ENTREVISTA | Orna Donath

“Si hagués estat mare me n’hauria penedit”

'Madres arrepentidas' està destinat a ser l'assaig feminista de la temporada. La seva autora, Orna Donath, explica les claus d'una circumstància que no ha de ser entesa com a fenomen

Lucía Lijtmaer - eldiario.es
 
 

Orna Donath, autora de 'Madres arrepentidas'

Orna Donath, autora de ‘Madres arrepentidas’

“On s’imposa un règim opressiu hi ha una actitud simulada”. Aquesta és una de les múltiples sentències de Madres arrepentidas (Reservoir books), de l’acadèmica Orna Donath, que arriba ara a Espanya després d’haver-se convertit en un èxit a Alemanya. La premissa és senzilla: la maternitat no és exactament una elecció, sinó una imposició social que parteix de la construcció cultural de la dona. Si no ets mare, no ets res. Davant aquest buit aterridor, les dones poden sentir que el seu únic destí és ser mare. Però, què passa amb les que després se’n penedeixen?

La investigadora Donath es va proposar abordar aquest tabú després que un article sobre això a Alemanya destapés la caixa dels trons: les mares no poden penedir-se’n perquè això les transforma en una aberració social. Així que l’estudi va ser metòdic: 23 mares israelianes es van posar a les seves mans per tractar el que ella anomena una “fal·làcia social”: les dones han de ser mares i aquesta construcció no pot tenir fissures. Entrevistem Donath pel que podria ser el llibre feminista de la temporada.

En la història de la cultura hi tenim males mares, mares venjadores, mares assassines… però mai mares penedides.

No! Aquesta és la gran omissió històrica. Fins i tot en les teories feministes sobre la maternitat es parla de la vergonya, de la culpa, de l’avorriment… però no sobre el penediment. S’ha ignorat sempre.

Una comença el llibre amb la idea que es trobarà amb un fenomen “monstre”, una excepció. Però quan llegeixes els testimonis, les seves experiències, els seus dubtes i ambivalències resulten molt comprensibles i universals.

M’alegro que ho diguis perquè vull deixar molt clar que no es tracta d’un fenomen, cap emoció humana ho és, i odiaria que la gent ho pensés així. Al llibre no hi ha històries dramàtiques, aquestes ja les hem sentit i llegit. El que és diferent és el resultat. Aquí no hi ha dones dient: “Va ser duríssim, però el somriure del meu fill ho compensa tot”, simplement la seva experiència és una altra. I és la següent: “No val la pena”, o “sabent el que sé, no ho hagués fet”. Res més.

En algun moment gairebé es llegeix un penediment de viure en societat per part d’algunes dones, que no saben com estar en un món basat en la maternitat i en l’instint maternal.

Crec que la societat forma part del problema, però no és només un tema social. Fins i tot si traiem de l’equació les expectatives socials i els seus mites, la maternitat segueix sent una relació molt dura perquè ets responsable de la vida d’una altra persona. Encara que no siguis la mare ideal, els problemes hi són. Vaig preguntar a un fòrum en línia quan feia la meva investigació a un grup de dones: “Si poguéssiu criar els fills en comunitat, amb tots els mitjans econòmics, amb una xarxa de suport, amb temps per vosaltres mateixes, en tindríeu?”. I em van dir que no. Això implica que hi ha dones que no volen ser mares, el que per a mi té lògica. No entenc encara per què la societat no assumeix que perquè tinguem els mateixos òrgans biològics això vol dir que desitgem les mateixes coses.

Aquí mateix, estem assegudes dues dones que podem tenir gustos personals diferents en tot: menjar, orientació sexual, el que llegim, el que escoltem, els nostres estils de vida. Per què hauria de ser diferent amb els fills? Per què hauríem de voler totes el mateix?

Vostè va iniciar la seva recerca el 2008 i la va tancar el 2013. Hi ha hagut canvis substancials en la percepció de la maternitat en els mitjans de comunicació?

No ho sé. A Israel el meu primer llibre tractava sobre les dones que no volien tenir fills, i es va publicar el 2010. Des de llavors veig més i més dones que expressen que no volen ser mares, però no sé si hi ha un canvi en com es percep la maternitat. Les xarxes socials els donen a les dones una nova percepció d’espai per expressar-se sense mediacions, poden crear les seves comunitats per parlar de les seves coses. Però la maternitat segueix sent considerada l’essència de la vida de la dona.

Com rep el públic una investigació com aquesta?

Hi ha qui nega totalment que aquestes dones puguin existir, hi ha qui diu que exagero, que manipulo la informació, o em titllen de boja. D’altra banda, hi ha qui ho accepta i aprecia que es parli d’aquest tema, no només les penedides sinó les que van tenir una maternitat problemàtica.

Portada de 'Madres arrepentidas'

Portada de ‘Madres arrepentidas’

Hi ha pares penedits?

Sí, vaig entrevistar-ne deu. L’estudi al principi era sobre mares i pares penedits. Però l’estudi resultava massa llarg i vaig haver de triar un enfocament. Com a feminista, vaig decidir tractar les mares.

Hi ha alguna cosa que no esperava trobar en el testimoni d’aquestes mares?

No. I no sé per què, ja que mai havia parlat amb dones penedides de la seva maternitat amb anterioritat. Només em va sorprendre pensar en la discrepància entre com volien viure aquestes dones i els fets en si. Les diferències entre la vida que volien i les seves vides reals es van fer evidents.

Suposo que si jo hagués estat mare també me n’hauria penedit, així que en la meva ment hi va haver des del principi una connexió amb les entrevistades i entenia el que m’explicaven.

El fet que es tracti d’una metodologia tan concreta –vint-i-tres dones israelianes– com d’universals es poden considerar les seves experiències?

Com el llibre s’ha publicat ja a Alemanya tinc l’experiència de poder dir que és més comú del que pensava. He rebut missatges cada dia de mares i no mares que agraeixen que per fi es parli de la possibilitat de no ser mare. I són missatges de tot el món: des de Suècia a Kazakhstan.

Quants missatges rep?

Moltíssims. Depèn de l’època. Per exemple, quan estic de promoció poden ser uns centenars al dia, en èpoques més tranquil·les ronden la dotzena diària. En la meva web acadèmica explico que vull saber per què la gent descàrrega els meus articles, i la resposta és enorme. Hi ha homes que els descarreguen per entendre millor les seves dones, per exemple.

Totes les dones entrevistades són israelianes. Què diu aquest llibre sobre el seu propi país?

Sé que en molts aspectes Israel és un país únic. El nostre índex de natalitat és de tres fills per dona i som el primer país en l’ús de tecnologies per a la reproducció assistida. Però en altres aspectes som exactament iguals que altres països. Totes les nacions necessiten mà d’obra i per tant nadons, en alguns països la religió té especial importància: Israel, Espanya, Itàlia… Les dones a Israel no poden dir que no volen ser mares, molt menys penedir-se’n si ho són.

El llibre incideix especialment en com la societat capitalista neoliberal difumina la línia entre elecció i no elecció de la maternitat per a les dones. Vostè parla de com la classe social afecta la maternitat.

Crec que aquest llibre va més enllà del simple penediment maternal, es dirigeix a les nostres percepcions sobre el que és el temps i l’emoció i els seus usos. El que és paradoxal és que hi ha moltes dones en risc d’exclusió social que tenen menys problemes amb la maternitat que dones de classe mitjana. No puc argumentar que les dones pobres pateixen més que les riques. En algunes ocasions la maternitat és la llum de la seva vida, les integra socialment, els dóna un paper. El que crec que és fonamental és escoltar les dones de diferents àmbits socials per a poder parlar així de maternitats, no de maternitat.

Vostè parla de la maternitat com una mena d’empresa pública, i tot i així hi ha discursos des de l’esquerra que tracten les cures i els afectes i no inclouen una idea conflictiva de la maternitat. Hi ha també aquí una idealització?

El pes de l’altruisme pel que fa a la maternitat sempre em sorprèn. Tots som egoïstes, és part de ser humà. Això no vol dir que vulguem fer-li mal al proïsme, però l’egoïsme és natural. Des d’una perspectiva feminista em sembla fonamental que les dones puguem pensar en nosaltres mateixes sense ser aquest objecte que respon a les necessitats dels altres. Ni en els pares, ni en els marits –per a les dones heterosexuals–, ni en els fills. No em preocupa que em consideri egoïsta mentre recordem que tots ho som i que això no és negatiu.

Conec moltes dones que contribueixen a les seves comunitats. Jo sóc voluntària des de fa dotze anys en un centre que ajuda a les víctimes d’agressions sexuals. I sóc egoïsta perquè no tinc dos fills biològics? És absurd i retorçat.

Al llibre tracta exemples xocants sobre com els estats animen a la maternitat com “deure nacional”. Austràlia, per exemple.

Aquest exemple és terrible, m’encanta. A les dones se’ns s’estableix en un ordre social del qual no podem moure’ns. Volen que estiguem allà. Entenc per què les nacions necessiten treballadors, i suposadament això implica tenir més nadons. Però hi ha tantes maneres de canviar això amb un canvi de perspectiva! Es retira gent vàlida de llocs de feina a una edat molt primerenca, a partir dels 45 anys en alguns països ets irrellevant. Hi ha gent que vol treballar i no pot, però no obstant això els problemes són els nostres úters.

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*