En una situació educativa nova i apassionant: a propòsit del debat ‘Ara és demà’

Som en un moment apassionant, en el que emergeixen noves realitats a la base mateixa de l’educació catalana, enmig de contradiccions i paradoxes. Sembla ser, de nou, l’hora de l’acció lúcida, coratjosa i realista

Salvador Carrasco
 
 

Fa uns anys acostumàvem a pensar que teníem una educació pionera i d’avantguarda, respecte a d’altres indrets de l’Estat i , d’alguna manera, de la UE.

En la darrera dècada, però, molts professionals de l’educació ens preguntàvem què quedava d’aquell esperit emprenedor i renovador del que ens sentíem tan orgullosos. En les nostres converses les preguntes es disparaven:

  • L’escola catalana estava perdent o abandonant la via de la innovació? Havíem tocat fons?
  • Què se n’havia fet del vell entusiasme pedagògic de bona part del professorat que va fer possible l’experimentació prèvia a la reforma educativa dels anys 90? Recordeu els FOPIS? L’experimentació de l’anticipació a la reforma educativa? I, els més vells, aquella extraordinària experiència, contra tot pronòstic, del COU experimental dels primers anys 70? Van ser experiències de llibertat acadèmica, minimalistes en quan a la imposició de currículums oficials, de respecte a la iniciativa dels Centres i, també, d’ intensa feina i autoexigència del professorat.
  • Als inicis dels anys 2000, el clima que percebíem semblava més aviat el d’un col·lectiu en bona part descoratjat i fatigat. Les coses havien començat a canviar?

Vindrien, després, les conseqüències de la crisi econòmica, d’indubtables i greus repercussions en les polítiques educatives. Les administracions ja no podien exercir el rol propi d’agents promotors del canvi educatiu: els tocava, en un nou context, gestionar el sistema educatiu en el marc d’unes dificultats extraordinàries, pagant durs peatges en les polítiques educatives. Els governs catalans, de diferent signe i orientació política, han viscut dificultats i greus limitacions a l’hora de desenvolupar una llei com la LEC (“llei de país” i “de consens”) i han sofert una fèrria oposició a la política lingüística i una forta laminació de competències de la Generalitat.

A ningú podia estranyar-li l’alt nivell de decepció i cansament, de “malestar”, deien els mitjans, existent entre els professionals de l’educació. Uns col·lectius, però, que malgrat tot no han abandonat mai el compromís amb els infants i els joves, tot i tenir menys recursos, menys formació i moltes dificultats per a fer bé la seva feina!

Tanmateix, l’educació catalana no ha cedit davant situacions adverses. N’hi ha prou citant, a tall d’exemple, les “escoles verdes”; els projectes de cooperació educativa internacional; els projectes d’APS, amb un desplegament impressionant i un futur que augura millores qualitatives; la lenta i progressiva incorporació dels agents educatius del lleure a la cooperació activa en el món escolar; la creació de diversos tipus de xarxes escolars per al foment de la innovació. Sembla que hem entrat en una nova situació, no exempta de contradiccions i amb no poques paradoxes.

Per no deixar-nos portar per un optimisme ingenu, formulem algunes de les paradoxes amb les quals ens trobem avui, en el dia a dia de moltes escoles.

  • Sembla que vivim una revifalla d’iniciatives innovadores. No sempre, però, és fàcil discernir el que és real del que és una campanya d’imatge en els mitjans de comunicació.
  • Vivim un moment en el qual l’educació, per fi, sembla que comença a interessar una mica més a una societat que, per contra, segueix sense atorgar a l’educació i als seus professionals el reconeixement social degut a la importància i la dignitat de la seva feina.
  • Sembla haver-hi consens en l’afirmació de que és el conjunt de tota la societat el subjecte de l’educació i els infants el seu centre. Però som lluny de tenir i fomentar una participació real dels infants i joves i una implicació dels diferents agents educatius en la vida escolar.
  • Una cosa és el discurs pedagògic, el somni d’un futur millor, i un altra la realitat dels centres i les xarxes que es creen per fer possible avançar en la via de la innovació, amb les seves possibilitats i limitacions.
  • És possible fer innovació educativa sense nous recursos, sense formar bé al personal, sense invertir en infraestructures escolars o sense personal suficient de suport i especialistes? Tampoc es pot innovar eficientment sense la convicció i el compromís dels professionals! Ni una ni l’altra cosa són condicions suficients que garanteixin , a mitjà termini, l’èxit de les experiències.
  • Ni el voluntarisme ni la sobrecàrrega de treball a les esquenes d’uns quants són garantia suficient d’èxit. Cal una planificació acurada i realista, compassada al ritme d’allò que és raonable, exigible i possible fer en les circumstàncies particulars de cada centre, amb la connivència i implicació de tots els educadors i amb la deguda avaluació.

Com es diu al Preàmbul de la Llei 12/2009 d’Educació de Catalunya, el nostre capteniment no pot ser un altre que “consolidar un projecte de país que garanteixi el dret a l’educació de tota la ciutadania i que pren com a fonament la igualtat, l’equitat i la justícia social, i ofereix una educació gratuïta i de qualitat”. Entenem que moltes iniciatives educatives actuals responen a demandes socials en contextos molt diversos i complexes. S’ha acabat l’època de les respostes uniformistes. Sembla arribat el moment, també previst a la LEG, de la creació de xarxes d’escoles unides entre si per projectes compartits i compromeses en la millora de l’educació. L’any 2009 es promulgava aquella Llei per a avançar en la construcció de l’educació que Catalunya necessitava.

Farem bé de treballar amb realisme des de les possibilitats que ens dóna el marc legal català actual i donar continuïtat a les polítiques educatives que ens permetin assolir els objectius de l’Estratègia Europea 2020. Així, cal culminar els esforços de “l’Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar 2012-2018”; preocupar-se més de l’educació dels infants, joves i famílies d’entorns socials més desafavorits; acabar de donar resposta als reptes actuals de l’educació inclusiva; lluitar de manera eficaç contra la desnutrició infantil; prioritzar la prestació de serveis escolars per part dels agents socials que tinguin present la dimensió educativa en la prestació d’un servei públic de qualitat i no els negocis d’empreses que busquen el lucre, per legítim que pugui ser.

Som en un moment apassionant, en el que emergeixen noves realitats a la base mateixa de l’educació catalana, enmig de contradiccions i paradoxes. Sembla ser, de nou, l’hora de l’acció lúcida, coratjosa i realista, realitzada des de la base mateixa de l’escola i dels barris, propera a la més estricta quotidianitat i des dels humils detalls de vida, en els quals es manifesten i fan realitat els ideals personals i col·lectius. Cal treballar sense caure en mites: ni el de l’estat, ni el del mercat, ni el de la societat civil, ni qualsevol altre. No és el moment de crear espais “màgics”.

Ens cal fer tot això sense “bonismes”, essent bons coneixedors del context d’incertesa, de desconfiança en les institucions i de confrontació partidista existent; tenint plena consciència del significat del capitalisme informacional, de les conseqüències socials del seu nou paradigma digital i dels forats negres (el risc, la desigualtat, la pobresa i la precarietat) que amenacen les vides de tants infants, joves i famílies; i, finalment, en el marc global d’una cultura dominada per la raó instrumental, fragmentària i a curt termini.

Qui no construeixi ara haurà perdut les oportunitats demà.

Salvador Carrasco
About Salvador Carrasco

Membre del Patronat de Fundesplai. Catedràtic de Sociologia More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*