Entrevista | Mar Romera, presidenta de l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci

“Som en un rànquing competitiu d’escoles contra escoles usant als nens com a moneda de canvi”

"S'estableix una competició entre les mateixes famílies i ens preguntem si realment estic donant al meu fill el ‘col•le’ que mereix, els idiomes que mereix… Així hem perdut el fet de pensar en els nens i el sentit comú", diu Mar Romera, mestra, especialista en educació emocional i defensora dels drets de la infància.

Elena Couceiro
 
 
 

Mar Romera | Foto: eldiario.es

Mar Romera és mestra, especialista en educació emocional i defensora dels drets de la infància. Presideix l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci. En aquesta entrevista parla sobre l’educació i la situació de la infància en la societat en la qual vivim, “tremendament neoliberal i consumista”. Com a defensora dels drets de nens i nenes proposa “respecte, escoltar i calma per poder realment gaudir, conviure i educar el principal tresor del planeta, que és la infància”. Romera es defineix a si mateixa com una “hacker de l’educació”.

Dius que històricament es controlava a les persones amb la por i ara es fa amb l’alegria. Per què passa això?

Perquè ens hem situat en una societat tremendament neoliberal i consumista en la qual es transmet el missatge que sóc feliç quan puc consumir el que els altres consumeixen. Em venen que el consum garanteix la felicitat.

Quines conseqüències per a la vida en família té aquesta aposta per l’alegria i la felicitat a través del consumisme?

S’estableix una competició entre les mateixes famílies i ens preguntem si realment estem donant al nostre fill el col·le que mereix, els idiomes que mereix… Així hem perdut el fet de pensar en els nens i el sentit comú.

Està molt estesa la idea que hi ha quatre emocions primàries (por, ira, alegria i tristesa) i tu parles de deu (afegeixes curiositat, admiració, sorpresa, seguretat, culpa i fàstic). Per què és important entendre totes aquestes emocions?

No podem dir que existeixen emocions bones i dolentes. Per què? Perquè es plantejarà la necessitat d’erradicar les emocions negatives de la vivència de l’ésser humà. Això no té sentit, perquè l’ésser humà es construeix amb la vivència de totes les emocions. No puc treure la por, perquè em salva la vida. No puc treure l’empipament, perquè em dóna l’energia necessària per superar obstacles. No puc erradicar la culpa, perquè m’ajuda a reparar.

En el model de les quatre emocions bàsiques se’ns diu que tot el que no és negatiu és alegria. Jo no puc pretendre l’alegria constant. Un nen es convertiria en un psicòpata si estigués tota l’estona content. Hi ha molts estats emocionals que no són l’alegria, com l’amor, que és un sentiment que neix de l’admiració. No aprenem en alegria, sinó en curiositat. Tenir en compte aquestes deu emocions ens dóna moltíssima informació.

Per què fins ara s’ha menystingut el món emocional?

Al segle passat qui tenia el coneixement tenia el poder i el món emocional estava limitat a la intimitat de les famílies i molt controlat pel poder religiós. Però ara, cada dia coneixem una miqueta més el cervell. I així sabem que qualsevol decisió racional ve mediatitzada per les emocions. Els publicistes descobreixen que apel·lar a l’emoció és molt més efectiu que apel·lar a la raó. Conèixer el cervell emocional és molt més rendible que conèixer el racional.

D’altra banda, els nens i nenes en èpoques passades desenvolupaven les seves emocions bàsiques al carrer amb les seves colles. Daniel Goleman, autor d’Intel·ligència emocional, diu que si els nens i nenes seguissin jugant i creixent al carrer no seria necessari incloure l’educació emocional a les escoles. L’escola està pensada per compensar el que no es dóna de manera natural. El meu pare, nascut en una Guerra Civil, desenvolupa la seva intel·ligència emocional al carrer. Les meves filles, nascudes molt a la fi del segle passat, no poden desenvolupar la seva intel·ligència emocional al carrer perquè no existeix el carrer per a elles. Existeix el món de la comoditat, de la sobreprotecció, del consum, però no existeix el carrer.

Dius que et preocupa especialment la salut mental dels nens i adverteixes que les dades mostren que en la propera dècada un 25% dels nens sofrirà trastorns de salut mental ( segons l’OMS, el 20% de nens i adolescents té problemes mentals). A què es deu això?

Per mi hi ha tres raons fonamentals. La sobreprotecció, que no permet als nostres nens i nenes créixer. La sobreestimulació: els exposem a milers d’imatges i estímuls però els seus caps necessiten temps. Els horaris dels nens són una barbaritat que no suportaria ni el més alt executiu. Els nostres nens estan sobrerregalats.

I si a més no tenen referents, qualsevol youtuber es converteix en referent. Sortir sa i estalvi d’això és gairebé una odissea. No existeix l’espera, no existeix l’autocontrol, no existeix l’autoavaluació, la reflexió.

Què ens ha passat com a societat perquè haguem oblidat aquest sentit comú i haguem apostat per educar amb sobreprotecció, sobreestimulació, sobrerregals i sense referents?

Ens ha passat que amb això, aparentment, regalo alegria. Sempre ho explico: El meu pare mai va poder tenir una bici, encara que la va demanar. Quan jo era petita, i ja he gastat 51 anys de la meva vida, vaig demanar una bici i els Reis Mags van trigar dos anys a portar-me-la. Quan les meves filles van demanar una bici, els Reis Mags la hi van portar aquest any. Quan els meus nebots van demanar… no, no, és que no l’han demanat, tenen quatre bicis. Volem compensar el que no vam tenir i tenim una espècie de bulímia de consum per a l’oci i la felicitat: consumeixo i vomito, perquè realment no ho necessito.

Aquesta societat respecta el dret de les famílies a cuidar i els drets de la infància?

La Convenció Internacional sobre els Drets del Nen diu en el seu article 3 que preval sempre l’interès del menor. Si solament tinguéssim en compte aquest article canviaria tot, fins i tot les lleis d’educació. En l’article 31 es parla del dret a l’oci i al joc. Això se’ns ha oblidat. Seguim veient pels carrers cartells de prohibit jugar. Hi ha un article 12 que parla del dret a opinar sobre aquells aspectes que els incumbeixen, i tampoc els tenim en compte, perquè considerem que no són ciutadans. Diem que els preparem per ser els ciutadans del demà, però són els ciutadans d’avui.

Què hauria de canviar per construir una societat en la qual aquests drets es vegin respectats?

El primer que hauria de canviar és la visió, mirar amb ulls de nen, escoltar la seva opinió i com perceben el món. El segon, com som els seus referents, hauríem de cuidar-nos molt els adults i saber que un nen és el gran tresor de tota la comunitat i per educar-lo fa falta tota la tribu. Ens posen com a exemple models educatius dels països nòrdics, que han considerat que l’única matèria primera o tresor potencial que tenen és la infància.

Es parla de les mesures de conciliació familiar, però consisteixen a ampliar l’horari escolar. Perdona? Això no és conciliació, és ficar als nens en situacions de treball de 12 hores diàries. Parlem de millorar el sistema educatiu i els posem proves externes. Està demostrat que en tots els països europeus els sistemes educatius gestionats amb estàndards i proves externes han fracassat. Ens fiquem en un rànquing competitiu d’escoles contra escoles usant als nens com a moneda de canvi.

Ja que dius que el context actual no facilita la salut mental dels nostres fills, què necessitarien les famílies per educar en una societat més sana?

No culpabilitzar als pares i mares és una cosa que jo tinc molt clara. Les famílies, excepte en casos extrems de maltractament, estimen als seus fills. Una altra cosa és que no saben fer-ho d’una altra manera. No hem estat capaços els adults d’adaptar-nos a la situació de canvi en la qual vivim. En els últims 20 anys la societat ha viscut una evolució com els 20 segles anteriors, sobretot per la tecnologia. Necessitem molta més trobada, més respecte, escolta, i sobretot, necessitem tenir més temps per estar amb els nostres fills. Aquí és inevitable plantejar-nos quant de temps dediquem a la baixa maternal, i necessitem molt més temps. Els nens no poden estar en una institució educativa 10 hores. A més, necessiten nens, de diferents edats perquè s’han de desenvolupar entre iguals.

Aquesta és una entrevista publicada originalment a eldiario.es

1 Comment on “Som en un rànquing competitiu d’escoles contra escoles usant als nens com a moneda de canvi”

  1. Totalment d’acord acord.
    La sobreprotecció és dolenta.
    Caldria augmentar la baixa de maternitat com Alemanya.
    14 mesos

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*