Tenim la universitat que volíem fa 50 anys?

Aquest 2016 s’ha commemorat el 50è aniversari de la constitució del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDEUB), en un acte celebrat en el convent dels caputxins de Sarrià en què s’aprovà el manifest “Per una Universitat democràtica”

Albert Corominas
 
 

Imatge de La Caputxinada. / Guillem Martínez.

Imatge de La Caputxinada. / Guillem Martínez.

1966: reforma democràtica de la universitat o via tecnocràtica?

Aquest 2016 s’ha commemorat el 50è aniversari de la constitució del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDEUB), en un acte celebrat en el convent dels caputxins de Sarrià en què s’aprovà el manifest “Per una Universitat democràtica”, el qual recollia les aspiracions del moviment universitari en relació amb la universitat mateixa i el seu entorn.

Les efemèrides suscitades per l’aniversari s’han centrat en la gestació del moviment de què va sorgir l’SDEUB i no han prestat gaire atenció al manifest. Tanmateix, aquest té un interès que va més enllà del merament històric, perquè conté molts elements pertinents per a la reflexió, amb perspectiva, sobre la universitat que tenim ara.

Clarivident, el manifest no contraposa a la reforma democràtica de la universitat feixista sortida de la postguerra, sinó la “via tecnocràtica” que volia portar a “una institució de pur rendiment tècnic, indigne del nom d’universitat en perdre tot horitzó cultural, moral, ideal i polític”, a “una mera fàbrica d’especialistes que possibilitin mecànicament el funcionament de l’economia”. A Catalunya, el nombre d’estudiants del districte estava creixent ràpidament; aproximadament, havia passat de 5.000 a 1940 a 11.500 a 1961 i a 23.000 a 1967. Per tant, havien calgut uns 20 anys perquè es dupliqués a la immediata postguerra i només 6 per tornar-se a duplicar, entre 1961 i 1968. Són els anys en què es configura la zona universitària de Pedralbes. I la UAB es crea el 1968. Espanya havia passat, sempre sota la fèrria dictadura, de l’autarquia i l’estancament econòmic a la industrialització i al desenvolupament: calia personal amb la formació apropiada per a la nova etapa.

Llibertats, democràcia interna i autonomia

Es tractava, en canvi, que l’opinió pública prengués “com a cosa pròpia aconseguir una Universitat capaç de dominar els problemes tècnics i socials de l’època, una Universitat democràtica”. Aquesta havia de gaudir de llibertats d’ensenyament i d’investigació i, com havia de gaudir-ne tota la societat, d’associació i d’expressió; els òrgans acadèmics havien de ser democràtics i representatius. Conquerírem i tenim aquestes llibertats, però s’ha de tenir present que mai no poden donar-se per definitivament assentades i de fet, sempre hi planeja l’ombra de la tendència a retallar-les. Quant al sistema de govern de les universitats, algunes organitzacions patronals i alguns partits conservadors pressionen des de fa anys per abolir-lo i, justament, un dels motius que han adduït és que s’havia de considerar com una relíquia de la lluita del moviment universitari antifranquista i que, per tant, s’entenia que s’hagués mantingut els primers anys de democràcia però que ara potser ja n’hi havia prou.

La llibertat acadèmica sol associar-se amb l’autonomia universitària, a la qual, tanmateix, el manifest no fa cap referència directa, cosa que permet eludir aquí la discussió sobre fins a quin punt són autònomes ara mateix les universitats públiques. Això no obstant, diu el document que és incompatible amb la universitat democràtica que cap dels seus centres sigui domini d’un grup polític, religiós o ideològic i en aquest punt és clar que la proliferació d’universitats privades, majoritàriament amb influències polítiques hegemòniques o en mans d’organitzacions religioses d’ideologies molt definides, mal s’acomoda amb la prescripció del manifest.

On som i què manca

En aquests 50 anys el sistema universitari ha superat el “considerable endarreriment” en relació amb “altres països de la mateixa àrea geogràfica i històrica”. A Catalunya, l’estudiantat universitari s’ha multiplicat per més de 10 (per 6 relativament a la població) i les universitats públiques són els components principals del sistema de recerca. Tot això s’ha aconseguit amb un finançament molt inferior als dels països del nostre entorn, una mancança crònica de la qual es deriven dificultats que no sempre es poden superar amb el mer voluntarisme. I que s’ha aguditzat amb les retallades iniciades el 2010, les quals han suposat retrocessos d’anys en molts aspectes rellevants de l’activitat universitària.

Ara mateix, passat més de mig segle des del manifest, la universitat que tenim, en circumstàncies incomparables a les d’aleshores, no és ben bé la que volíem. Hi ha, si més no, tres qüestions importants en què la situació és molt poc satisfactòria.

D’una banda, tot i la gran expansió en l’accés als estudis universitaris, la composició social de l’estudiantat és molt diferent de la del conjunt de la població, en detriment dels grups de rendes més baixes. Encara no ha deixat del tot de ser “un privilegi reservat a les classes econòmicament altes”. Els treballadors manuals són el 48% de la població activa masculina espanyola, però llurs filles i fills són només el 27% de l’estudiantat universitari; les proporcions corresponents als professionals, en canvi, són, respectivament, el 12 i el 25%. Els altíssims nivells d’atur i els augments dels preus de les matrícules són factors que només poden agreujar aquestes diferències.

D’una altra, la precarietat del professorat no-numerari, que el manifest assenyalava com una de les causes de l’endarreriment universitari, no s’ha arribat mai a resoldre del tot i els darrers anys, amb les retallades pressupostàries i la congelació de plantilles, s’ha agreujat fins al punt de convertir-se en una preocupació principal de les universitats públiques. No és sols un problema laboral de les persones afectades: la precarietat i la manca de renovació de la plantilla estable té un impacte fort i durador sobre la qualitat de l’activitat acadèmica.

Finalment, ens podem preguntar si la universitat és o no ara mateix “una mera fàbrica d’especialistes que possibilitin mecànicament el funcionament de l’economia”, “una institució de pur rendiment tècnic” sense un horitzó moral. La resposta no pot ser optimista. Amb excepcions, bàsicament individuals, les nostres universitats no aporten llur punt de vista qualificat a grans problemes del nostre temps, com ara l’atur, la pobresa, les migracions, el futur del treball, l’habitatge, la contaminació ambiental, el canvi climàtic o les relacions entre l’economia i la democràcia, per esmentar-ne només alguns. I el discurs que vincula la universitat, exclusivament, amb l’ocupabilitat reforça la tendència a fugir d’aquests compromisos. La qüestió no és que les universitats pontifiquin, des de la talaia d’una superioritat moral inexistent, sobre els problemes que afecten significativament la societat, sinó que s’hi impliquin i aportin als debats el que els és propi: el rigor i el coneixement.

Per superar aquestes grans mancances cal l’engatjament de la comunitat universitària i, encara més, que tota la societat prengui com a cosa pròpia la seva universitat pública, que en defensi l’accés com un dret i no com un privilegi i que li reclami l’aportació que se n’ha d’esperar a la resolució dels problemes d’ara i dels que amenacen el futur.