Tastets pedagògics a l’escola

Cal parar i col·locar el marcador a zero, cal començar des del principi. No totes les escoles són iguals, ni disposen dels mateixos mitjans, ni coincideix el mateix alumnat en cada una d'elles. Per tant no tot el que funciona en una escola ha de ser necessàriament el millor en les altres

Pilar Calvo
 
 

Una activitat a l’escola Octavio Paz / Robert Bonet

L’escola, com a part integrant de la societat, està en constant canvi, sempre vol millorar, però no hi ha una idea universal, compartida per tothom, de com fer-ho i de cap a on orientar aquesta evolució. Les escoles volen progressar en la seva tasca educativa, innovant, incorporant nova metodologia, aconseguint que l’alumne sigui el protagonista del seu aprenentatge a través del que descobreix. Però no totes tenen capacitat o disponibilitat per endegar per si soles aquest canvi, tot i el suport que poden rebre d’agents externs. La voluntat d’innovar no és un afany que sorgeix espontàniament, d’un dia per l’altre, sinó que té molt a veure amb la història de cada escola, amb l’estabilitat i compenetració del seu claustre, amb l’entorn social en què es treballa, amb tot allò que la defineix.

Algunes disposen d’aquesta capacitat de canvi, d’equips motivats per innovar i del lideratge que sap transformar interessos diversos en un únic objectiu compartit. Són escoles capdavanteres, amb les que ens emmirallem, que s’han fet un nom, que duen a terme un canvi profund, amb avenços importants i que merescudament reben el suport de la comunitat educativa. Aquestes escoles innovadores, en el seu afany de compartir el seu treball i mostrar els seus resultats, ens fan xerrades, ens conviden a anar a veure-les, ens documenten tot el que han fet per arribar on són. Nosaltres les visitem, les estudiem, valorem tot el que fan i descobrim que és el que també volem fer a les nostres aules. Quan arribem a la nostra l’escola volem encomanar el nostre entusiasme, la nostra eufòria, i comentem amb totes les mestres el que fan en altres llocs. El pas següent pot consistir a copiar tot allò que hem anat veient i ens ha agradat, incorporant-ho de forma automàtica i sovint poc contextualitzada.

Però cal parar i col·locar el marcador a zero, cal començar des del principi. No totes les escoles són iguals, ni disposen dels mateixos mitjans, ni coincideix el mateix alumnat en cada una d’elles. Per tant no tot el que funciona en una escola ha de ser necessàriament el millor en les altres. Hem de saber cap a on anem. Ens hem de marcar uns objectius que assenyalin on volem arribar i com ho volem aconseguir.

Ens cal saber amb qui i amb què podem comptar. Ens cal saber quin suport tenim dins de la comunitat educativa, perquè sense el seu ajut no podrem portar-ho endavant. Ens cal suport, no podem aconseguir-ho autònomament ni una escola pot actuar aïlladament. Si no tenim en compte aquestes consideracions prèvies, ens trobem que comencem a fer tastets pedagògics. Anem agafant les pinzellades que ens agraden d’una escola i d’una altra per introduir-les en el nostre dia a dia. Sovint fins i tot sense deixar tot allò que fèiem fins aleshores, cosa que pot provocar una feina excessiva als infants i angoixa a les mestres.

Una bigarrada acumulació d’activitats, tècniques i tendències, potser inconnexes entre sí, tot i que cada una d’elles és exemplar. Un trajecte eclèctic, no sempre lineal, en el que seqüencialment s’intercalen distintes teories pedagògiques, variats plantejaments, diferents idearis, dels que només apareixen els elements més vistosos.
Totes les activitats, i la intenció d’aquestes, han de ser congruents amb els objectius i l’ideari de cada escola. Ha d’haver-hi una coherència, una interrelació, una interacció entre elles. Les activitats que es fan en una escola responen a una filosofia, a una idea que les inspira.

Aquests tastets pedagògics sense un canvi profund des de tots els estaments de l’escola no són una innovació. Ans al contrari, és anar posant pedaços sobre quelcom que probablement no quallarà. És una feina de maquillatge, de pintura, sense transformar l’estructura. Li netegem la cara però no estem canviant allò fonamental. És difícil descriure una successió d’activitats, excel·lents cada una d’elles, emmarcada en una idea integradora. Els processos d’innovació no només han d’aportar noves tècniques o activitats. També han d’inspirar canvis de visió en les mestres que, sens dubte, es veuran reflectits en la seva tasca i en les eines pedagògiques que apliquen.

S’ha de dir, però, que els canvis poden comportar inseguretat en algunes persones docents, inclús rebuig en alguns casos. Posar en qüestió el que sempre s’ha fet, convidar a començar de zero una altra vegada, renunciar a allò amb el que es té seguretat, requereix molta confiança en el projecte i un lideratge que motivi, honestament i generosament, a les persones que l’han de tirar endavant. Els mèrits sempre seran de l’escola i en benefici de l’escola. Si els canvis només són una selecció d’un repertori d’activitats, per afegir algunes pràctiques descontextualitzades, no estem variant la manera de fer de la nostra escola.

És, doncs, hora de tornar a la pedagogia, de ser capaces d’explicar el que s’està fent. Qualsevol escola ha de poder descriure el que es planteja fer, on vol arribar, quins objectius es proposa pel seu alumnat, com farà participar en la comunitat educativa en aquest procés de millora del centre. Una vegada disposem d’això, encara que sigui molt genèric o incipient, sabrem cercar les millors eines i activitats per aconseguir-ho.

Pilar Calvo
About Pilar Calvo

Mestra jubilada d'educació infantil i primària. Exdirectora de l'Escola Margarida Xirgu de Badalona. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*