Sentir-se valorada a l’escola

A l’escola hi ha diferents opinions de cada una de les mestres. Unes estan considerades com “mestres molt pedagògiques” i tenen gran protagonisme a les reunions. La gran majoria van fent la seva tasca docent de manera honesta i compromesa. I també estan les que, sense saber el motiu, són jutjades com “no prou competents”.

Pilar Calvo
 
 

Istockphoto

Com passa a gairebé totes les feines, aquestes classificacions no sempre es corresponen amb la realitat, ni està demostrada la suficient autoritat avaluadora de qui fa aquests judicis envers les que sovint són les seves companyes. Pel que sembla, no requereix gaire acreditació adjudicar qualificatius que desmereixen a l’altra.

Les que són considerades com mestres guais tenen l’autoestima molt reforçada, i creuen gaudir del dret a pontificar el que és correcte, el què i el com s’ha de fer. Les que honestament van realitzant la seva tasca docent, que podem entendre que són la majoria, estan compensades amb el reconeixement que reben de companyes i alumnes, sentint-se bé amb la seva professió.

Les mestres que no gaudeixen de suficient reconeixement, considerades no guais per algunes opinions, sovint es senten angoixades, amb poca autoestima, insegures i amb por, fins al punt de que en ocasions dubten de la seva vocació. Sempre hi ha qui insinua, d’una o altra manera, que han errat en la seva decisió de ser mestres. Algunes de les veus que més es fan escoltar a l’escola no les valoren suficientment, no els donen prou suport, no sempre les tenen en compte i, de vegades, sembla que voldrien que marxessin de l’escola i que vingués una mestra guai.

Compartimentar un grup humà com és una escola, classificar les seves professionals, a partir d’unes valoracions que mai s’arriba a saber a què responen, és molt perillós. Pot arribar a fer mal a companyes que no entenen per què no es reconeix el seu esforç i no es valora el seu treball.

Atorgar el qualificatiu de mestra guai a una docent i de menys competent a una altra, obeeix a un judici que poc a poc s’instal·la en la opinió de totes les persones que formen part d’un col·lectiu. Quines són les evidències o senyals que permeten opinar d’una mestra, jutjar la seva capacitat docent, per part d’aquelles que desenvolupen la mateixa tasca? En quines infal·libles dades contrastables es basen molts veredictes que costa tant de tirar enrere una vegada pronunciats?

No sempre la mestra guai és realment la professional que ho té tot controlat, però el fet de sentir-se tant valorada i escoltada fa que augmenti el seu nivell d’autoestima. Això pot ésser positiu per l’equip si ho sap canalitzar positivament, però existeix també el risc de que es senti imprescindible i arribi a ser molt intransigent en la seva valoració, en ocasions feridora, envers les mestres no guais.

Quan a l’escola hi ha canvi de curs i els alumnes passen a una altra mestra, potser haurem sentit alguna vegada allò de que “semblava que ho tenia tot molt controlat però els nens/es que eren seus han passat sense hàbits i amb un nivell més baix de l’esperat”. Però ningú s’ho acaba de creure, doncs la reputació té més pes, i sovint es tendeix a pensar que és una mala classe o que la mestra nova ha exagerat una mica. Potser tenen raó, però és cosa de tothom cuidar la millor trajectòria d’un grup d’alumnes que passaran per les aules de diferents mestres.

La mateixa situació referida a uns alumnes que han tingut una mestra no tan ben valorada, ja no dona peu a dubtes i pren força la idea de que “aquests nens l’any passat van perdre el curs”. Novament la reputació, les imatges preconcebudes, influeixen anticipadament en la valoració d’allò que s’observa.

De quina manera seria possible disposar d’un judici objectiu, no condicionat per l’opinió preconcebuda que tenim, envers la tasca educativa de qualsevol mestra? Com es pot jutjar a distància una feina que no sempre és possible observar? Si els eventuals resultats són la base en la que recolzar les nostres opinions, haurem de definir la manera d’avaluar-los, de forma objectiva, amb visió ponderada i a mig termini.

L’escola està formada per tota la comunitat educativa, que ha de treballar conjuntament per arribar a aconseguir els objectius que s’ha proposat. És tasca de tots i totes treballar coordinadament i hem de potenciar que cada persona tregui el millor de sí mateixa. Ajudar-se entre sí hauria de ser l’actitud habitual, la més natural entre companyes.

Si fem classificacions i encasellem a les persones, ningú aconseguirà sortir del rol que li hem adjudicat i li resultarà cada vegada més difícil aportar tot allò que pot tenir un gran valor per l’escola. Si no volem classificar als alumnes, no podem fer-ho tampoc entre nosaltres, les mestres, doncs som també un grup i com a tal hem de funcionar de la mateixa manera que aquells.

Fa temps que s’està comentant la idea de incentivar a les mestres. S’intenta buscar una font de motivació i reconèixer amb justícia el desenvolupament de les competències educatives.

El dia que es treballi per incentius, amb quins criteris i sistemes valorarem a les mestres? Com sabrem distingir les millors mestres de les que encara no ho són tant? Com quedaran les mestres guais i les mestres no guais? Cal que totes les que formen part d’un equip docent siguin unes cracks pedagògiques o es pot confiar en l’ajuda que es donen unes a les altres?

Serà difícil trobar maneres d’incentivar si no hi ha objectivitat en la percepció d’allò a considerar. Cóm podem trobar maneres de valorar a una persona en la seva tasca amb altres persones?

Sovint s’avalua en base a la eficàcia i a la eficiència per aconseguir uns objectius. Crec que s’hauria de tenir molt en compte com s’aconsegueixen els objectius, no només el fet d’arribar a aquests. El procés, la manera com s’actua dia a dia, és fonamental en les relacions humanes i en la tasca docent. Entenc que en l’acció a l’escola, en tots els seus àmbits, ha d’estar permanentment present el compromís ètic de cada persona.

Potser hem d’avaluar a través de les competències que ha de tenir una mestra i en totes les seves vessants de relació amb alumnes, equip docent, famílies i d’altres persones implicades en la tasca educativa. És, però, un objectiu de difícil  implementació, doncs suposa afavorir el millor contacte amb totes les persones que, directament o indirectament, estan relacionades amb qui exerceix la docència, i disposar de criteris adients per interpretar les seves opinions.

És necessari reflexionar envers les competències que ha de tenir una mestra i, sobretot, en les que ha d’anar cultivant al llarg de la seva carrera professional. L’esforç de la mestra per progressar és sempre un exemple per a alumnes i companyes. No existeixen receptes infal·libles ni convé deixar de dubtar quan es tracta de trobar la millor resposta davant qualsevol tema.

En un espai on coincideixen tantes persones cada dia, les relacions humanes són fonamentals. No hauríem d’intentar que s’obrissin totes aquestes mestres a les que, per un o altre motiu, no les deixem florir?

Si valorem amb objectivitat i empatia a totes les mestres, donant suport a les que ho necessiten i ponderant les opinions de les que no sempre contrasten altres idees, escoltant-les a totes, potser ens sorprendrem de tot el que podem aprendre.

Una bona mestra, sigui o no sigui guai, sempre desitja millorar, sentir-se feliç amb la seva feina. Això és quelcom que es pot compartir dins un equip que desitja el millor per l’escola i el seu alumnat.

En les nostres aules ensenyem als nens/es a anar al fons de les coses, a aprofundir, a no quedar-se amb l’aspecte extern de les coses. Les mestres tindríem que fer el mateix i no deixar-nos enlluernar per les opinions d’una part de les professionals que formen part de l’equip humà de l’escola. Això comporta escoltar a totes les companyes  i apreciar a tothom per igual, doncs tothom vol millorar dins del grup en el que està. Hem de donar-nos recolzament per què puguem demostrar tot allò que podem fer.

El  més important és que l’escola de tothom sigui la que tothom pot gaudir. Per aconseguir això hem de potenciar que totes les mestres treguin el millor d’elles mateixes, valorar-nos entre totes, aprendre unes de les altres, saber que totes tenim limitacions però també que al costat tenim algú que ens ajuda a buscar estratègies.

Fent pinya i anant de la mà es pot aconseguir l’escola que volem que sigui la millor pels nostres alumnes, doncs també ho serà per totes les seves mestres.

Pilar Calvo
About Pilar Calvo

Mestra jubilada d'educació infantil i primària. Exdirectora de l'Escola Margarida Xirgu de Badalona. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*