Segregacions escolars: una qüestió clau de justícia educativa i social

Hi ha dos processos de segregació molt presents en el nostre sistema educatiu que tendeixen a ser àmpliament naturalitzats: la separació que es dóna entre alumnat autòcton i estranger entre centres educatius, i la segregació de l'alumnat en els anomenats grups de nivell dins un mateix centre.

Aina Tarabini
 
 

Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, el verb segregar fa referència a “separar o apartar alguna cosa o algú d’una altra o altres coses”, i també a “separar i marginar una persona o un grup de persones per motius socials, polítics o culturals”. A simple vista, doncs, podria semblar que en un sistema educatiu com el nostre, en què l’educació és obligatòria i comuna dels 6 als 16 anys d’edat, no hi ha formes de segregació escolar. Tot i això, el sistema educatiu espanyol es caracteritza per diverses formes de segregació que a més de ser persistents en el temps, expliquen en bona mesura els elevats nivells de desigualtat que caracteritzen el nostre sistema educatiu. Aquestes formes de segregació de s’expressen a través de dos grans canals: la segregació entre centres educatius i la segregació dins els propis centres.

Les variables a partir de les quals es desenvolupen aquests processos són àmplies i diverses i inclouen aspectes com el sexe dels estudiants, l’estatus socioeconòmic i cultural de les famílies, les necessitats educatives especials o la nacionalitat i origen ètnic de l’alumnat. A continuació, ens centrem en les característiques de dos dels processos de segregació més presents en el nostre sistema educatiu que, a més, tendeixen a ser àmpliament naturalitzades i donades per descomptat. És a dir, enteses com a formes naturals de separació i agrupació de l’alumnat d’acord amb les seves necessitats, interessos o particularitats. Ens referim, d’una banda, a la segregació que es dóna entre alumnat autòcton i estranger entre centres educatius i, d’altra banda, a la segregació de l’alumnat en els anomenats grups de nivell dins un mateix centre.

En primer lloc, i pel que fa a la segregació de l’alumnat entre centres, les dades oficials assenyalen des de fa anys l’existència d’una elevada desigualtat en la distribució de l’alumnat autòcton i estranger entre centres educatius d’un mateix territori. Més enllà de les particularitats de cada context local, es tracta d’una tendència global del nostre sistema educatiu que s’explica, en bona mesura -encara que no només-, per les característiques de la nostra doble xarxa escolar (pública-privada/concertada). Així, en el conjunt de l’estat, la xarxa pública escolaritza un 82,2% de l’alumnat estranger, mentre que la xarxa privada-concertada únicament n’escolaritza el 13,1%, i en el cas de la xarxa totalment privada aquest percentatge es redueix al 4,7% del total. En el cas de Catalunya aquests percentatges són pràcticament idèntics. És més, l’escola pública, en conjunt, presenta uns nivells molt més grans de concentració d’alumnat en risc educatiu i/o social.

La desigualtat en la distribució del perfil de l’alumnat entre centres públics i privats-concertats no s’explica, però, per dinàmiques naturals d’agrupació de la població, ni exclusivament per les preferències de diferents grups socials en relació a diversos centres educatius. Si fos una qüestió només de preferències individuals i naturals seria impossible una distribució tan desigual. Aquestes dades, per contra, es vinculen amb un model de regulació i finançament de la doble xarxa escolar àmpliament deficitari i que no posa en el seu centre la lluita contra la segregació i la desigualtat. Exemples d’això són una despesa pública en educació que se situa sistemàticament per sota de la mitjana de l’OCDE, un sistema educatiu públic que no sempre rep els suports i els recursos suficients per part de l’Administració, un sistema privat-concertat que -massa sovint- estableix mecanismes de selecció de l’alumnat i vulnera el principi de gratuïtat establert per llei, o un model d’elecció escolar que s’assembla més a un mercat educatiu que no a un espai de distribució justa d’oportunitats. Com bé indica l’últim informe del Síndic de Greuges de Catalunya, hi ha ampli marge d’acció política per lluitar contra la segregació escolar. És més, equilibrar la distribució de l’alumnat entre centres educatius d’un mateix territori és una qüestió bàsica per a garantir unes mateixes possibilitats d’èxit escolar.

En segon lloc, i pel que fa a la segregació de l’alumnat dins dels centres, es tracta d’una qüestió que sovint passa més desapercebuda en el debat públic i que és més difícil d’il·lustrar amb dades. L’existència d’un tronc educatiu comú establert per llei durant l’Educació Primària i l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) explica que els anomenats grups de nivell no apareguin en les estadístiques oficials i que, de fet, es trobin en els marges de la legislació educativa. No per això, però, tenen menor importància. Al contrari, els estudis existents al nostre país sobre aquesta qüestió afirmen que, com a mínim, 1 de cada 3 centres d’ESO agrupa el seu alumnat de forma explícita i permanent per nivells de capacitat, sense comptar amb la multiplicitat de formes d’agrupació de l’alumnat que d’acord amb una suposada flexibilitat els mantenen separats en la majoria d’assignatures i hores lectives.

L’agrupació per nivells es tendeix a explicar a partir d’un argument fàcil: “És el millor mecanisme per atendre les necessitats de tot l’alumnat; d’acord amb les seves capacitats, interessos i ritmes d’aprenentatge. És bons per a tots”. Però aquest argument, àmpliament difós i acceptat, és fals i ho és fonamentalment per dos motius. En primer lloc, la literatura especialitzada s’ha encarregat d’assenyalar en nombroses ocasions que bona part d’aquests agrupaments no es fan basant-se en la capacitat objectiva de l’alumnat, sinó sobre la base dels preconceptes del professorat en termes d’origen ètnic i social. Això explica que la major part de grups considerats de baix nivell estiguin sobrerepresentats per alumnes estrangers i/o de baix estatus socioeconòmic. En segon lloc, la mateixa literatura ha denunciat en diverses ocasions que agrupar l’alumnat per nivell polaritza els resultats del sistema educatiu i, per tant, posa en qüestió els principis d’equitat i cohesió social que han de caracteritzar tot sistema educatiu. És més, la segregació de l’alumnat en grups de nivell no només té impactes negatius sobre el nivell d’equitat del sistema sinó també sobre el seu nivell d’excel·lència. Com demostren les anàlisis recents de PISA, els sistemes educatius que més avancen en termes de rendiment són aquells que, al seu torn, milloren en termes d’equitat. Fet que demostra que hi ha un fals debat entre excel·lència i equitat.

Lluitar contra la segregació escolar, en les seves diferents manifestacions és, doncs, un requisit per garantir la justícia educativa i social i per millorar els resultats globals sistema educatiu.

Aina Tarabini
Sobre Aina Tarabini

Professora de sociologia de l’educació a la UAB i investigadora del grup de recerca en Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) Més articles

  • Xavier Moratonas

    Totalment d’acord amb tot el que escrius a l’article però trobo a faltar la segregació econòmica que, en gran part, està a l’orígen de les altres dues.

    • Jambatan

      I un altre tipus de segregació: la preparació del professorat.

      Les direccions de les escoles comencen a triar el perfil dels mestres que volen a l’escola. Ens podem trobar amb centres on el professorat està molt ben preparat i altres que tot just compleixen amb la seva tasca.

      Avui en dia, aquesta “segregació”, la podem trobar en aules concretes.