La separació per nivells a l’ESO augmenta el risc d’abandonar els estudis d’alguns alumnes

Un estudi de la Fundació Jaume Bofill alerta de que els agrupaments segons el nivell dels alumnes a l'ESO perjudica els joves que queden als grups de rendiment baix

Pau Rodríguez
 
 
 

Imatge d’arxiu / © Sandra Lázaro

Quan molts instituts separen els seus alumnes en funció del nivell acadèmic, fins i tot si ho fan pensant que així poden aprendre millor, el que podrien estar fomentant és tot el contrari: més fracàs i abandonament escolar entre els joves que acaben enquadrats en els grups rendiment més baix. Un estudi de la Fundació Jaume Bofill alerta que els agrupaments per nivell a l’ESO augmenten el risc que els joves optin per no continuar estudiant un cop acaben la Secundària.

El mercat laboral, doncs, no és l’únic factor que ajuda a explicar per què hi ha joves que no segueixen amb els estudis. És cert que les feines atractives i accessibles d’abans de la crisi van empènyer molts joves a deixar les classes, i que aquesta tendència s’ha reduït en els últims anys. Però amb això solament no s’explica una taxa d’abandonament prematur –joves d’entre 18 i 24 anys que no estudien i només tenen l’ESO– que a Catalunya es troba al 19%, molt superior a la mitjana europea.

“El factor del mercat de treball no s’ha de negar, però hem de veure també com el sistema educatiu repercuteix en l’abandonament, per saber quin marge de millora té”, exposa Aina Tarabini, professora de Sociologia de la UAB i autora de l’informe. A més dels agrupaments en funció del rendiment, l’estudi també assenyala la segregació escolar i el paper del professorat com a factors que poden incidir en les decisions dels joves a l’hora d’escurçar la seva trajectòria acadèmica.

Sobre la separació per nivells, amb prou feines hi ha dades a Catalunya per saber si és una pràctica molt estesa, quins tipus d’agrupaments es fan i en quines assignatures. El departament d’Ensenyament no ha recollit mai dades en aquest sentit i l’únic que se sap, a partir de PISA 2015, és que un 26% dels centres agrupa els alumnes segons les seves capacitats com a estratègia d’atenció a la diversitat. Per aquest motiu, l’estudi presentat per la Fundació Jaume Bofill és de caràcter qualitatiu i no quantitatiu, és a dir, que recull les experiències dels joves en cinc centres de Secundària, però no disposa de dades del conjunt del sistema.

Rebaixa les expectatives dels joves

Amb tot, Tarabini assegura que agrupar estudiants per nivells fa que els qui queden relegats al grup de rendiment més baix acabin reforçant la seva percepció de que són joves que no estan fets per estudiar. “Els grups de baix nivell no només estan sobrerepresentats per alumnes d’origen migratori i d’estatus socioeconòmic baix, sinó que a més tenen efectes molt negatius sobre la motivació, el rendiment i les expectatives dels estudiants”, sosté l’autora en el seu informe.

La visió de futur d’un mateix, afirma Tarabini, es veu influïda per factors als quals a vegades es para poca atenció, com per exemple el fet de si tots els teus companys tenen ganes de seguir estudiant o no. O si el professor et tracta com un alumne que pot rendir molt o poc. I això canvia en funció del grup. “El docent tendeix a estimular més l’aprenentatge dels grups dels bons, perquè creu més en ells”, lamenta.

La frontera de quins agrupaments són positius i quins negatius, tanmateix, és difusa. ¿Significa el mateix per un alumne haver anat tota l’ESO en un grup de baix nivell en la majoria d’assignatures que haver anat durant un trimestre a una aula de reforç? Probablement, no. “Agrupar no és bo o dolent, depèn del propòsit”, exposa Tarabini, “però com més homogeni, més llarg en el temps i més mals docents tingui l’agrupament, pitjor”.

De fet, optar, per contra, per fer grups petits i variats, per exemple dins una mateixa classe, no és una mala estratègia a l’hora de “personalitzar” l’aprenentatge, detalla.

Per Xavier Murillo, director de l’institut Sant Andreu de Barcelona –un dels que ha participat en l’estudi–, és un error pensar que la segregació per nivells pot servir per combatre el fracàs, encara que el professorat es pensi que això permet fer reforç als qui més els costa. “El fracàs no es resol reforçant les assignatures instrumentals perquè el que bloqueja els aprenentatges va molt més enllà d’això, té a veure amb l’entorn, amb si l’alumne se sent valorat, còmode, acompanyat”, defensa.

Al seu institut, que per norma general mai han fet grups d’aquest tipus, sí que tenien tradició de tenir alguns grups de reforç, que ara també estan desmuntant. “Només fer-los sortir de l’aula, encara que sigui poques hores a la setmana, els suposa una etiqueta negativa, i a això se li afegeix a vegades la mirada del professor”, admet Murillo. “No és fàcil tenir tots els alumnes en una mateixa classe, té els seus problemes, però és la manera que tinguin una experiència educativa similar”, afegeix.

Millor per als ‘millors’, pitjor per als ‘pitjors’

Malgrat que no hi ha cap estudi sobre agrupaments en el conjunt del sistema educatiu, sí que és cert que Ivàlua i la mateixa Fundació Jaume Bofill van promoure el 2015 una revisió de diverses recerques d’arreu del món sobre el tema. La conslusió era prou clara pel que fa als grups de nivell: “Mentre que alguns estudis conclouen que no existeix un efecte diferencial entre els estudiants […], un gruix important d’avaluacions observen una tendència d’aquests agrupaments a beneficiar els estudiants dels grups de nivell competencial alt i perjudicar els de nivell baix”.

Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, ha lamentat que després de tants anys de tenir unes taxes tan elevades d’abandonament –de les més altes de la Unió Europea– s’hagi normalitzat aquesta xacra. “Hem naturalitzat que un de cada cinc joves abandoni, però amb el nostre nivell de desenvolupament econòmic això no hauria d’estar passant”, ha criticat, en referència a que països amb unes característiques similars a les de Catalunya tenen una taxa d’abandonament inferior.

A banda d’assenyalar els grups de nivell com una pràctica contraproduent, l’estudi publicat aquest dimecres també llança una sèrie de propostes per combatre l’abandonament escolar, algunes de les quals apunten a un replantejament del model d’educació Secundària perquè tingui “com a prioritat la centralitat de l’alumnat en els processos d’aprenentatge”. És el cas de garantir que es faci més treball globalitzat i el treball cooperatiu a als centres, promoure la codocència o “elaborar” un nou pla d’acompanyament o orientació personalitzat de l’alumnat.

L’informe també assenyala mesures que tenen a veure amb la “protecció” dels centres d’entorns més desafavorits, que són els que tenen joves amb risc més elevat de deixar els estudis. Apunta a que se’ls hauria de fixar una ràtio màxima de 20 alumnes per classe, ampliar el temps de formació i coordinació dels seus docents i, en definitiva, garantir-los un “finançament no lineal”. És a dir, que puguin disposar de més recursos atès que tenen també més dificultats per salvar.

  • Jaume Prat iFabregat

    Al meu centre permet que els alumnes que van a aquests nivells se sentin millor ja que aconsegueixen aprendre ja que són menys a classe, no se senten inferiors als que els envolten i estan ben acompanyats pel professor.

  • Manuel Sánchez

    Al meu institut s’eliminaran aquests grups, ja que perjudiquen més que ajuden els alumnes.