Ser una nena mai no ha estat fàcil: una història de segles de discriminació de gènere

Una exposició al campus Raval de la Universitat de Barcelona relata les desigualtats de gènere patides per les nenes des dels annals de la història, així com les veus que s'hi han oposat, des de Christine de Pizan fins a Malala Yousafsai.

Pau Rodríguez
 
 
 

captura-de-pantalla-2016-10-25-a-les-16-18-56

‘La nena obrera’, de Joan Planella

Hi ha una fil històric que uneix la lluita per l’escolarització de les nenes empresa per Malala Yousafzai –tirotejada per aquest motiu l’any 2012, premiada amb el Nobel de la Pau el 2014– amb les crítiques al matrimoni infantil fetes per Isabel de Baviera, la coneguda emperadriu Sissi, a mitjans del segle XIX. És el mateix fil que connecta la prostitució infantil de Neera, relatada per l’atenenc Demòstenes el segle IV abans de Crist, amb l’entrada al món laboral de Caterina Gusi Espuña, a la fàbrica de la Còlonia Borràs –al Bages–, quan només tenia set anys.

Ser una nena mai ha estat fàcil. La seva és una història de doble discriminació –per ser dones però també per ser petites, infants– que es remonta als annals de les civilitzacions conegudes, des de l’antiga grècia fins a les societats europees industrials, sense oblidar les desigualtats de gènere que encara pateixen milions de nenes, latent en alguns països, visible en d’altres, en ple segle XXI. Aquesta trajectòria queda recollida a l’exposició Per ser nena, fins al 14 de novembre a la biblioteca del campus del Raval de la Universitat de Barcelona.

“Hem constatat la completa invisibilitat de les nenes en bona part de la història, així com també en els estudis posteriors de qualsevol disciplina”, sosté Cristina Yúfera, una de les comissàries de la mostra i membre de Tacita Muta (Grup d’Estudis de Dones i Gènere a l’Antiguitat). “Fins i tot en societats aparentment més avançades en qüestions de participació i democràcia, com la grega, ho han estat només per als adults mascles”, posa Yúfera com a exemple.

Malala Yousafzai, Premi Nobel de la Pau 2014. / CC by-sa Claude TRUONG-NGOC (Wikimedia Commons)

Malala Yousafzai, Premi Nobel de la Pau 2014. / CC by-sa Claude TRUONG-NGOC (Wikimedia Commons)

A l’antiga Atenes, de fet, quan es donava a llum a un nadó la família ho anunciava col·locant un bri de llana al dintell de la porta de casa en cas de que fos una nena, i una branca d’olivera en cas de que fos un nen. “Així ja es donava a entendre que el futur de la nena que acabava de néixer era el de quedar-se a casa teixint, cuidant de la família, mentre que la del nen era la vida pública”, exposa Yúfera. Un determinisme que s’ha mantingut al llarg de la història i fins ben a tocar la nostra època. La dedicació a la llar ha marcat l’educació de les nenes a casa nostra fins fa menys de 50 anys. No en va el 17 de juliol de 1945 el BOE franquista publicava que les nenes, en la seva “iniciació professional”, havien de rebre també ensenyaments d’“artesania i tasques de la llar”.

Fer-se càrrec de la casa, dels familiars grans, dels germans petits, ha estat una altra constant per a les nenes al llarg de la història, gairebé “una segona jornada de treball”, segons s’explica a l’exposició, que se sumava a una entrada al món laboral precoç, ja fos com a serventes o com a treballadores de fàbrica. Als segles XIX i XX moltes nenes cuinaven, rentaven la roba, anaven a buscar llenya… I en acabat feien el seu torn a la fàbrica. Citàvem el cas de la Caterina Gusi, de set anys, que recorda la pintura La nena obrera, de Joan Planella, sobre l’onada de treball infantil al sector industrial català durant el segle XIX.

Aquesta xacra, la de les tasques domèstiques assumides per nenes, no consta en les estadístiques oficials sobre treball infantil que recull l’Organització Mundial del Treball (OMT). Dels 250 milions de menors de 14 anys que treballen arreu del món, al voltant d’un 40% són nenes, però si es comptessin les responsabilitats de la llar representarien més de la meitat de víctimes, segons les estimacions que fa la mateixa OMT.

Abans del naixement, la discriminació

L’exposició de la UB rebutja el clàssic recorregut cronològic que caracteritza les mostres històriques i opta per organitzar la informació en una mena de cronologia vital de la discriminació que comença amb la gestació, es constata amb el naixement i avança durant la infància de les nenes, el seu accés a l’educació, a l’adolescència, al matrimoni o al treball. “En el moment de l’embaràs ja comença una discriminació per creences que arriben fins als nostres dies”, considera Yúfera.

“Si una dona porta al ventre un mascle, té bon color; si porta una femella, mal color”. Aquest és un dels aforismes del Corpus hipocràtic (Grècia, V-IV aC), una mostra de la desigualtat manifesta ja abans del naixement que té, de nou, punts de connexió amb l’actualitat. Sense anar més lluny, les comissàries recorden la pèrdua de nenes a l’Àsia –que algunes estimacions situen en 160 milions– fruit d’assassinats de nadons o morts en la primera infància.

La ciutat de les dames.

La ciutat de les dames.

I ara, almenys a casa nostra, hem acabat amb la històrica desigualtat de gènere entre les nenes? “Ara sobre el paper les nenes tenen les mateixes oportunitats que els nens: no hi ha una discriminació aparent, però sí que apreciem regressions, com poden ser l’hipersexualització de les nenes”, constata Yúfera, que posa com a exemple la notícia d’una empresa que comercialitza sabates de tacó per a nadons, tot i que també li serviria l’estudi publicat recentment que observa com ja amb set anys les nenes se senten pressionades per ‘estar perfectes’.

Queda, doncs, camí per recórrer, però probablement menys del que s’ha resseguit fins ara, gràcies a “dones que s’han fet valer”, en paraules de Yúfera, com les que apareixen a l’inici d’aquest article. Menció especial –almenys a l’exposició, on apareix en diverses cites– per a Christine de Pizan, que a la Ciutat de les dames (traducció al català de Mercè Otero), obra considerada precursora del feminisme que es va publicar en plena Edat Mitjana (1405), ja deixava clares les coses: “Si hi hagués el costum d’enviar les nenes petites a l’escola i d’ensenyar-les metòdicament, com es fa amb els nens, aprendrien i comprendrien les dificultats de totes les arts i de totes les ciències tan bé com ells”. Tenia raó.