diferència dels desencantats infants i joves autòctons); que el capital humà dels pares té un impacte clar en els resultats acadèmics (exactament igual que amb els nois i noies de famílies autòctones); que la influència dels companys és molt gran (i d’aquí la importància de combatre la segregació escolar i de vetllar per uns entorns escolars estimulants i plurals).

En tot cas, la categoria “segones generacions” a l’hora de percebre, acompanyar i treballar amb infants i adolescents de famílies immigrades, és, més que enganyosa, equivocada i perjudicial, de manera que caldria desterrar-la tant de la recerca com de la pràctica educativa. D’una banda, perquè tots els alumnes mereixen ser tractats com a persones úniques i singulars, independentment de les seves múltiples adscripcions comunitàries. De l’altra, perquè els vincles que els uneixen als seus companys de generació i les experiències quotidianes que viuen són o poden ser, a tots els efectes, més definitòries que els vincles de sang. Si més no, les escoles i els instituts s’han de constituir en espais que eixamplin el camp de possibilitats i d’expectatives de tot el seu alumnat.

Xavier Besalú
About Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*